Poques vegades a la vida et pots agafar amb tanta filosofia una parada tècnica d’un trajecte de bus de 7 hores. El “pinxassu”, probablement provocat pel mal estat del pneumàtic, ha sigut una autèntica font de relax. Des de baix a la Patagònia fins arribar a Colòmbia… No ho hem vist tot, ni mai a la vida podrem arribar a veure totes les valls d’aquesta increïble cadena muntanyosa. Els Andes és una sorpresa permanent, és un paradís natural, amb un ampli i variat joc de colors continua,des de grocs, verds, marrons, passant per tonalitats grises i inclús negres, provocats per les diferents alçades, latituds, geologia, amb zones seques o humides, i amb la conseqüent flora canviant que sempre oneja al pas del fort vent. Comunitats desamperades vivint en un espai dur, amb un sol càlid i intens, i amb un aire fred, sec i tallant. Ara, senzillament assegut sobre de l’àrida i baixa vegetació, mentres arreglen la roda, escrivint unes línies d’aquest llarg i preciós camí cap al llac Titicaca. Mentrestant, el Bernat dormint una estona necessària que la pel·lícula del Cong Fu Panda no el va deixar ahir al vespre, la Núria i la Karina “waatsapant” ara de forma real, vaja parlant… (collons, aquesta frase és de pur s.XXI, estem fatal…) i l’Abril amenitzant la parada tot fent-me una foto a la meva esquena. No sabria dir quina és la zona més bonica que hem vist d’aquests altiplans, del nostre anterior viatge a Argentina, d’ara a Equador o Perú… Els Andes em tenen robada una part de la meva fluixa respiració dels 4.000 metres, m’atrauen molt… Inclús quan ja estàs passejant amb els nens pels gairebé 5.000, mires atentament aquelles muntanyes que et queden a sobre, les observes fixament veient el contrast amb l’intens blau clar del cel només trencat pel ventall de blancs i grisos dels propers núvols… L’admiració et desperta una sensació de curiositat, com si elles mateixes et cridessin per anar-les a saludar, sabent que allà dalt, enmig del no res, et tornaràs a topar amb alguns dels descendents inques sobre d’un cavall, burro, o senzillament pasturant el seu ramat de camèlics. L’extrema duresa d’aquesta vida, la solitud, l’autosuficiència, la seva història, les seves arrels, la seva llengua, … Una identitat que avui en dia resulta present ja només en les altes planures fora de les principals vies de comunicació, i que ha sigut capaç de resistir els més brutals processos colonitzadors i globalitzadors.