Avui finalment hem marxat de la illa i hem tornat cap a Mersing, petita població al costat del mar, port de sortida a moltes illes properes. Vam decidir ahir al vespre estar-hi només 2 de les 4 nits al resort de l’illa “Pulau Sibu” després de veure 2 escarbats més a l’habitació just en el moment de tirar els matalassos al terra, on havíem de dormir la Karina i jo. Aquesta vegada eren dos escarbats de tamany considerable, diria que eren rates disfrassades de cura, un d’ells amb pinces i tot. La Karina va preferir dormir les dues nits estretament amb els dos peques a dalt del llit de matrimoni tots tres. Realment ha sigut una llàstima que les condicions de la cabanya fossin tan pèssimes ja que la illa era molt maca. Ara però, escrivint sobre un matalàs amb llençols nets i mirant enrera, també es viu com una experiència més salvatge dins de la contínua selva del sud-est asiàtic (sobretot per l’iguana o “pedazo bitxo groc i negre” de la dutxa, que encara no sabem si el color que tenia el definia o no com a perillós).Per cert, ara estem dormint en un hotel que ens val 18 euros l’habitació per nit, és bastant bàsic però correcte, lo increïble és que estem super contents d’estar-hi i ens dóna la sensació que estem al Hilton! Tot venint al poble amb taxi (la combinació amb autobús era molt dolenta) gairebé hem atropellat a un mono. Dos dies abans ja n’havíem vist dos que travessaven la carretera i aquesta vegada ha anat ben just. El terra de la carretera estava ben moll per l’enèssima tempesta i el conductor ha frenat lleugerament sense girar el volant, fet que ha garantit la nostra estabilitat sobre la carretera, però que ha reduït les opcions al primat d’escapar-se. Finalment, després de parar-se just al davant nostre ha esquivat l’auto en el darrer moment, màxim a dos metres del nostre paraxocs. Fascinant. Ens fa il·lusió penjar aquesta foto perquè crec que és la primera que tenim de la Karina i jo solets! L’Abril com fa des del principi del viatge, es posa gelosa quan ens veu en actitud carinyosa abraçant-nos o fent-nos un petó i corre ràpid a separar-nos o posar-se ella al mig, per tant, ens dura poquet el romanticisme mentre l’Abril està aprop nostre… La foto la va tirar el Bernat, tot un professional!

Per cert, m’agradaria fer una reflexió sobre el comportament del turista viatger intrèpit. Avui, un cop hem arribat al port a on desembarcava la lanxa que ens tornava de l’illa (per cert, ens encanta i ens fascina anar amb barquetes per mars o rius… és tan relaxant…) hem baixat conjuntament amb una altra parella d’europeus d’uns 50 anyets (prou madurs) que tot i el pes considerable de la dona s’ha marcat uns 100 metres llisos que ni el Bolt l’hauria guanyat per tal d’arribar primer a l’únic taxi que hi havia en aquest isolat port. No he tingut temps d’agafar el cronòmetre de l’Iphone, però jo diria que ha baixat el rècord femení de França. Una de les grans premises del gran turista individual independent és “maricon l’últim”. Aquesta parella també tenien reservat 4 dies i avui a l’hora de l’esmorzar ens han vingut a demanar si estàvem gaire bé a la cabanya… i després de dues frases s’han adherit al check-out avançat i afegit al nostre boat. I mira que venien de Cambodja… Bé, doncs el tema està en què no hi ha massa consideració ni massa modalts ni sentiment, ni que et vegin viatjant amb dos nens … l’únic que val és l’interès personal de moure’t com puguis i el més ràpid i barat que puguis pels llocs. Inclús anant amb sabates “Salomon” i armilla “Panama Jack”. El fet d’anar amb nens tampoc ens ha de donar sempre la prioritat amb tot, ni espero que m’estenguin la catifa per allà a on anem, però sí que és cert que sobretot la gent local ho té en molta consideració : Et deixa passar primer a les cues, et deixa seure al transport públic, et dónen un pot de pumada post-picades per la molèstia que et poden provocar, etc, tampoc a tot arreu ha de ser així però jo crec que amb els col·lectius de gent gran i de nens s’hauria de tenir més sensibilitat. Ara bé, quan parlem que el qui t’envolta és un turista tal i com Déu mana… és a dir, un “bon viatger descobridor dels nous móns”, doncs aquí… fins i tot valen els colzes. Com el de la noia que volia entrar en un bus de tornada en una de les nostres visites per anar a la selva on vam veure els orangutans. En aquella parada ens vam reunir uns quants turistes que tots tornàvem de la caminadeta per poder veure el moment que donaven de menjar a uns orangutans en llibertat després d’haver-los reintroduït al seu medi natural. Aquest cop, quan va arribar el bus ja veiem que no hi cabríem, i en el moment de pujar, no va valer ni el temps d’espera (que precisament nosaltres érem dels primers), ni el fet d’anar amb menors d’edat, ni res… a excepció de les cames per anar ràpid, i dels colzes per protegir l’espai. Està clar però que nosaltres vam seure, per suposat. Els animals més ferotges en aquest moment eren els joves i forts, els que podien córrer més que la resta i els que de seguida podien ocupar el seu seient privilegiat, fruit i èxit del seu esforç realitzat. Vaja, res comparable amb qualsevol altra parada amb gent local.