Hué, la capital imperial del segle XIX de Vietnam, conserva les relíquies arquitectòniques més importants del seu moment d’esplendor. A principis del segle XIX la dinastia dels Nguyen van traslladar la capital de Hanoi a Hué amb l’ànim d’unificar al màxim les dues Vietnams, la del nord i la del sud. Durant uns quants regnats els emperadors van viure dins de la ciutat púrpura prohibida, situada just al ben mig d’una immensa Ciutadela enmurallada. La Ciutat Imperial dins de la ciutadela conserva palaus d’una bellesa imponent i a la vegada detallista. Una elegància asiàtica incontestable exhibida de forma majestuosa al llarg del gran número de palaus. I si no fós pels bombarejos dels francesos durant la guerra de la independència d’Indoxina i dels americans per la guerra del Vietnam, trobaríem en peu bona part dels seus edificis històrics, formant una zona de dimensions espectaculars. Déu ni do!! quin rotllo!!! Ja sabeu que podeu trobar més informació a google… El Bernat i l’Abril viuen aquest parell de dies de visita cultural amb tot tipus de moments: fent de soldats guardians d’algunes de les sales dels temples, fent de models per les fotografies i fotografies amb els turistes asiàtics, llegint algun conte o fent algun dibuix, mirant algun audiovisual, senzillament passejant, inventant jocs espontanis, rondinant una mica, perseguint un lavabo per una nova necessitat fisiològica o “esbarallant-se” per ser el primer en beure de l’ampolla d’aigua. Els ha tocat uns pares que els agrada saborejar aquests llocs tan especials i que volen gaudir-ne amb tranquil·litat, intentant reviure per moments sensacions d’altres temps. Gestionar a la perfecció visites de 4 a 5 hores en aquests complexes culturals tan únics és complicat… encara que la nota final és molt positiva. Són nens de 3 i 5 anys i és normal que durant el transcurs d’aquest temps hi hagi moments de tot tipus (com alguns d’hiperactivitat accelerada masculino-infantil o “rabietis aguda” per alguna acte de tossuderia femenino-infantil). La Ciutadela recorda a la Ciutat Prohibida de Beijing, encara que no conserva tants edificis imperials, i molts es troben en mal estat. A més, pels voltants de la ciutat s’hi troben tot un seguit de tombes on hi ha enterrats els diferents Emperadors de les Dinesties Nguyen. Avui, hem decidit visitar-les tot negociant un passeig amb una barca només per nosaltres quatre. Finalment, després de la regatejada corresponent (inclòs el “NO, NO, It is too expensive” del Bernat) aconseguim fer una ruta per dos dels temples funeraris més imponents de la zona Nguyen. Més de 5 hores de barca per nosaltres solets per uns 15 euros, amb coca-cola, cafès i alguna postal de record inclòs. Tenint en compte que l’habitació ens costa uns 15 euros (amb 4 esmorzars complerts inclosos), podem pensar que arribem bé al pressupost diari de 80 euros (20 euros per cap – que l’Abril ja ocupa i menja lo seu, i del Bernat ja no diguem…). El paisatge dels voltants de Hué, com no, ha sigut molt i molt interessant. La gran quantitat d’embarcacions que portem a l’esquena en llocs únics no ens frena a trobar l’interès cap a una zona totalment diferent a la de casa nostra; embarcacions-vivendes al llarg de la ribera del riu, búfals pastorant pels camps propers, algunes pagodes i temples presidint un entorn natural verdíssim, nens jugant o pescant, barques filtrant sorra del fons del riu per vendre-la pel sector de la construcció, algun senyor dutxant-se amb l’aigua marrona del riu, … Els passejos en barca relaxen tot veient com l’aigua rellisca suaument sota la vegetació del voral i tot escoltant els suaus esquitxos creats per l’embarcació i els desmesurats crits a rebentar del Bernat treient l’adrenalina restant del seu cos (que no és poca!!!). Finalment parem per veure dos dels testimonis arquitectònics de la “ostentositat” dels nostres col·legues Nguyen. Dos conjunts immensos aixecats amb gust enmig d’un entorn natural i envoltats d’estanys artificials. Una mostra clara de la potència i gust del seu imperi, similar a les ungles de l’Abril en la dinastia dels Solà-Sobré. Tot seguint les petjades de la dinastia Nguyen hem anat marcant les nostres, unes de més humils i senzilles en un camí preciós cap a la volta al món amb família.