Selva endins…

IMG_0609Pugem a la canoa… apunt per començar un d’aquells dies intensos del viatge, ple d’emocions i d’experiències noves tant pels nens com per nosaltres dos. Aconseguim sumar-nos amb una parella simpatiquíssima de Màlaga per tenir un preu de canoa + guia ja més ajustat i assumible per a la nostra butxaca. Tot comença ben dora al matí, des del port de Misahuallí, als peus dels Andes, ja en plena selva. Els núvols vénen i van, tot i que es preveu un dia bo i calorós. IMG_0623Comencem a tirar riu Napo avall, afluent de l’Amazones, tot trobant als buscadors d’or pels primers vorals. Aquesta zona és especialment bona per la recerca d’aquest mineral tan preuat. Un elebarodaríssim procés d’extracció i selecció de pedres i arena del fons del riu els porta a trobar en lupa aquestes petites porcions metàl·liques daurades. Parem al voral del riu per veure com una família simula realitzar aquesta recerca de forma totalment arcaica i manual. IMG_0645Tot i l’intent de turistada, veiem les precàries eines que encara avui en dia s’utilitzen en certes zones, substituïdes cada cop més per petites i rudimentàries màquines amb generadors que faciliten la primera fase d’extracció de pedres. La proximitat dels volcans i els rius caudalosos, de ràpid moviment i de cabals diversos, facilita aquest treball de recolecció d’aquestes petites làmines d’or. Ens assegurem que les botes (catiusques com diem a Gironella) estiguin ben posades, fem 15 minuts més canoa endins i el millor de la jornada arriba : caminada per la selva.IMG_0618 Un petit trekking de 2 hores i mitja per trams de selva primària i secundària. Aquí, tot i la meva gran preferència a caminar sol per la muntanya, agraeixo la imprescindible presència del nostre guia, l’Armando. Aconseguim també pel Bernat i l’Abril un calçat idoni pel seu petit tallatge. Els dos es mostren preparats i il·lusionats per aquesta activitat tan diferent. Durant el nostre viatge ja havíem fet alguna caminada tots 4 per trams de selva per Malàisia, però sempre amb recorreguts marcats i definits. Aquest cop, aquest cop… ens introduíem totalment selva endins. IMG_0667En certs moments sortia un camí, de la mateixa manera com tornava a desaparèixer. El nostre guia amb un bon “machete” obria pas entre la densa i salvatge vegetació, marcant el camí existent o obrint-ne de nous, salvant del pas i avisant-nos de la presència de múltiples animalons. Aquest era un dels moments que més li agradava al Bernat; “cop de machete per aquí, cop de machete per allà!”.Intentant buscar enmig de lo impossible una ruta que teòricament està dins d’una àrea protegida i més o menys visitada per alguns turistes, però que la tupida selva amaga tota vulnerable pista. De sobte, els peus es comencen a enfonsar… tots 6 anem seguint les passes del nostre líder però veiem que cada cop el fang és més profund i “empastifós”, xuclant les nostres cames avall amb una força sorprenent.IMG_0683 L’Abril, al principi, una mica escèptica, amb un parell de negatives, però uns crits d’ànim i la mà de la seva amiga malaguenya l’encoratgen per acabar liderant la ruta. El Bernat, ell, en su salsa. Divertit en cada fase de la caminada, superant cada entrebanc com si fos una prova de superació. Que si un rierol, que si més fang, que si una zona plena de formigues gegants “Conga”, que si ara anem per aquí que sembla més fàcil o potser no, que si ara per allà sembla que hi ha una zona per passar, … Només alguns trams amb un cert caminet, però amb moltes zones impossibles de reconèixer un possible camí de tornada. IMG_0671Els insectes han sigut els animals protagonistes durant l’abrupte passejada. Orugues, formiguetes bicolor, formigues vermelles, formigasses, aranyes, grills, termites, mosquetes, abelles, abellots i una àmplia gamma de bitxos estranys i alguns de verinosos de tots els colors possibles per camuflar el seu cos en aquesta exhuberant naturalesa. Animalons que no sé ni sabré mai el nom, amb potes llargues, curtes, amb antenes, peluts, grocs, marrons, verds, saltarins, voladors, … IMG_0720Per sort o desgràcia, cap serp ni cap animaló de certa “embergadura” ens ha fet presència durant el nostre recorregut. Una possibilitat més dins d’aquesta aventura dins de la selva. 