Dunes a tocar del mar, cactus perduts provinents d’un desert proper, palmeres saludant al pas del vent, partidets improvitzats de futbol, xiringuitos sobre la platja del bon rotllo, hostals petitons creant un ambient familiar i proper, quads espontanis derrapant per la sorra, “surferos” competint per exhibir-se sobre les creixents onades, “ceviches” per esmorzar-dinar-o-sopar (boníssim peix cru marinat amb cítrics i ceba), grups de nois amb les seves guitarres i tamborets, parelletes buscant el seu raconet en les precioses postes de sol sobre el mar, una habitació amb sostre de bambú en un segon pis just sobre la sorra de la platgeta, unes paletes i una galleda per construir el nou castell de Disney, tot sota un sol radiant en un hivern de 25º a la sombra i acompanyat de l’increïble descobriment de l’any : la “Pisco Sour”. D’ella us en volia parlar… De la Pisco Sour. No puc deixar de mencionar el cognom ja que sinó la desmereixeria. N’havia conegut poques com ella. Realment molt poques… No m’agrada comparar, però com la Pisco Sour n’hi ha poquíssimes. El seu cos, la seva forma, … tot sembla ratllar la perfecció. Només arribar al petit poble de Màncora, no passa ni un parell de dies que ja l’acabes coneixent. Aconsegueixes que te la presentin i veus que és tan preciosa com te l’havien descrit. Pisco Sour, la Miss Perú, la més espectacular de totes, refrescant, amb un color brillant de dalt a baix. Només compartir uns moments amb tota aquella pedazo de sensació i t’adones de l’excepcionalitat de l’ocasió. Ella és la conseqüència d’un entrenament amb esforç de molts anys, d’una dedicació, d’uns estudis i inevitablement filla d’una genètica tradicionalment peruana. Una barreja d’un cos sorprenent, vistós i exclusiu amb un caràcter dolç i a la vegada directe i contundent. Ai Pisco, Pisco, Pisco Sour!!
Ara, des de la terrasseta de l’habitació, amb el soroll de les onades del mar com repiquen sobre la fina sorra de la platja només faig que pensar amb ella. Ja no ser què fer però al vespre busquem i busquem el restaurant fins que la trobem. La meva dona ja comença a estar-ne un pèl cansada però poques vegades a la vida et trobes amb tanta facilitat a un modelet com aquest. Déu meu…!!! Bé, no sé quants dies queden per aquí… aviat anem cap a l’Equador però tornarem… encara ens queda el sud de Perú i tard o d’hora, en principi, hem de tornar a passar per aquí. Fins ara, la meva preferida era GinTonic, i en certes ocasions la Caipirinha o el Mojito. Ara hem d’incorporar a la llista de les millors begudes refrescants, la “Pisco Sour”.