Avui hem sortit de la zona de platges del sud de Bali i ens hem encaminat cap a Ubud, població més cèntrica de l’illa, amb una evident vida més autòctona i amb tot tipus de servei pel turista. Durant la major part del trajecte hem estat envoltats de motos enmig d’embussos continus. Unes dues hores per fer només uns 45 kms. L’illa es veu molt i molt poblada i ens ha fet consultar la seva població i densitat geogràfica. Indonèsia és el 4art estat del món amb número d’habitants i un dels llocs del planeta amb la densitat de població més elevada (sobretot a l’illa de Java i també a Bali i Lombok). El recorregut ha sigut com una cursa de tortugues enmig d’un formiguer impracticable de boges motocicletes buscant el primer forat disponible. Al voltant, cases d’una planta amb serveis de tot tipus i amb algun Mcdonald’s a les cruïlles importants. Alguns comerços elitistes aprop de la ciutat que s’anaven substituïnt cap al nord per botigues d’artesania, vivendes i temples. El taxista ens ha expicat que cada casa es construeix el seu propi temple, i el poder adquisitiu de les famílies ve representat per la majestuositat del seu temple. Arribats al poble, el soroll és continu (sobretot pel trànsit) enmig de múltiples perfums d’encens sobresortint dels decorats pòrtics i d’una col·lecció d’ofrenes als peus de les entrades dels comerços. Estàtues decoratives per tot arreu, sobretot indús (religió majoritària de Bali) i algunes de budistes (creença també present a l’illa després de molts anys de convivència durant el primer mil·leni D.C.). Després d’escollir ràpidament un hotel econòmic però amb piscineta, hem donat una primera volta pel poble per tal de començar a descobrir una mica més sobre aquesta cultura tan diferent. Hem entrat en vàries “Homestay” (com hostals familiars) i és increïble. Després d’entrar sota uns pòrtics estrets decorats barrocament per escultures indús, s’accedeix cap a un nou món, directament cap al temple de la família amb uns patis interiors farcits de torres decoratives i sales de pregàries convertides en habitacions. Només sobrepassar la zona d’accés apareixen els primers membres de la família, que conviuen i comparteixen la seva vida amb la dels turistes, les seves zones d’oració i de culte amb els flashos de les nostres càmeres. En una de les 3 o 4 que hem entrat per saber el preu, hem trobat una família amb la iaia mig despullada amb una tovallola cobrint els seus pits, una noia jove amb un nen mamant, l’avi assentat de forma asiàtica (mig arronsat amb el cul tocant els talons) amb algun rastre de pintura a la cara i amb un tipus de faldilla, i un gos lladrant a l’entrada. En una altre, just al centre del temple, envoltat també d’habitacions, hem fet una sessió de “Pressing Catch” (lluita lliure) amb el Bernat, on tothom ha pogut comprovar la força desmesurada del petit norueg quan es transforma en superguerrer. Abans de venir a Indonèsia, em pensava que temes tan autòctons i autèntics com les estàtues de pedra, els temples, les ofrenes, els rituals, les persones amb aquestes arrels tan fortes amb la terra i amb les seves tradicions i religió serien només “preparats” pel turista o estarien localitzats en illes molt més llunyanes, i no és així, sinó que ho veus al dia a dia. Veiem que hi ha un culte molt fort a les seves creences, sobretot en la gent més gran. I això és només el principi… Tot just hem començat a olorar l’encens… mentres l’Abril espera al costat de la Karina que li explica els “3 porquets” la meva abraçada just abans de dormir-se…