Sota un mar de palmeres


L’efecte que creen les palmeres de nit amb el reflexe de la llum és molt tranquil·litzant. Estirat en una terrasseta de la nostra habitació d’un lodge fantàstic, Damai Beach Resort (amb piscines, jocs infantils, tennis, …) de la petita península de Santubong (al costat de Kuching), per un preu que ens permet estar per sota del nostre budget diari marcat. Genial!!!! A més hem trobat uns restaurantets petits al costat del lodge (els de l’hotel són massa cars) amb tot tipus de menjar asiàtic, una paradeta que venen un tipus de crepes però que són indis (els de xocolata i formatge però no piquen i als nens els encanten!) i amb preus molt populars. Perfecte!!! Avui hem jugat a tennis amb el Bernat. Realment costa que els nens de 5 anys estiguin concentrats en una mateixa activitat durant molta estona, però encara que no me n’hagi adonat, hem estat jugant uns 40 minuts. Les classes del mes de juliol a Callús amb la Sara han anat molt bé i ja la comença a tocar. La platja, com no, forma part de l’atractiu de l’hotel. El més destacable és la sorra extremadament fina, seguint per una suau entrada al mar que en 200 metres només et cobreix fins el banyador. Les muntanyes altes al darrera donen el toc salvatge i real a la vegada, per no oblidar que tens la selva de Borneo a tocar. Per cert, l’aigua està més calenta que en molts centres spa. Això sí, no és turquesa ja que aquí hi ha molts sediments provinent dels diferents rius que provenen de la selva. O sigui, un luxe total a un preu mòdic!!
Ara la Karina els està llegint un conte que ens han enviat els nostres amics de la furgoneta (ai! volia dir autocaravana) i company de classe del Bernat, l’Ot and family, entre altres coses ja hem après gràcies al conte que “Orang Hutan” vol dir “Home de la selva” en l’idioma malai, els nens estan escoltant atentament les aventures del Roc. Avui al migdia hem tret, amb un cert estrès, els bitllets de Kuching cap a Johor. Ho volíem fer la Karina i jo junts des del wifi de la piscina (aquest hotel et fa pagar per targetes d’una hora de durada), amb els nens jugant pel voltant i amb alguns problemes de connexió amb el servidor de Air Asia. Se’ns acaba el temps de la targeta d’internet just quan clickem OK al pagament i apa a tornar a començar… Val més que ho faci un i no haver d’estar els dos alhora en aquestes accions, encara que al haver de pagar amb targeta fa més respecte i per això hem d’assegurar-nos de fer-ho bé. El tema és portar aquestes gestions de preparació del viatge el màxim de bé possible i conciliar amb la vida familiar. Els jocs dels nens, internet, programació de viatges, la blog, escriure aquestes ratlles, llegir i infomar-se sobre la cultura, gastronomia,tradicions de cada país, menjar, comunicar-se amb els pares i amics, … i si podem algun moment per estar sols. Vaja, quina feinada… doncs no! ni molt menys! Senzillament es tracta de buscar temps oportú, organitzar-se i disfrutar de cada activitat. I Intentar tenir trobar alguns petits moments en parella..

Tot venint a l’habitació, han habilitat un dels halls de l’hotel per fer-hi una festa familiar d’algú amb un cert poder adquisitiu. La festa és musulmana i ha d’estar relacionada amb el “Ramadan” que coincideix amb aquests dies. Tot i que totes les dones (inclús nens) van ben tapades, ens saluden rient de forma natural mentres passem amb els nens mig despullats, només amb el banyador. La convivència i tolerància entre les religions i les diferents maneres de viure i entendre la vida és admirable. Realment em feia cosa passar pel seu costat d’aquella manera però ells mateixos ho han trobat normal i natural. De les dues sales he pogut veure que en una només hi havia dones i en l’altre majoritàriament homes (alguna dona en algun dels extrems). Es fa difícil entendre des de la nostra cultura com es pot cel·lebrar alguna festivitat quan la teva dona està en una altra sala i ben tapada. Però bé, suposo que ells no entenen moltes coses que nosaltres concebem com normals des del nostre punt de vista… Al cel ara, uns quants fanals indiquen el fi de la festa i segurament algun desig…

Les palmeres segueixen tranquil·les al meu davant, esperant que el vent les acarici per moure-les molt suaument. La tranquil·litat i el relax “ARA” és total. Tot i això, no podem oblidar que d’aquestes palmeretes, de tant en tant cau un coco. Ull, que un fruit d’aquests baIxant amb “Código CL” (Cagando Leches) et pot matar!!! En aquests moments família el nostre perill està amb els cocos!!! També es fa inevitable recordar el castell de focs de Singapore. Mare de Déu, amb la crisi d’aquesta pobreta gent. Ara ja sembla que els nens, després d’algun condicional (altrament dit “amenaça”), vagin ja per dormir. A ells també els costa agafar la dinàmica d’adormir-se sols com fan a casa, i la Karina els explica algun conte o els fa companyia, i algun dia es queda ella adormida amb ells.

Els comentaris estan tancats.