Les sensacions és el què ens omple més de viatjar. Els paisatges i els monuments marquen el recorregut a seguir. Ara bé, els carrers i la seva vida, els menjars, les olors, les parades a les voreres, les vestimentes, els sorolls, les tradicions, els colors,el silenci i sobretot la gent, és tot això una barreja que ens fa viure unes sensacions totalment diferents al què estem acostumats a casa nostra. És quan respires profundament i tanques els ulls, mentres et trobes assegut al terra sobre una vorera, i els obres al cap d’un moment i veus….Viatjant aprens moltíssim, esperem que els nostres petitons també en treguin molt de profit. Vius experiències úniques, i dies com avui, al temple de Schwedagon t’ho deixa fàcil. Altres dies poden ser més complexes encara que sempre en treus conclusions positives o un reforçament familiar. Arribar al centre de Yangon, provinent de l’aeroport amb trajecte de més d’una hora, ja de nit, tot compartint una furgoneta amb uns argentins, i veure que no trobes allotjament mentres la nostra petitona se li enfila una febre inesperada que ens fa agafar la bossa del darrera com podem i donar-li epiretal….són moments que ajunten la família més que mai i que fan que encara més que mai siguem un equip.Una guesthouse, una altra, un hotelet, … tot ple, o massa bàsic o demanant quantitats totalment desorbitades per establiments que fins ara no pagàvem més de 15 euros la nit. Amb un taxi ben negociat, amb l’Abril ben estiradeta, amunt i avall per la ciutat, sense una direccio definida però amb les idees clares i un Bernat col.laborador, aconseguim una habitació triple d’un novè pis, aixecat per sobre de les apretades cobertes i dels estrets i bruts forats d’entre els edificis adjacents. Aquesta situació privilegiada que ens permet tenir unes vistes atractives del catastròfic centre inclouen, com no, i un cop més, formar part d’una nova festa KTV (Karaoke) de la 11ena planta. Yangon, o Rangoon, és la capital informal d’un país dominat per un dictador militar que fins ara ha mantingut el país tancat a qualsevol connexió amb l’exterior desenvolupat. Restringeix l’obertura de nous establiments i obliga a tenir llicències especials pels hotels que vulguin albergar turistes estrangers. Tot això provoca una inflació important dels preus de l’allotjament. Aquest mateix govern va traslladar tots els seus ministeris en una nova capital, Naypyidaw, una ciutat fantasma amb blocs d’edificis pels funcionaris, buida i sense serveis, establerta al mig de la jungla, aixecada per mà d’obra extremadament barata, enclavada al mig del país amb un sentit més defensiu, militar i estratègic que res més. Per més informació ja ho sabeu, pregunteu-li al nostre cosí germà Google (collons amb el tio!!!, ho sap tot!!!). Només amb dos dies hem percebut moltíssims canvis respecte dels llocs que hem vist i viscut fins ara. Ens trobem en una ciutat barreja del sud-est asiàtic i d’Índia. Edificis alts i bruts, amb carrers apretadíssims, homes i dones amb “logyi”, les típiques faldilles birmanes comodíssimes,homes mastegant la fulla de Bétel per després escopir-la amb uns tons forts vermells-rogencs (una planta excitant que la seva reiterada consumició pot comportar càncer i altres malalties), les parades dels experts venedors de les fulles que acompanyen amb coco i altres espècies, dones i nens amb les cares pintades de Tanaka (crema provinent d’un tronc d’arbre, antiga tradició Birmana, com a protecció solar i per estètica), i sobretot una població molt i molt agradable i somrient!. Els nens estan recuperant els millors dies de Cambodja, Vietnam, Malàisia o Indonèsia. La gent els para per tocar-los els cabells, la fina i blanca pell, i els més moderns per fer-s’hi unes fotos més que desitjades.Avui hem estat entre 4 ó 5 hores en un mateix lloc, però no dins d’un tren o autobús… Hem pogut saborejar al màxim el temple per excel·lència de Yangon, i un dels més importants del budisme, la pagoda de Schwedagon. Farcit de monjos i monges budistes, de locals passejant o fent un picnic tot disfrutant d’un diumenge assolellat, de pregàries amb càntics religiosos profunds, amb encens vorejant les múltiples reproduccions del seu preuat budha, sempre al voltant d’aquesta gran estupa (estructura budista amb forma de campana) de més de 100 metres d’alçada banyada d’or. Els colors daurats acompanyats per verds, blancs i vermells forts dels diferents temples, conjuntament amb el blau pur d’un cel radiant crea una atmòsfera difícil de reproduir. Segurament “Wat Phra Kaeo” de Bangkok, o la “Pagoda platejada i el Palau Reial” de Phnom Penh poden portar imatges similars a uns ulls que no paraven d’absorbir i d’intentar gravar les fascinants imatges. La màquina de fotos treia fum, em demanava temps mentres buscava captar imatges tan especials, amb tanta força, de tal contingut… Finalment, uns deures pels nens en un raconet mentres esperem asseguts la visita d’un grup turístic programat, amb uns bagencs coneguts dels sogres i la Maria de Callús, de visita a Birmània. Una agradable trobada de 10 minuts, provocada pel seu intens i apretat itinerari, però suficientment especial per donar records a una terra preciosa. Mentrestant, l’Abril es posa a córrer, enèrgicament (mostra de la seva ràpida recuperació,l’endemà ja estava a tope) per tocar desesperadament un immens collaret amb boles de fusta gegantesques d’un monjo sorprès, reservat i immòbil, esperant que la petita rosseta s’apartés per poder seguir el seu camí ( la tradició budista no permet que cap dona, i inclús nena, pugui tocar directament cap monjo). L’Abril ja no es recordava d’aquesta “norma” de no tocar als monjos…i a més un collaret…és un collaret i aquest era gros!!!