Benvinguda Núria en aquesta interessantíssima part del nostre viatge! La teva visita ha sigut molt esperada per tots 4. Durant les últimes setmanes, els nens no paraven de comptar els dies que quedaven per l’arribada de la nostra amiga per la petita terminal de l’aeroport de Cuzco. Una aparició explosiva, amb abraçades, somriures, mirades, entre ulls emotius… Una retrobada 14 mesos després que ens diguéssim “fins aviat”. Adaptar-se a un estil de viatjar low cost, i a més amb nens, no deixa de ser una habilitat boníssima que ens estàs transmatent minut rera minut. Un pressupost ajustat, amb hostals correctes però bàsics, amb dinars de 1,5 euros o sopars buscant un menú d’oferta amb happy hour de Pisco Sour… Vaja, que ens ho deixes fàcil, molt fàcil… Bravo!!! L’objectiu ara és Machu Pichu, l’estrella dels punts turístics d’interès arqueològic de Sud-Amèrica. Cuzco ja és el preludi d’un èxit mundial, d’una promoció molt ben portada per part d’un govern amb ganes de treure beneficis extraordinaris gràcies a aquest símbol inca, conegut a nivell mundial. M’ha costat entendre el per què tants gringos a Cuzco, per què tants grups turístics en aquesta zona sud del Perú, per què l’aplicació de tarifes altíssimes per a les entrades d’aquests complexes arqueològics, per què de les tarifes abusives dels luxosos trens cap a la capital del Valle Sagrado, per què el “desfile” de moda de roba de marca de trekking dels milers de turistes estrangers, per què de les cafeteries per tot arreu oferint expressos i capuchinos (insòlit en la majoria de llocs), per què del negoci turístic i de l’interès extrem de tots els locals de formar part d’aquesta bombolla turística, per què tanta preparació i compra anticipada d’entrades o tickets, per què de la inflació contínua de tot servei cap al turista en la zona, per què de la processor nocturna plena de descobridors de les ruïnes inques a les 4:00 del matí, per què de les fotos i fotos del monument repartides arreu del país, per què de les 800 pizzeries de Cuzco i de Aguas Calientes, per què …, per què… Aquesta sensació que tot va en contra de la nostra voluntat de visitar un lloc de forma natural. Sense descobrir res ja totalment descobert fa 500 anys pels simpàtics espanyols amb fusell (aquesta fasceta de descobridors la deixem pels salvadors de la humanitat de 20 anys que es passegen amb rastes i descalços pels nets carrers de l’endreçat Machu Pichu poble), però sense formar part d’una rua turística d’exagerada planificació. Per què tanta història… Per què… Aquest sentiment Mourinhista ens ha tingut el cap bastant cohibit durant els primers dies d’estada a la província de Cuzco, i bàsicament fins ahir, quan vam cantar el “Happy Birthday” durant el curt i més econòmic tram de tren escollit per arribar a Aguas Calientes. Amb espectacle a dins i a fora… Ballant amb l’hostessa del luxós i car tren turístic mentres les sèries cares dels rics turistes amenitzaven de forma curiosa i per mi “catxonda” un feliç 36 aniversari, assaborint al mateix temps unes vistes excepcionals del profund i brillant “Valle Sagrado”. Un aperitiu deliciós per a una de les joies més preuades del continent. Una autèntica obra d’art. Una explosió de sensacions. Una sensacional vista mística. Una fusió de la història i la naturalesa. Una barreja del Patrimoni Inca amb un ferotge entorn medi ambient. Unes gruixudes parets de pedra treballadíssima per als múltiples murs de la ciutat amb unes altíssimes parets de pedra de les accidentades muntanyes del voltant. Una autèntica sorpresa per a uns ulls acostumats a veure una imatge fotogènica i totalment repetitiva. Una fotografia que es queda curta per a la brutal sensació que un té al trepitjar aquest indret. Són llocs únics al món, són més que imatges, … són una barreja d’elements que et fan viure feelings continuament sorprenents. A primera hora, a les 6:00 del matí, després de la curta però empinada caminadeta cap a les ruïnes, el ràpid moviment dels núvols i boira t’encanten en un misteri d’absolut secretisme i d’autèntica intriga. Les cases, temples, muralles, queden camuflades per la tímida boira; més núvols tapen i destapen sense cap predicció el ferotge estat de les accidentades muntanyes càrstiques que envolten aquest circ natural tan impressionant; alguns núvols alts es van aixecant per mostrar-te la part més alta dels nevats pics 6000 que acaben d’omplir un rerafons espectacular de per sí. Són moments que un no sap si mirar aquella imatge tan repetida en tots els reportatges, o observar aquell entorn natural tan senzillament únic que van escollir aquests inques tan escaladors. Una ubicació de somni, enmig d’una circumferència muntanyosa, envoltada per un riu que sense volguer, va marcar a un dels espais més entrenyables del gran imperi precolombí. Déu meu!!! aquesta màgia de la boira continua i continua fent-se present, esperant l’arribada del parell de rossets amb la seva mare, tots amb cares de sorpresos davant la imponent meravella. Avui els jocs queden en un segon terme… Increïble però cert… Una caminada cap a la part alta de la muntanya Machu Pichu ens relaxa dels moments de més presència turística (de 9:00 h a 13:00 h). Anem pujant i pujant, fent-nos més propietaris d’aquesta salvatge i rica vista. Metros i metros amunt, amb un Bernat amb ganes de demostrar unes forces ja difícils de seguir a només 6 anys…
Machu Pichu són les precioses ruïnes inques per excel·lència, és l’espectacular i imponent paissatge natural que l’envolta, és el misticisme del seu clima canviant, és la fusió de l’art amb la naturalesa. Per fi, m’ha quedat clar… D’acord, ho entenc… L’extrema bellesa imponent d’aquest lloc és capaç de neutralitzar-nos la sobredimensionada sobredosis de serveis turístics de la zona, amb tot el què això comporta… entre elles la pèrdua d’un estil propi convertit en uns carrers plens de pizzeries i cases de canvi.