Plata per arrecades, plata per anells, plata per braçalets, plata per collarets, plata per plaques o trofeus, plata per monedes, o plata senzillament per invertir… El Cerro Rico de Potosí, una muntanya plena de riquesa, de mines, d’activitat, d’història, plena de vida… i altrament font de llàgrimes, de mals records, d’accidents, de morts, de vídues, de famílies desesctructurades, de nens treballant en condicions inhumanes, d’una injustícia pròpia d’una nova hipocresia maquiavèl·lica. Segons algunes fonts, Potosí va ser la segona ciutat més gran i important del món durant el s.XVI. Les seves mines de plata i altres minerals del Cerro Rico van ser l’epicentre dels objectius espanyols en èpoques de colonització. Potosí va ser sens dubte una de les grans troballes en que les expedicions espanyoles somiaven amb les seves grans, brutals i sagnants aventures descobridores de nous móns. Una muntanya plena de plata, amb una ciutat als seus peus per poder-la transformar i fabricar d’aquesta manera, en milers i milers de monedes d’aquest preciós mineral. Unes mines explotades sense cap control de seguretat, amb accidents continus, amb esclavitud i amb un menyspreu total cap als seus treballadors. Una realitat històrica de fa uns 500 anys que desgraciadament en molts sentits no ha canviat gairebé gens. Ara, enlloc d’espanyols sense fetge, són empreses de capital majoritàriament multinacional que comparteixen beneficis amb l’estat i que tots plegats es tapen els ulls per obviar una dura i fatídica realitat del poble potosí.
Són les 12:00h. i arribem amb un bus local a la porta d’una de les mines. Descartem contractar un dels típics tours turístics a les mines per la perillositat que comporta l’accés a aquestes explotacions. Però si que ens interessa conèixer d’aprop aquesta realitat. Just a l’entrada de la mina ens topem amb un grup de 6 nois que es preparaven abans de la seva activitat laboral. Unes quantes bosses de fulla de coca, l’equipatge apunt (amb les botes, uniforme, casc amb llanterna, tot força deteriorat, i poca cosa més), uns carretons oblidats a la sortida apunt per carregar-hi les seves troballes del dia… Al voltant, no hi ha res que s’aguanti dret, res. El centre d’atenció mèdic és més propi d’una pel·lícula de ciència ficció, com si tornessin a una zona abandonada fa segles… Els edificis cauen a troços, grups de treballadors miners desdentegats asseguts en rotllanes compartint cerveses i “ceibos” (licor pur que es produeix en la província), un microbús esperant a nous passatgers provinents de les petites comunitats del voltant, sediments de minerals per arreu, un aire carregat d’una contaminació descontrolada, gent amb deficiències físiques provinents dels fatídics residus ambientals de la zona i de les fulles de coca que ingereixen contínuament per suportar les dures condicions laborals, rierols o bassalts de colors vermellós sense canalització aparent… Els nois comencen a parlar-nos obertament, mirant els nostres dos rossets, i començant un diàleg molt planer i distès amb preguntes per totes bandes. Després de parlar-hi una estona, entenem finalment el sistema de treball d’aquestes salvatges mines de Potosí. Tothom, tothom, vol dir tothom del poble, té accés a la mina. Amb un senzill tràmit previ, cada persona pot entrar a la mina i extreure els minerals que vol, quan vol, durant la jornada laboral que vol i com vol. Amb aquest sistema anàrquic, tot miner és lliure de treballar en la zona en la que s’ha registrat. Ells, per exemple, han preferit treballar al nivell 0, el més segur, “només” caminant 30 minuts fins a la zona d’extracció de minerals. Altres companys seus prefereixen baixar a nivells inferiors (fins al 7 ó 8), sense cap tipus d’ascensor, sense mesures de seguretat ni programació prèvia. Nosaltres, per exemple, ens hem plantat dins la zona de la mina sense cap tipus de registre o control. De fet, només a l’arribar, un altre noi ens ha ofert entrar-hi amb la seva ajuda i de forma totalment improvitzada. Només en aquesta mina, ns asseguren que hi moren 1 ó 2 persones cada mes. Altra gent del poble ens ha comentat, coincidint amb els seus comentaris, que en total (amb la suma de totes les mines del “Cerro” i de la seva zona) poden morir un parell de persones a la setmana, per aconseguir un total d’entre 150 i 200 euros al mes. Seguretat 0, descontrol, un joc sense manies per part d’unes empreses que compren la plata a una població que es juga la vida diàriament. Inclús, Associacions de Nens Miners reclamen drets en les deteriorades parets dels accessos miners. Això ja és la bomba de l’explotació infantil encoberta. Les empreses (algunes americanes, altres de japoneses, i segurament també d’europees o d’altres països desenvolupats) tanquen els ulls davant d’aquesta realitat, senzillament compren la plata, vaja, el què volen. Mentrestant, alguns vehicles d’ONG’s dels mateixos països es passegen pel voltant. No coneixo els seus objectius, però tampoc veig cap lema de seguretat laboral… suposo que reparteixen aliments… Per altra banda, el govern bolivià, que des d’una nova reforma estatutària obté bona part dels beneficis de l’explotació, també ignora aquesta flagrant realitat. Més aviat, al contrari… Un vice-president i el ministre de salut entregaven aquest diumenge valusosos premis (per un total de 25.000 euros, no m’equivoco!!), que corresponien al sou base anual del país, als guanyadors de la cursa de 10 kms. de la diada de Tots Sants a Potosí. Grans rialles, grans parlaments, grans oratives promocionant una creixent cultura cap a l’esport (molt bona per altra banda) però totalment immoral tenint en compte que a les seves esquenes, númerosos nens i nenes corren cada dia per dins les mines intentant imitar les feines dels seus difunts pares, avis, tiets, …Hipocresia exagerada per part nostra, d’occident, novament. Ens afartem de fer i desfer lleis nacionals que permeten justificar cadires, i mentrestant no ens enfrontem a realitats dures i cruels que ningú de nosaltres les acceptaria pels nostres fills, germans, tiets o familiars. Per mi, una injustícia que la situo al nivell del “putu” mur de Palestina. Una aberració que la comunitat democràtica internacional segueix esquivant, i per tant, rient-se de les pròpies vides humanes que es perden a diari. Tant costa fer un boicot internacional per assegurar en primer lloc estàndars dignes de seguretat laboral , i en segon la prohibició del treball a menors tot assegurant una bona pensió de viudetat per a les famílies amb difunts miners??? Ah no!!! suposo que és més fàcil rebre les contrapartides o compensacions corresponents de les grans empreses explotadores… O bé, és que són curts i no ho veuen, cosa que dubto… Però bé, deixarem una petita possibilitat oberta per a la ignorància, no fos cas…Els locals, mentrestant, amb un amor que mata cap a un “Cerro” que els dóna de menjar, com va fer als seus pares, avis, besavis i antecessors inques. Tot amb un cost molt alt, massa alt, “La vida”. La manca d’alternatives els porta a seguir endavant amb aquesta lluita amb i contra ell, “El Cerro de la muerte”.