En certs enclavaments als voltants de Mandalay, sobretot als voltants de Amarapura i Sagaing la vida monàstica agafa protagonisme de manera massiva. El resultat és per una banda esplendorós pels ulls del turista, i per l’altra una conseqüència més dels efectes d’una societat dominada per dictadures militars i on hi regna la pobresa. Segurament hi deu haver una correlació entre la pobresa i el número de monjos. 
Algunes xerrades que hem pogut fer amb aquests joves nois protegits i atrapats per aquesta capa taronjosa-vermellosa, confirmen aquesta procedència de famílies pobres amb nuls recursos per oferir-los unes mínimes garanties de salut i d’educació. A ulls de turista, ens sembla mentida imaginar-nos un lloc on hi pugui haver tants monjos i monges convivint en un entorn natural entre els turons de Sagaing i el riu Ayeyarwady pel seu pas per Amarapura.
Monastirs preciosos, alguns d’ells aprofitant edificis colonials tot donant un aire totalment místic entre les túniques taronges esteses fora les finestres i les llargues palmeres que donen sombra als amplis patis. La nostra presència als temples d’avui, sobretot la del Bernat i l’Abril, no ha passat desabarcebuda novament pels locals ni per als monjos que la freqüentaven. Cada cop sembla més exagerat. Avui, foto rera foto, gairebé sense poder fer els deures, fent inclús cua per tenir l’opció d’ésser retratat al costat d’aquestes dues criatures rossetes.
No és exagerat quan podem afirmar que hi ha hagut inclús alguna cursa per poder-los pillar, agafades als braços, i inclús un monjo capturant a l’Abril per enfilar-se-la a coll (tot i que fa uns mesos algun homòleg seu la va fer canviar de lloc al tren per no ésser permès asseure’s al seu costat – segurament el monjo d’avui segurament no pillarà mai el Nirvana…). És tan seguit que comencem a tenir una sensació similar a la que deu tenir un famós quan el paren contínuament, o la que tenia la protagonista de la pel·li d’ahir (“cuyo nombre no me acuerdo”) que es passejava amb dos ximpancès vestits de nens per Manhattan. Per seguir amb la línia d’abaratiment de costos del viatge, hem pogut coordinar les diferents visites amb pick-ups (les furgonetes de transport teòricament públic que van a rebentar). A vegades, les destinacions turístiques o monuments fora les ciutats no disposen de línies paral·leles de transport públic.
En aquesta ocasió ho hem pogut coordinar, evidentment havent d’invertir més temps ens els trajectes, això sí, i disfrutant com ningú d’aquesta part de la vida quotidiana tan frenètica i atapaïda. Els ajudants dels conductors discuteixen entre ells per tal de poder ser els primers a omplir el seu vehicle fins a nivells desmesurats i poder iniciar així, el seu trajecte esperat. Els curts trajectes entre fi de parada i les entrades als temples caminant, amb moto-taxi, tuk-tuk o inclús amb algun pick-up gratis d’algun habitant del poble. Per cert, avui hem arribat a pujar 5 sobre una mateixa moto (el conductor i nosaltres 4). Increïble!!! Ho havíem vist vàries vegades durant el viatge i avui ens ha tocat a nosaltres durant 1,5 kms… Sinó, no veiem el “Sunset” sobre el pont i temples de Amarapura. Un dels païsatges més fotografiats (i no és per menys) de tot Myanmar.
El llarg pont de fusta amb centenars de Birmans passejant, el riu baix enserpentinat, el fum baix i recta seguint el curs del riu, temples i temples als voltants, barques esperant les 3 manades de turistes, gent netejant els seus vehicles aprofitant la menor força del sol, amb els colors blaus i grisos confonent el què és terra amb aigua i fum, parelles flirtejant sobre uns bancs de fusta deteriorats, i una botiga de cargols el costat de l’aigua. Uns cargols secs, sense “teia”, sobre una sorra embrutada per una aigua negra (si encara és H2O), agrupats per a una venda fictícia d’aquest nou joc de la tarda. La botigueta de cargols del pont de U Bein’s.