5 germans i dues germanes amb els seus pares ens esperaven per oferir-nos un dinar a base de pollastre cuit de manera tradicional embolicat amb unes fulles, amb yuca i arròs. Una família que ofereix el servei de menjador turístic sense cap tipus d’adornament, ball espectacle o show preparat. Una simple i agradable visita a una casa “Kichwa”. Una comunitat normal i corrent d’aquesta àrea salvàtica, podent veure i viure el “modus vivendis” tan senzill i habitual dels habitants d’aquesta zona d’avui en dia.20130823-231238.jpg Deixant enrera les ancestrals tradicions mil·lenàries del seu passat, amb una vestimenta normal i amb energia elèctrica, transport escolar fins al camí forestal de davant de casa. Deixant el fet de ser indígenes però mantenint un estil de vida extremadament bàsic. Amb unes creences força arrelades, un idioma propi, una vivenda molt precària (recordant-nos els senzills habitatges de moltes zones del sud-est asiàtic), una roba plena de forats i ben desgastada. Una forma de vida molt dura per a nosaltres, partint d’uns recursos molt limitats, d’una casa amb 4 parets de fusta (mai millor dit) i amb la introducció d’alguns elements bàsics per a la nostra vida, com uns focs de gas, un wc al costat de l’hort (segurament perfecte per crear compost), una pica, i dos llits amb matalàs (més que insuficient per a una família de 9 integrants).IMG_0730 Una realitat allunyada de la nostra, i allunyada també de la incivilitzada vida d’algunes tribus indígenes encara existents en l’Amazones més perdut. Allà és on encara resideixen els Waorani, coneguts per la seva constatada violència entre ells mateixos i cap a tot ésser forani. Bona part d’ells ha tingut un ràpid i accelerat procés de civilització provocat per les “untades” de les empreses petroleres per poder explotar els terrenys de la zona. Prop d’on som nosaltres, fa poc més d’una dècada, encara es podien visitar. Ara, molts d’ells han passat en qüestió de pocs anys, de viure primitivament i totalment despullats a portar una vida totalment desenvolupada amb els avenços més destacats (grans cotxes, mòbils, TV plasma, …).IMG_0723 Avui en dia, la vida purament autòctona d’aquest grup indígena queda totalment relegat a l’Amazònia més profunda, alguns d’ells dins del parc nacional de Yasuni. És aquí on via algun guia waorani ja civilitzat, un pot intentar accedir a alguna comunitat totalment tradicional (o aparentment totalment tradicional, no ho sé…). La resta que s’ofereix fora de l’orient llunyà no deixa de ser les típiques turistades que la gent del mateix poblat es despulla i s’adorna per a l’arribada dels dòllars ambulants. Jugar i jugar… futbol com no… Bernat i Abril amunt i avall, darrera a 6 dels 7 germans (l’altra un pèl grandet) amb la colla d’amiguets. Tot també amenitzat per l’altre gran joc nacional infantil d’aquests pobles de l’Amazones: empaitar una gallina fins a atrapar-la. Córrer i córrer fins a “pillar” aquesta bestiola, per ser novament llançada cap al cel com si fós una pilota de bàsquet. IMG_0761Un joc que ha despertat tots els somriures de la canalla, comptant els d’un Bernat ben esbojarrat. Ara mentres acabo d’escriure aquestes línies torna a sonar la teulada metàl·lica. Novament unes passes dels entremaliats monos Capuchino, que trenquen aquest silenci de grills d’aquesta petita, senzilla, però cuca i neta habitació de Puerto Misahuallí.

Els comentaris estan tancats.