Són molts els tòpics que defineixen l’ Índia, i segurament fins que no hi ets, no t’adones o no recordes que es queden curts. 10 anys després de la nostra primera experiència al país (aquell cop sense nens) tornem a l’Índia amb la mateixa il·lusió i ganes. Chennai és el nostre port d’entrada amb el vol més econòmic des de Colombo (Sri Lanka). Només arribar a l’aeroport, la terra dels impactes et va esprimint el cap de sensacions molt i molt fortes. Una ciutat que s’ha menjat els voltants de la terminal, on només sortir es respira de forma immediata l’excés de població del país. Gent per tot arreu… amb tuk-tuks, richkshaws, motos, cotxes de l’època britànica colonial, busos carregats fins dalt, gent caminant, altres d’asseguts conversant, altres d’estirats dormint al terra, … Una rata en sprint ens dóna ràpidament la benvinguda, introduint-nos a l’epicentre d’aquesta espècie animal. Porqueria i més porqueria ens acompanya vorejant les nostres primeres passes per aquest impactant país. Ja de capvespre, la foscor predomina a la ciutat, la falta de llum i les baixades de tensió es fan presents ja només entrar al tren (aquesta vegada menys ple de l’esperat). Policies interrogant als més desafavorits i en certs casos fent-los fora de certes zones públiques. Els dos petitons rossets obren els ulls com mai només sortir de l’estació tot veient un moviment frenètic enmig d’un ordre caòtic típic que segurament només l’Índia et pot oferir. Ja informats per nosaltres sobre el país i advertits que aquest país intensificaria les seves emocions, miren cautelosos tot el què els envolta, segurament com en cap altre lloc on hem estat. La recerca de l’allotjament és el reflexe pur de la mateixa societat amb les seves pròpies diferències. Hostals bruts i força deixats completament plens. Hotels cars (massa cars per nosaltres) amb habitacions disponibles, i un punt mig difícil de trobar però que finalment trobem amb un hotel 2*, sorprenent guanyador de l’establiment Hoteler de l’any de la seva categoria a tot l’India. Diferències socials ràpides i evidents es palpen a l’acte només trepitjar un país castigat per un històric i injust sistema de castes. Zones rurals o inclús certs barris urbans desestructurats continuen convivint segmentats per unes normes de joc socials tan i tan difícils d’entendre per als occidentals. Avui, en un dels nostres trajectes amb tren per la ciutat, tonelades i tonelades de bassura rodejaven un barri format per “xavoles” petites i desestructurades, entre carrerons de 40 centímetres d’amplada plens de brutícia i excrements, mentres el riu (si encara pot mantenir aquest nom) vorejava l’urbanització tot transportant lentament bona part de tots els residus fisiològics i químics de la petita ciutat de 6 milions d’habitants. Una de les primeres converses profundes al país s’escau amb un jove enginyer de 24 anys, fill de Cochin (ciutat de la regió de Kerala que justament vam visitar fa 10 anys, amb uns canals preciosos entre palmeres) que està treballant durant uns 6 mesos en un Call Center d’una empresa d’informàtica, guanyant uns 150 euros (fixe més variable), amb un objectiu clar d’assolir més experiència i poder tornar a la seva preciosa terra natal amb més oportunitats laborals. Coincidim en uns moments de relax en un Mall del centre de la ciutat, mentres ell passa part del seu dia de festa setmanal. Ens confirma la persistent segmentació social provocada per l’existència de les castes. Tot i ser inferior que fa molts anys, encara és vigent en la vida quotidiana de molts i molts pobles i barris indis, i inherent en el comportament de bona part de la societat. El Govern ja va començar a prohibir tradicions tan injustes i que comportaven tants problemes socials, com els incalculables i desorbitats tributs que encara paguen les famílies d’una núvia en el moment del seu casament. Només pel fet de ser dona, la seva família s’ha de fer càrrec dels exagerats costos del casament (que en molts casos duren 4 i 5 dies) i de dotacions i regals materials per a la família del marit. Molts cops aquests pagaments no es poden fer front abans de l’acte, fet que provoca a aquestes famílies a arrossegar un deute impossible d’abonar durant els següents anys. Com a represàlia, milers de dones índies que no han pogut pagar el seu dot acaben sent maltractades i inclús assassinades. També com a resultat, es produeixen milers i milers de desafortunats aborts d’embarassos amb fetus femenins per tal d’evitar aquestes situacions futures… La força i intensitat dins de la societat d’aquest règim social de castes fa difícil la seva desaparició. Un simple exemple d’aquest tracte diferencial segons el grup social es pot palpar només a l’entrar en un comerç, on continues veient un tracte classista de superioritat del personal de l’establiment envers a la senyora que els porta els cafès per exemple. Segurament un tracte marcat per una diferència cultural abismal amb la del nostre país i,segons el meu punt de vista, un tracte arrogant i amb poca consideració envers a una persona que, pel fet de tenir una feina de menys responsabilitat, no és ni menys ni més important que una altra persona. El respecte als altres sí que fa que una persona sigui més persona, no pas el seu estatus a la feina o el seu nivell econòmic. Ara, a les 22:00 h, quan els nens ja estan en el primer son després d’un dia intens, m’acosto a la botiga més propera per intentar comprar una cerveseta fresqueta (ja que al nostre hotel piquen una mica fort…). Només en el recorregut d’uns 200 metres, coincideixo amb desenes i desenes de persones tirades al carrer… dormint al carrer sense absolutament res. Una dona remenant la brutíssima brossa acumulada en un voral de la carretera, vaques sagrades intocables passejant, un senyor sense cames assegut mentres sacsejava el cap sense romb, un altre aquest cop ben vestit orinant al mig d’un carrer atapaït de tot tipus de porqueria i més, gent i gent dormint pel terra sobre una vorera negra, … Una dècada després de la nostra primera visita no ha sigut suficient per canviar aquestes diferències socials del país, potser al contrari… Continuem veient molta gent vivint molt per sota del llindar de la pobresa, en unes condicions higièniques totalment precàries, i un elevat número de gent discapacitada tractada de forma marginal, vivint en un carrer pleníssim. Pleníssim de tot, de gent, d’excrements, de porqueria, de sensacions, …