Només sortir al carrer i els nostres sentits no paren de vibrar. Motos, richshaws, cotxes, pick-ups carregadíssims, bicicletes, camions de la segona guerra mundial transportant tot tipus de mercaderia carregats a no poder més, gent dutxant-se a una cruïlla tot tibant galledes d’aigua d’un pou, bars atapaïts servint esmorzars, monjos caminant descalços recollint l’ofrena del dia mentres altres amb ulleres de sol,fumant i enviant algun missatge pel mòbil, carrers secundaris empolsinats, dinàmics i plens de gent, clavegueres a la vista i porqueria per arreu, olors i pudors que es barregen continuament, i el trio cultural diferenciador del país (ta-na-ká / loggyi / fulles de bétel) que tot i acostumar-t’hi en el pas dels dies li dónen una força única a l’entorn. El port fluvial de Mandalay ens torna a recordar aquelles imatges dels rius africans. Com no ens passa pel cap el port actiu de Mopti amb la força i el caràcter que el caracteritza. Aquí, en plena estació seca, amb pams de sorra per tot arreu, amb un riu baix i sec, amb cases de palla i bambú just a l’altra costat, nens descalços alguns d’ells vestint uns senzills pantalons curts estripats, gent carregant els seus vells i obsolets vehicles per transportar tot tipus d’aliments, dones amb un coll de ferro per portar kilos i kilos de gènere sobre el cap, homes amb sacs voluminosos sobre les espatlles enfilant la costa empinada del riu, envasos de tot tipus enblanquint una sorra seca i en molts casos arenosa, embarcacions carregadíssimes a no poder més provinents dels centenars de pobles de la província, dos nens rossets jugant a portar una de les milers de camionetes sense capó del país, …Una barca ens porta a Mingun, població al voral del riu Ayeyarwady, que té el privilegi de tenir 3 temples (un dels quals bastant deteriorat però força impactant) i poder atraure a una colleta de turistes cada dia. Avui, al ser diumenge, hem compartit majoritàriament molts moments amb locals que venien a passar el dia entre pregària, refresc i passejada. Per tant hem pogut gaudir d’una nova barreja de vida quotidiana amb monumental. L’Abril i el Bernat continuen sent l’objectiu de dotzenes i dotzenes de càmeres per allà on van. Tot i que aquest país no disposen de molts dispositius telefònics amb càmeres, quan n’apareixen focalitzen ràpidament l’angle cap als dos rossets. No és exagerat!! La gent es para pel carrer per observar-los, mentres somriuen amb tendresa, i els més llançats s’acosten per tocar-los o demanar-los les dues preguntes del viatge (“Where are you from?” i “What is your name?”). Quan porto l’Abril a sobre, noto més que mai aquest epicentre d’atenció, despertant somriures de tot tipus, des de moviments suaus dels llavis a grans “carcajades”. De fet, és una sensació similar a la que tinc quan em poso les tetes grosses pel Carnaval de Callús.Avui, tot tornant cap a l’Hotel, després d’unes atraccions sensacionals i baratíssimes pels nostres “peques, hem acabat el dia de la mateixa manera que l’hem començat. Amb un documental de National Geographic digne de premi. Sobre un richshaw, mirant enrera amb l’Abril a coll, veient passar al revés i lentament una pel·lícula inacabable de sensacions. Atravessant un mercat, amb gent pel terra venent 4 bolets, vegetals o peixos, altres caminant carregats i altres senzillament caminant cap a un destí incògnit i segurament també diferent del què estem acostumats.