Avui és un d’aquells dies de l’any on un medita i pensa amb la seva vida i la dels seus més propers. Un dia on surten els típics tòpics de “Els anys passen…”, “Ens fem grans”, “Mira els nens que grans…”, Molts dels occidentals tenim la gran sort de poder afirmar que la vida és molt i molt maca mentres podem gaudir de salut. Salut que, juntament amb esforç i responsabilitat, ens permet poder fer realitat les nostres il·lusions. Una vida que durant el pas dels anys l’anem omplint d’emocions i sensacions. Amb sentiments que ens fan moure, que ens fan trobar nous camins amb noves experiències que ens estimulen la nostra força vital per viure amb energia i optimisme, i poder disfrutar cada segon i cada hora que passa. Comencem un nou any amb una il·lusió contínua, una il·lusió que va començar fa 37, 35, 6 i 3 anys. Una il·lusió viva i renovada amb ganes d’aprendre d’un món farcit de novel·les reals. Un món gran, apassionant, amb molta gent per conèixer i escoltar i amb cultures i formes de vida diferents, disposat a ensenyar-nos diàriament valors puntals per créixer com a persona. Un món a la vegada petit, proper i globalitzat, on les comunicacions permeten estar en contacte des de la distància. Aquest any, i ara més que mai, seguim mirant endavant, com sempre, amb ganes de descobrir nous indrets, de viure noves experiències i de compartir els somriures incansables dels nostres dos petits rossets. Aquest cop, endavant i amunt, direcció Laos, des d’un poble situat al mig de Tailàndia, de camí de Bangkok a Vientiane. Una localitat que tot i tenir dos pintorescos temples de l’imperi Khmer a les seves rodalies, no destaca per la seva activitat turística. Un petit mal de coll de l’Abril provocat pels aires acondicionats dels autobusos i hotels, ens fan posar el fre a aquesta població i passar uns dies de descans tranquils, fent-nos compartir moments quotidians amb els habitants de Nang Rong. El Bernat i un servidor fent els nostres partidets de futbol al capvespre amb els nens del poble, algun “toque” de tennis per no perdre el fil, compres vàries del dia-dia (llibretes, pintures, shampú, bugaderia, …), bocanades obertíssimes de l’Abril en dinars de paradetes del carrer a menys d’un euro el plat, i passejada final amb dues bicis pels voltants del llac del poble en dies assolellats. Un poble dispers, sense centre, amb una qualitat de vida ja admirable, plena de comerços i de moviment. Una zona rica en un enclavament important a nivell logístic. El senyor de la nostra guesthouse confirma que Tailàndia ja és el país del món amb més cotxes de la gamma “Pickup” (o algu així), inclús superant els Estats Units. Realment no sé si és fiable la dada, encara que podem confirmar que n’està plè. Tailàndia per sort és un país molt desenvolupat, amb un nivell de vida en general molt bo, amb una classe mitjana creixent i amb ganes d’invertir per viure millor. Un país encara més desenvolupat de com el vam trobar fa uns 12 anys, durant el nostre viatge romàntic en parella per Bangkok, Chiang Mai, Chiang Rai, Mae Hong Son i les Phi Phi, amb moltes menys arrugues que ara… Evidentment, avui en dia encara s’hi troben contrastos, els típics asiàtics, però amb menys rellevància o abundància que altres països. De fet, hi ha molts més cotxes que motos, amb els corresponents col·lapses viaris. Avui, per exemple, apart de nosaltres amb les bicis, aquí gairebé no ha pedalat ningú.