Aquestes 5 nits a Cherating ens han donat per molt. Passejos amb barca pels rius de la selva, veure com ponen els ous les tortugues a la nit a la platja, banys a la piscina i baixades pel tobogan, “fireflyes” a la nit pel riu (insectes voladors de llum que surten al voltant del riu), visita a una escola de primària del poble… Sobre les fireflyes, hem fet una sortida en barqueta per la nit amb un guia amb lot vermell apassionat per aquests éssers petits voladors que tot fent llums amb el lot ha fet que les fireflyes es posessin a sobre nostre durant la passejada, inclús entre els cabells de l’Abril i del Bernat. Per altra banda, la visita a l’escola ha sigut molt interessant. Ja només pujar al cotxe de la “Mimi” (professora de l’escola i xef del seu restaurant-marisqueria que ens va convidar a visitar el seu centre escolar) ens va dir de seguida que la seva escola és pública i musulmana, pel què no podíem donar la mà a cap professor del sexe contrari. La visita ha sigut molt interessant i l’Abril i Bernat han seguit una estoneta les classes i han pintat un dibuix. Altres temes que ens ha comentat durant la xerrada: A Thailandia hi ha massa llibertats, si t’agafen a Malaysia amb droga (no vam especificar la quantitat de grms.) et poden penjar, normalment els nens tenen uns 5 o 6 germans. El nou edifici de l’escola, que té la mateixa estructura que la majoria d’escoles del país, és modern, inclús més que l’escola dels nostres fills. Malaysia està invertint amb educació i això és nota. Inclús la filla de la “Mimi” ha rebut una beca per anar a estudiar la carrera a Nova Zelanda (això sí, per la diferència de moneda i per l’alt nivell de vida del país, només pot tornar a casa seva a veure la família una vegada a l’any). Malaysia és un país amb un bon present i sembla que amb molt bones perspectives de futur. La diferència monetària entre Europa i Malaysia els fa difícil poder venir al vell continent, encara que molts d’ells ja surten cap a altres països d’Àsia, i els empresaris ja per diferents llocs del món. El consum intern del país es veu molt actiu i el ritme de vida bastant elevat i extès per tota la societat, encara que en molts aspectes continuen estant per sota de l’estàndard de qualitat europeu. Per exemple, el nivell d’hotels que escollim són d’una categoria bàsica-mitja per poder-nos ajustar al pressupost diari que tenim. Pagant més, hi ha instal·lacions molt més bones i en les grans ciutats per suposat que luxoses. Avui hem agafat un bus direcció al nou destí, Marang, poble pesquer proper a Kuala Terenganu. Com que ara no tenim res reservat enlloc, just a 20 minuts d’arribar li he comentat a la Karina de seguir tirant més amunt i avançar camí cap al port que ens ha de portar a les illes de Perhentian però al final hem decidit parar. Els nens estirats per aquí i per allà dins l’autobús, després d’haver dinat en una parada pel camí. Els dos peques juguen moltíssim ara,cada vegada tenen més compenetració entre ells. Quan tria el joc el Bernat, predominen els policies i lladres, els fórmula 1, els avions o trens. Altres moments, ja més tranquils juguen més a papes i mames, a pintar o a restaurants. És molt bonic. A vegades es volen gravar vídeos mentres fan espectacles… L’Abril, tot seguint el Bernat es fa gran i gran. Moltes vegades no sembla que tingui 3 anys, excepte quan diem alguna cosa maca de qualsevol persona, i automàticament ens crida l’atenció tot dient “… i jo?”