Bip, bip!!! són les 04:25 h. i ens preparem per anar a veure l’atracció estrella del Delta del Mekong. No hi ha cap altra manera per veure els mercats flotants que llevar-se ben d’hora al matí, ja que l’hora de plegar el marca el fort sol de les 9 del matí. Tot esperant que la senyora amb qui vam pactar el nostre trasllat en barca apareixi al moll que vam quedar, caminem de fosc per la ciutat i compartim els primers moments del dia (bé, els darrers de la nit) amb les primeres persones que trepitgen el carrer (alguns homes de negocis, uns primers esportistes matiners, uns carnissers tallant carn com si haguessin de tancar en 5 minuts, …). Ja al fons del passeig veiem a la dona amb un somriure d’orella a orella esperant-nos amb ganes d’emprendre ja el llarg camí cap als dos mercats flotants. Fosc, completament de nit, pugem a la petita barca i engeguem el “tuc,tuc,tuc,tuc,puf,puf,puf…” per poder començar el trajecte de 6 hores. Al cap de poc, ja es va fent de dia i comencem a veure els primers somriures del parell de bitxets que portem al davant de la barca. La lluna es difon entre els quatre núvols prims quan el sol comença a sortir amb força per sobre les palmeres que voregen el riu. Tota una vida sobre el Mekong que es va despertant, va agafant color i bullici, amb un dinamisme més propi del migdia que no de les 6 del matí. Els nens amb bicicleta pugen sobre el ferry que els porta a l’altra banda del riu per començar l’escola a les 07:00 h.. L’horari solar en aquest país marca les prioritats i l’agenda. Vivendes bàsiques i precàries aixecades per pals de fusta enclavades dins l’aigua contaminada ens van acompanyant durant el trajecte. La manca d’higiene en tot el Delta del Mekong i en tots els rius que hem vist al Vietnam és preocupant. La falta de canalitzacións d’aigua i de clavegueram, la poca mentalització de la població, les diferències culturals amb occident, … tot plegat crea un pupurri marró grisós digne de reportatges del “xapapote”. Tot i l’aigua (H2O + BBTR99 + XX2 + KKT3K9 + …), l’aparador és increïble. És un d’aquells llocs estrella del viatge i pel turista. Sobretot quan hem arribat al segon mercat, un de més petit i pintoresc, amb el sol enlluernant a la multitud remant en embarcacions carregades de tot tipus de mercaderia, en un entorn verd de palmeres i un cel blau radiant. La càmara treia fum… Els nens no paraven de veure el què els envoltava,estaven en silenci i amb uns ulls mes oberts que unes taronges. El dinamisme d’un mercat sobre les tranquil·les aigues del Mekong. Embarcacions grans majoristes amarrades esperant vendre a l’engròs el seu producte estrella, lligat a la part superior d’una canya, per a poder ésser identificats per als seus compradors. Els barrets cònics femenins no paraven de brillar enmig d’un quadre ple de colors diferents, tants com fruits i productes del mercat. Un cop a l’epicentre de l’activitat comercial, els rems substituïen els petits i sorollosos motors, buscant un ritme de navegació compatible amb la jornada de compra-venda. Els diners passaven d’una banda a l’altra mentres els productes es passaven de mans en mans o senzillament es llençaven. Tot i la frenètica intensitat del moment, continuaven sortint aquells somriures ja tan familiars al veure els dos rossets donant voltes per allà al mig. Abans d’emprendre el camí de tornada, decidim comprar una pinya per farcir de vitamines als dos petitons. Després d’uns minuts de tranquil·litat i de “boca-badeig” perpetu, girem i ens dirigim cap a uns canals estrets plens de vegetació amb cases amagades amb una vida similar a la nostra de Santpedor. Aquí als voltants dels rius hi trobem vivendes molt i molt precàries, situades al voral dels rius, fetes de tot tipus de material reciclat (com planxes de ferro) o amb fusta o palla, i amb una brutícia difícil d’explicar. Vietnam té molts contrastos, apart dels 4 rics, per sort hi ha molta gent que està començant a tenir una bona qualitat de vida (motos noves, algun cotxe, i serveis varis, encara res a veure però amb l’estàndar europeu). Tot i això, una gran quantitat de gent, probablement la majoria (o empatada amb el grup anterior) encara parteix d’un nivell molt bàsic, amb poc superhàbit per poder consumir poca cosa més que algunes cerveses, cafès o pagar la factura de les quatre trucades de mòbil i la gasolina de la seva moto atrotinada (avui en dia, dos dels serveis primaris després dels fisiològics). I per sota, un grup encara bastant nombrós amb unes condicions més mínimes, sobretot higiènicament parlant. Els catalans en general (com en tot sempre hi poden haver excepcions, és clar…), som uns privilegiats de poder disfrutar d’una qualitat de vida admirable (inclús en plena crisi). Molta gent en el món ha de subsistir en condicions de vida molt bàsiques.