Xile ja és una altra història… Acostumats a agafar infinitat de minibusos que et deixen gairebé a les portes de tot arreu, o inclús amb aquells tuk-tuks que t’esperaven a la cantonada, o a molt estirar algun taxi (cada cop menys per l’ajust en el nostre pressupost, però que tot i això, eren baratíssims) per fer aquell trasllat carregats amb les motxil·les cap al centre del poble mentres busquem un allotjament… Ara, ja no trobem els bruts i atrotinats minibusos, els tuk-tuks ja ens queden en el record, i quan veiem un taxi girem la cara cap a una altra banda. La fàcil comunicació en la majoria de països que hem estat era al·lucinant, òbviament provocat pel poc poder adquisitiu del poble i la conseqüent falta de transport privat, provocant que innombrables minibusos carregats d’usuaris ofereixin de forma contínua transport per arreu a preus “irrisoris”. Ara, entrem a un país on els cotxes (i sobretot pick-ups) es fan presents amb un nombre força considerable, un país amb unes condicions de vida ja molt més semblants a casa nostra. San Fernando s’ha convertit més que mai amb el nostre patró!! Només 2 busos per dia per desplaçar-te a un altre poble, o taxis a preus desorbitats (de moment no hi hem pujat però segur que estan ben nets i cuidats) i la falta d’aquella abundant mobilitat pública, ens fa canviar tot plantejament en quant a desplaçament.
Per sort, prop de San Pedro d’Atacama hi ha sortides a pocs quilòmetres, però que en alguns casos, no eximeix el fet d’haver de caminar una horeta o dues pel mig del no res tot buscant el nostre destí final. Moments on sabem que no hi ha cap més solució (conseqüència del nostre viatge low cost, ara pel desert) i que tot i alguna mirada entre la Karina i jo (sobretot quan veiem a una furgoneta d’algun tour amb tots els turistes ben assentadets amb aire condicionat i el seu snack) seguim endavant amb nous jocs i idees per animar al parell de petitons que estan caminant o pedalant. Les ganes de veure nous indrets i una mica d’imaginació per crear nous jocs encoratgen encara més la nostra voluntat de seguir coneixent racons d’aquest desert tan fotogènic. Que si el Valle de la Luna, que si el Valle de la Muerte, que si “Valle de la Pepita” o del “Pepitu” … llocs encantadors amb paissatges àrids on els secs, pelats i escardillats turons plens de minerals sobresurten sobre eternes planures de terra, barrejant-se amb fines capes blanques de sal entre algun arbust perdut i grans dunes, conseqüència de la completa erosió de les delicades roques en estat de descomposició. Un entorn dur per unes cames cansades de pell sequíssima sota el dur sol del desert de 2.500 msnm, i agradable d’altra banda per uns ulls poc habituats a tal espectacle visual. Un lloc perfecte per fer caminadetes de 7 o 8 kms. o pedalades de 30 o 40 kms., inclús amb els nens, tot fent el nostre Operación Triunfo per amenitzar els moments més crítics o monòtons. Casualment per cert, guanyava majoritàriament la petitona Abril, que al saber que novament era la guanyadora dels càntics, seguia caminant i caminant entre aquells divertits saltirons mentres, sense adonar-se’n, avançava i avançava metres… El Bernat gràcies a la seva gorra i a una nova pistola (aquest cop d’aigua) encarava totes les decisions amb força i energia. Apunt de fer 7 anys, tot un “fenòmenu”!!!