. Em va fer molta gràcia, una explicació de l’Abril sobre el seu dibuix d’un camp de futbol a dalt d’una cadira en un bar mentres preníem un refresc. Les seves oratives són espectaculars. Quina xerraire està feta! Mentrestant el Bernat jugava amb el gat de la casa, agafant-lo per les potes del davant i fent-lo caminar només per les dues del darrera. “Carcajada” del Bernat d’aquelles llargues i profundes que es tronxa, mentres el gat feia cara de circumstàncies… Finalment, Marang és la nova destinació escollida i el bus ens deixa a la carretera principal. Al veure 4 botigues obertes, decideixo fer un sprint al punt de venda de bitllets per treure els tiquets per 2 dies més tard cap a Terenganu (sense èxit perquè els busos cap a la capital de la província no tenen horari i s’agafen quan passen – la noia d’atenció al client també desconeixia la freqüència) o intentar trobar un caixer per treure diners (també sense èxit ja que els dos que trobo són per targetes nacionals) mentres m’esperen tots 3 a la parada menjant crispetes. Caminada popular amb motxil·les grans al darrera i les petites penjades pel davant, cotxet amb l’Abril (en aquests casos concrets encara va bé) i el Bernat com a líder de l’expedició. Finalment, després de veure algun hotel sense convenciment, decidim anar directament al jetty (port) i veure les alternatives que ens dóna l’illa més propera que hem llegit que està només a 20 minuts amb ferry. El darrer ferry surt al cap de 5 minuts i aconseguim veure unes fotos d’un allotjament bàsic però aparentment confortable que ens convenç i també de preu, pero només després de tenir la confirmació del noi de l’agència a les dues preguntes que són ara sagrades per nosaltres :”Segur que no hi ha escarbats a dins?”, “Està ben tancada la cabanya?” i acceptar-nos el pagament amb euros ja que no disposàvem gairebé de cash en Ringgits. Només pujar a la barca, l’ajudant de tripulació ens recomana entrar a dins per la força de les onades de la tarda. “No home, no!” “Nosaltres ja estem acostumats a agafar barques” li responem, i l’home posa cara de no veure-ho massa clar”. 2 minuts més tard hem acabat amb el Bernat baixant de cul pel terra del ferry fins arribar a l’interior de la cabina, l’Abril amb la jaqueta salvavides posat, amb cara de poker i als meus braços subjectant-la fort al mig de la barca i la Karina agafant-se com pot per la barca i amb la seva cara de circumstàncies, i un dels tripulants del ferry tot dret rient mentres l’aparell anava d’una cantó a l’altre de forma força violenta. Ara entenem per què ens deien d’anar a dins la cabina. L’arribada, ja amb la marea més tranquil·la, ens descobreix una illa petita, amb uns pocs resorts, amb aigua transparent, molta vegetació (amb algunes palmeretes) i sorra blanca. Ens posem ràpid el banyador, després de verificar el correcte estat del bàsic bungalow (més que suficient i així ens treiem l’espineta), i anem directes a la platja, que per cert no té ni meduses ni “sandflyes” (les putes mosquetes petites que ens van “acribillar” l’esquena). Per fi, platgeta guapíssima amb bany tranquil.El Bernat i jo decidim fer una mica d’snorkeling (veient alguns peixos) mentres la Karina prefereix aixafar un eriçó de mar tot nedant amb l’Abril al coll. Moment un pèl tens, ja que ningú sabia què havíem de fer amb les punxes de l’eriçó… Mai ens havia passat. Li preguntem al noi de manteniment i al cap de 2 minuts se’ns presenta amb un tub de canonada d aigua trencat i unes tenalles. Vaja… A veure… Les tenalles crec que són un pèl grans per treure les punxes i el tub tampoc li acabo de veure la seva aplicació (a no ser que li vulgui fer el buit…). Tot rient, amb seguretat, i amb algun toc d’humor li comença a fer cops de tub-canonada al peu de la meva dona sense parar. Cops suaus però continus, mentres el seu company aguanta mitja lima per desinfectar. Tècnica malaya infalible, mentres el Bernat i jo ens partim de riure al veure que la Karina tambe riu. L’Abril, present des del primer moment de la trepitxada al petit animal marí “cabró a no poder més”, es mostra molt serena i tranquil·la al costat de la seva mama observant-li el peu en tot moment. La Karina, es va sobreposar perfectament a la situació tensa inicial i va acabar sent la protagonista còmica de la pel·lícula tot rient mentre el noi li “clavava cops de canonada al peu”.Ara, apunt de dormir, l’Abril està estirada fent veure que llegeix la guia explicant un conte de princeses que aparentment no té fi; princeses, castells, princeps, algun drac, més princeses, vestits, …