L’excés d’oferta turística cap a Sapa ens ha fet optar per una altra localitat al nord del Vietnam, propera ja a la frontera amb Xina. Bac Ha, és coneguda pel seu mercat del diumenge i tota la massa turística provinent de Sapa s’hi desplaça per veure un dels mercats amb més afluència de població ètnica del nord de Vietnam. La resta de dies, és una localitat tranquil·la i aliena a l’afluènia de tot “guiri” amb càmara impacient per capturar la millor fotografia d’una senyora gran amb la vestimenta típica i les dents negres. Avui hem arribat a les 06:00 del matí a Lao Cai després d’un trajecte amb tren que se’ns ha fet curt, molt curt. Un trajecte de nit tranquil·líssim i molt agradable que ens ha permès salvar-nos d’un “tostón” de viatge amb bus. Tot i l’agradable viatge de 9 hores, avui hem trobat una vietnamita al restaurant on hem dinat que encara estava marejada… però crec que era més per l’alcohol que s’han begut amb els seus amics que pel propi “zum-zum” del tren. Un cop baixar del tren a Lao Cai, ha començat un d’aquells trasllats que tant m’agraden. Només sortir de l’estació, veiem que tota la “manada” d’occidentals es dirigeixen majoritàriament cap a autobusos o miniautobusos d’agències turístiques amb destinació a Sapa. Algun dubte surt al nostre cap sobre la quantitat de serveis de que disposarem a Bac Ha, ja que no veiem cap vehicle amb aquesta destinació. Seguim endavant i un parell de persistents comissionistes no paren de seguir-nos per encabir-nos cap a un autobus públic amb direcció al nostre destí. Són aquells moments interessants de viatjar pel teu compte on es van barrejant varis factors: quants busos hi haurà direcció Bac Ha durant el dia? Ens haurem d’esperar molt si no agafem aquest minibus? La pressió dels nois s’incrementa i n’apareix un altre de més agressiu… El preu del trajecte comença a oscil·lar amunt i avall com l’índex Nikey, apareix un minibus i tot s’accelera més, són d’aquells moments que et fan sentir com si el món s’acaba… La calma és la gran aliada per un bon final. Ens dirigim serenament cap a l’estació de busos amb la intenció d’informar sobre la fluctuació del preu i saber l’horari de busos. Llavors salta l’acompanyant del xòfer i em ve al meu darrera amb una doble intenció, que entri al minibus omplint-lo per poder sortir abans i que no anem a l’estació per liar-la més. Em dirigeixo al noi, obviant la insistència dels comissionistes i dient la nostra senzilla voluntat d’anar a Bac Ha sense fer cas a cap dels insistents personatges. El preu baixa a una cinquena part de l’inicial, costant-nos 2 euros per cap (Abril gratis) per un trajecte d’una hora. De totes maneres, una de les ferotges llebres salta dins a l’autobús en marxa i reclama una comissió ja difícil d’abonar. Finalment, després d’una discussió sèrie i desenfrenada entre ells amb crits inclosos (típica del nord de Vietnam), el felí comissionista aconsegueix esgarrapar alguns “dongs” de la treballada intervenció final contra el conductor. Fins a data d’avui, havíem vist que els acompanyants dels minibusos insistien als potencials clients per pujar al seu vehicle i poder rentabilitzar al màxim el trajecte. Avui ja hem vist petites màfies de comissionistes ambulants. Interessant! Un cop a dins, ens trobem una barreja explosiva i difícil d’explicar amb paraules. Acabem una vintena de persones al vehicle d’aspecte totalment diferent. La meitat del minibus amb dones de grups ètnics diferents, i la segona meitat amb gent local (em refereixo a local com a persona que viu fora d’aquestes ètnies de la zona), i una família catalana amb nens rossets de Santpedor compartint seients enmig d’ells i de la mercaderia variada (cistelles de verdura i fruites, caixes i caixes de cartró, sacs de pinso per porcs, algun pollastre dins d’algun sac, maletes, un cabàs immens de gambetes de riu vives, i moltes altres coses que m’he perdut), l’Abril dient : “Mama, quina pudor!” i tapant-se el nas.Les dones que anaven pujant portaven vestimentes fetes a mà de colors molt vius i variats, amb un tros de roba al cap i faldilles llargues. La més gran d’elles se m’assenta al meu costat, força àgil per l’edat que aparenta i se’m “espatarra” descalça ben còmode amb els peus sobre tot el material. Una senyora agradable que despertava somriures a l’intercanviar frases curtes amb mi sense cap tipus de conexió dialèctica. Al darrera, tot un espectacle!!! La Karina amb el Bernat assentats al costat de dues dones més amb indumentària típica d’una de les ètnies locals que l’estaven fent petar… Al darrera, una altra senyora vomitant tot l’esmorzar després dels revolts tancats per pujar el port de muntanya. Al davant, la típica noia vietnamita (“pijeta” vestint) amb la mascareta que li arribava gairebé a les celles. Mentrestant, el bus en marxa, l’ajudant baixa del sostre per acabar d’arreglar la mercaderia ja impossible d’encabir dins del vechicle. I l’Abril, on era l’Abril?? Doncs com no ja la tenim a la falda del noi més guapo de l’autobús!. Un noi d’uns 20 anys amb un abric perfecte per portar a Suècia en aquestes dates i un mòbil amb música màquina que escolta ben fort. Una barreja explosiva per un trajecte amb un paisatge que recordava la nostra experiència (ja amb els nens) del nostre viatge a Chiapas de l’estiu passat. Arribem a Bac Ha i mentres les noies estan a la perruqueria (rentar amb super massatge capilar, tallar i assecar per 2 euros cadascuna), busquem amb el Bernat la millor habitació del poble. Com que hi volem estar unes 4 ó 5 nits, intentem buscar la millor. La majoria d’oferta continua sent bàsica (correcte) però repetitiva i basada en preu. Finalment, anem al millor hotel de la localitat (no ens “esverem”… que estem parlant d’un 2 estrelles d’Àsia), amb la seva millor habitació a la tercera planta i amb vistes a les valls properes : 18 euros amb esmorzar inclòs per tots quatre. Dinar de noodles i alguns spring rolls i cap a jugar a futbol al parc del poble. Dos golets i una assistència m’han convertit en el MVP del partit. Als 18 anys hauria d’haver vingut cap a Àsia i potser hauria pogut tenir més futur dins del món futbolístic… El Bernat segueix els passos del papa i arrassa en un partit prebenjamí!!! L’Abril, única jugadora femenina en tot el camp, al darrera del seu germà corrent i corrent tot perseguint una pilota impossible d’atrapar. Collons què rapid que van les esferes!!! Ens ho hem passat teta!!!