Avui és un dia molt especial…ja fa mig any que vam començar aquesta nova aventura. Una decisió ferma, amb convicció, amb moltes ganes i amb una il·lusió desenfrenada per tirar endavant un postgrau d’experiència a la vida, barreja d’un projecte familiar i d’unes ganes immenses de conèixer aquest món tan gran i a la vegada tan petit ara al s.XXI.Ja comença a quedar lluny la benvinguda que ens va donar Singapur amb el seu espectacular castell de focs del seu National Day. Ja se’ns comença a remoure l’estómac quan penso amb aquell dia i amb aquelles cares eufòriques i d’alegria al presenciar aquell espectacle visual tan únic en el món. Des de llavors,hem anat visquent i gaudint de moltes sensacions, de moments únics que hem anat carregant a la nostra motxilla per no oblidar-los (com diu la fantàstica família que ens cuida la Maca, moooltes gràcies per pensar en el nostre mig anyet!!! i als avis també que hi han pensat!!! ). Ens hem emportat coneixements, bons moments, anècdotes i records d’uns països preciosos i sobretot amb una gent formidable, maquíssima!. Malàisia amb el trekking a la selva de Bako National Park, l’illa de Kapas o l’espectacular Kuala Lumpur; Indonèsia amb l’espiritualitat de Bali o les platges de Gili i Lombok; Vietnam amb la tranquila nit al barco per Halong Bay tot conversant amb els sogres amb una copa de vinet, les ètnies del nord, la preciosa Hoi An o la vida que envolta el Mekong; Cambodja amb somriures per arreu d’una població que acaba de sortir d’una llarga guerra civil amb un genocidi exterminador, o els seus màgics temples d’Angkor; Laos i els seus espectaculars paisatges muntanyencs, Tailàndia amb l’Elephant Village, la paradesíaca Koh Tao i el turisme sexual per arreu; i ara una Birmània pendent de descobrir pels nostres ulls… En total mig any donant voltes, les mateixes que estem fent ara dins d’una cabina d’un vell vagó de tren direcció Bagan. Entre 18 i 19 hores de tren ens separen de la fascninant Yangon a Bagan (antiga capital de l’imperi Birmà). Vam decidir fer aquest trajecte passant una nit amb tren, estalviant un sobrecost important d’avió o unes 11 hores salvatges de bus nocturn amb aire condicionat descontrolat i Karaoke. Una antiga estació de tren (més semblant a una quadra d’animals) serveix de punt d’emissió de bitllets anticipats. El seu aspecte buit, brut, trist, arcaic i desolador és una mostra més de les prioritats d’un govern poc preocupat pels aspectes importants de la societat. Amb la Karina ens hem proposat intentar utilitzar serveis ofertats per empreses privades del país, contribuint en petitíssima part a un creixement econòmic d’inversors locals, evitant així els desfassats serveis públics per enriquir a unes “arcas del estado” amb un sentit nul cap al ciutadà. Tot i això, l’opció del tren de l’estat (com a mínim fins saber que bota més que els llits elàstics de les atraccions de Roda de Barà) era la que encaixava més amb el nostre pressupost i sobretot tenint en compte que anem amb dues baldufes que han de dormir les seves hores (per anar bé entre 10 i 12 hores), i si és possible sense que es constipi altre cop, culpa d’algun altre aire condicionat agressiu.La sortida de Yangon ens ha tornat a deixar sense aire als pulmons en vàries ocasions. Tot i trobar edificis aparentment normals en certes zones, la presència de barris marginals amb múltiples petites “xavoles” de palla enganxades una rera l’altra situades sobre canals oberts de cloaques i rodejat de tonalades de deixalles, ens han tornat a marcar una realitat més que dura per aquesta zona del món. Nens venent caramels i mocadors, una parella d’enamorats passejant sobre la via, famílies menjant al voral de les brutes estacions, barreres tancades amb els vells cotxes esperant el pas del solitari tren, venedors ambulants asse
ntats a centímetres de distància d’un tren exprés de principis de s.XX, nois joves jugant a futvollei amb la seva pilota de bambú, búfals treballant pels camps, cases rurals de bambú i palla en “zona de nadie”, vaques pastorant sobre camps secs d’arròs, pobles desestructurats amb carrers estrets plens d’aquella pols vermella que tant ens recorda Cambodja, esplanades llargues de camps d’arròs, fogueres de mates creant un fum místic en un paisatge taronjós de capvespre per una posta de sol preciosa en un horitzó tranquil i pausat, somriures i més somriures de locals dient adéu amb una senzillesa i amabilitat mai vista, homes abonant amb regadores uns camps preparats per la nova temporada de pluges, nens jugant amb la cara completament pintada de Tanaka, …Ara escrivint (com puc…), a la llitera de dalt, a uns 30 centímetres (a uns 10 després d’un dels 50 forts vots per minut) del sostre i content per poder disposar d’aquest servei altre cop de luxe (tot i tenir més pols que l’etapa reina del Dakar, i un lavabo amb més aigua al terra que el Delta de l’Ebre) si ho comparem amb els centenars de birmanesos que estan fent el mateix trajecte en un dels durs seients de fusta de tercera classe. Just abans de pujar a l’estreta llitera, abraçada llarguíssima a un Bernat que m’agraeix el “doblete” de pastís del matí i que ens fa omplir altra cop un cor ple d’un sentiment recíproc d’apreci, estimació i admiració. Una abraçada similar a la que em va fer ahir l’Abril mentres estava estirat en un banc, en un “parque”, entre tubogans i grunxadors. Entre joc i joc, se’m va estirar al costat, buscant un moment de tranquil·litat, amb silenci, senzillament donant-nos una maneta tendra i innocent. Els nens són una font exponencial de creació d’aquests sentiments tan purs. Gràcies Bernat i Abril!!!! I gràcies a una mare preciosa, una dona sensacional, que li brillaven els ulls quan el sol s’anava darrera els arbres i les palmeres, vivint un cop més, un dia més, una altra experiència preciosa d’aquest intens i brutal camí que hem pogut triar.