Aquest cop m’estiro, ara ja relaxat, sense l’onada de grups de turistes de primera hora del matí que busquen el flamant vol del condor, i que deuen seguir rumb cap a no sé on, ràpid ràpid que el guia ja els crida. A la meva dreta, els meus peques jugant a rituals religiosos (ara em perdo i no sé si eren budistes, hindús, … catòlics no feia la pinta) llançant flors perquè el vent se les emportés. A la meva esquerra, un dels barrancs més espectaculars que hem vist mai. Un relleu increïble, un precipici d’un parell de coll… Tanco els ulls tot esperant novament la volada d’un dels ocells voladors més grans del món. L’intento seguir, des de la profunditat cap al cel infinit, enfilat amb un desnivell superior als 3.400 metres sobre el sec riu que oneja aquest llarg canyó del sud del Perú. La Karina, just al darrera, observant a les darreres venedores de les quatre paradetes artesanals d’aquest punt tan espectacular.Una hamburguesa fredeta de 0,60 euros comprada a les 06:45h en les cares botigues de la petita terminal de bus i uns plàtans, es converteixen en un picnic de 3* Michelin. Tots solets, ben tranquils, en un entorn únic i ara ja sense turistes, tal i com ens agrada. L’espera del darrer bus públic no pot ser del més agradable. Aquest cop ens torna a confirmar que a Sudamèrica, una persona (bé, en aquest cas una família) pot arribar gairebé a tot arreu amb transport públic. És qüestió de temps, paciència i disposar de pocs calers. Mica en mica, cada dona amb la vestimenta habitual de la zona va recollint el seu propi mini-xiringuito. Els nens, avui amb una conducta exageradament exel.lent per a deixar-nos contemplar l’impressionant paissatge amb total tranquil·litat, comencen a demanar ara sí més activitat. El pilla-pilla per sobre dels 4.000 metres esgota massa i el Bernat canvia d’opinió passant al típic joc de l’aranya. Les rialles de tots 4 s’encomanen en la mirada i en el rostre de les agradables venedores del punt estratègic de la Cruz del Cóndor, en el “Cañon del Colca”, considerat per molts experts (els canyoneros…) pel segon canyó més profund del món només superat, per uns quants metres, pel seu veï Cotahuasi, molt per sobre del preciós i fotogènic “Grand Canyon”.De camí de tornada, la realitat dels altiplanos ens torna a ensenyar la seva duresa. Comunitats amb vivendes molt bàsiques, carrers amb una pols perpètua, nens treballant o ajudant a la família en els petits camps de maíz sobre les terrasses construïdes ja en l’època inca. En aquests petits pobles, els texans es barregen amb els vestits tradicionals, els barrets típics del seu grup ètnic amb les ulleres de sol, i els sacs per portar aliments amb alguna motxil·la del Ben10. L’ambient sec (extramadament sec) i l’elevada oscil·lació tèrmica d’aquesta zona resulta fatídica pels infants. Tot i això, l’estat ha fet disposar als seus isolats ciutadans d’uns nous centres mèdics d’atenció primària (vital per a prevenir l’empitjorament de malalties com constipat-grip-bronquitis-…) que alleugeraven les 5 hores i mitja de camí per arribar a l’hospital més proper situat a Arequipa. Uns pobles tranquils, com Yanque, on bona part del temps només se sent com el vent acaricia les fulles dels pocs arbres de la zona. Inclús en la Plaza de Armas (com no…), el silenci només es trencava pel lladreig dels típics gossos ambulants i dels 2 rossets amb ganes de seguir jugant, aquest cop amb els nens del poble, que per sort, la bona majoria acudeixen ja diàriament a l’escola.