Myanmar, Birmània, molt més que un viatge. Ni els frenètics carrers de Yangon, ni la increïble Schwedagon Pagoda, ni els milers de temples centenaris de Bagan, ni les precioses postes de sol assentats sobre una estupa, ni la calmada aigua del llac Inle, tampoc l’imperial palau reial de Mandalay, ni les calmades postes de sol al Mandalay Hill contemplant la ciutat, ni els lleons destroçats del temple per exel·lència de Mingun, ni els innumerables monastirs d’Amarapura i Sagaing, ni tampoc l’allargat pont de fusta de U Bein’s. Res de totes aquestes preciositats no serien excepcionals sense el gran valor afegit d’aquest país, la seva gent. Són tots ells els que fan increïblement únic aquest país del sud-est asiàtic. El seu Ta-na-kà donant aquesta tonalitat groguenta a la majoria de galtes femenines i infantils del país, amb aquesta naturalitat i senzillesa i amb aquest estil tan propi. El Loggyi, aquestes faldilles que semblen tan còmodes, i que les segueixen vestint tots els homes (grans i petits). Inclús les escupinades vermelles de les restes de les fulles de Bétel. Els monjos i monjos i monjos que omplen de color cadascun dels paisatges o temples que et vas trobant pel camí, al matí buscant la seva ofrena en cadena, o senzillament asseguts en un bar o passejant pels carregats carrers d’una ciutat. Els pagesos sobre els carruatges tibats per vaques sortint de qualsevol racó del país. Les dones i dones treballant i transportant pesants objectes carregats sobre el cap, o en treballs durs i manuals a la construcció o al camp. Els nens que busquen qualsevol racó per jugar i divertir-se. Els camions, camionetes, furgonetes, … carregats d’ànimes alegres amb un llarg camí de tornada. Els habitants dels poblats de cases de palla sense llum ni aigua. Els pobles flotants sobre el llac Inle amb tota la vida diària que l’envolta. TOTS, TOTS, amb un somriure a la boca. Amb un somriure d’orella a orella. Amb una mostra d’afecte inimaginable. La tranquil·litat, la simpatia i el carinyo que transmeten és incalculable. I sinó, com es pot explicar que el Bernat i l’Abril s’adaptessin tan ràpid i amb tanta naturalitat a l’escola que vam visitar, participant i interactuant amb els nens i professores com si fossin un més de la classe. O per què ens vam despedir de tot el personal, que van sortir a dir-nos adéu, de l’Hotel de Inle Lake amb un adéu entre llàgrimes. O per què han donat tants i tants caramels als nostres nens diàriament. El carinyo, l’apreci, la bona forma d’estimar no s’estudia. És un resultat d’una manera de ser, molt més que un estat anímic, és la conseqüència d’uns valors i d’una predisposició a la bona conducta barrejat amb ganes de donar afecte, i de donar-lo bé. I aquesta sensació no l’hem captat evidentment amb la gent que ha treballat en el sector turístic i que t’hauria de riure les gràcies, sinó amb qualsevol persona d’aquest interessantíssim país.La gran desgràcia és l’extrema pobresa de moltes zones, sobretot rurals, on el seu nivell de vida es troba molt per sota del llindar de la pobresa. El país, des de les fraudolentes eleccions del 2011, està donant un canvi de 180º, obrint-se cap a un món global sense fre. Apart dels que tenen més diners, la gent del poble, la major part, no li ha canviat pràcticament res a la seva vida, a excepció d’una certa llibertat d’expressió que els hi permet penjar fotos de la seva “Lady” a l’entrada de tot comerç o vivenda. Pas a pas, i esperant les definitives eleccions del 2015, amb un més que esperat canvi de govern, ha de permetre aquest relleu polític sense problemes ni discussions, amb una trancisió neta i sense disturbis que permeti obrir una nova etapa amb més seguretat i confiança per un poble amb ganes de tirar endavant, i amb la possibilitat de poder realitzar tot tipus d’inversió privada dins d’un país que va estar dominat durant molts anys per varis règims comunistes. Hi ha imatges que a una persona se li queden gravades. N’hi ha una especialment que la tinc al cap i que és el pur reflexe de la realitat tan dura com agradable del país. No és res excepcional del què veus cada dia al carrer, però a un se li va quedar… Probablement estàvem a uns 40º, sobre d’un carruatge tibat per un cavall, amb la càmara de fotos i tot apunt per seguir turistant pels temples de Bagan, refrescats segurament amb les nostres aigües sota la fina lona que ens protegia del sol. Ens desplacem cap al centre de la carretera i avancem a mitja pujada a un senyor tot tibant un pesat carro amb bidons. Suposo que enganxat per la contínua inèrcia dels seus somriures i salutacions (sobretot anant amb els nostres dos rossets) no se m’acut res més que aixecar-li la mà per saludar-lo. A l’instant, sense ni pensar-s’ho, deixa la seva mà dreta del carro i em saluda amb un somriure que omplia una cara plena de suor i d’esforç, mentres perdia òbviament la poca velocitat que havia pogut aconseguir. Em vaig quedar quiet, immòbil, sense entendre res. Com pot ser?… L’amabilitat està per sobre de tot. De tot!! A més, la forma de dir adéu és tan innocent i a la vegada tan tendra i senzilla. Aquesta gran virtud de la naturalitat, de la mostra d’apreci sense ridícul o vergonya que tant hem perdut a occident és la que aquí sobresurt en cada moment.
Gràcies Myanmar per aquest Postgrau de Valors i de Tracte. I sobretot, moltes gràcies per tota l’estimació que ens heu donat!!!