Els dies, els pobles, la selva, les palmeres, les platges, els animals, els insectes, el mar, els eriçons, els rius, les barquetes, els autobusos, les emocions, les sensacions, els raonaments, els somriures, els petons, els noodles, l’arròs, el peix, els calamars, els lavabos públics, les clavegueres, els jocs, els resorts, les nits, tot va passant… Seguim endavant per la costa est de Malaysia, ja a la província de Terengganu. Cada dia és una experiència, mai saps què t’espera i quina sorpresa et pots trobar (i més quan tens la sort de viatjar amb dos nòrdics petits com el Bernat i l’Abril), inclús pels dies teòricament de tràmit o de transfer entre dues destinacions. Durant el darrer trajecte en bus, una senyora li va donar un bitllet de 5 Ringgits i una bossa de menjar al Bernat (aproximadament uns 1,5 euros). No sabem si era per la pena que li feiem amb les motxil·les i vestits com anàvem (veníem directe de la platja i el Bernat portant el banyador estripat), o perquè senzillament li va fer gràcia. Aquí els diners es mouen (al seu nivell òbviament) però van circulant… El segon trajecte de bus d’aquest dia va coincidir amb la primera migdiada conjunta dels dos peques. Les portes del bus obertes, finestres avall, i un airet fresquet de mil maravelles per fer unes bones nones. Aprofitem com mai, la Karina i jo, per gaudir d’un espectacle visual continu en una zona més isolada, amb rius vorejats de palmeres, paradetes amb hortalisses i fruites al voral de la carretera, barques de pesquers amarrats als vorals del riu, un número més elevat de cases de fusta aixecades del terra per quatre bigues, … Una regió molt més musulmana, amb gairebé tots les dones amb vel (fins i tot alguna amb burca), on l’horari de les botigues depen de les hores de pregària (tanquen al capvespre quan es fa fosc i reobren al vespre-nit), on les escoles tanquen el divendres i dissabte (enlloc de dissabte i diumenge), on el mateix govern de Terengganu prohibeix passejar-se a partir de les 22:00h a totes les parelles solteres, segons ens explica un jove cambrer de Kuala Lumpur que treballar a un resort de les Perhentian.Després dels transfers, toca una recompensa intensiva d’atenció i jocs als dos petits, i compartir una nova història, un nou joc, un nou moment. Txa, txa, txa!!! Repeteix l’Abril quan juguem a lladres i polícies (després que un dia li funcionés i el Bernat s’estirés reiteradament al terra fent-se el ferit). El descans és gairebé una utopia, com aconseguir un banc buit en una sombra de Port Aventura a l’agost. Aquests viatges amb família necessiten vitalitat contínua, piles Duracel recarregables, múltiples rodes de recanvi, i unes ganes brutals de viure noves experiències …. Les vivències s’acumulen i en totes les ocasions i situacions perceps diferències respecte d’on venim. A l’hora de sopar, després d’escurar les darreres espines d’un bon peixot i de beure 5 sucs de lima i de taronja enmig d’una plaga de petits escarabats voladors, un grill de tamany considerable decideix ser el cinquè agraciat a compartir la peça marina del plat. O bé s’embussa l’inodor de l’habitació, o no va l’aigua calenta, o menges sense tovallons ni aigua als lavabos, o et serveixen el menjar dels nens més picant impossible malgrat haver dit el famós reiterat “not spicy please” o …, en fi, que es disfruta de l’autèntica experiència de viatjar!!!Comparteixes joguines d’altres nens, xerrades relaxades amb malais encuriosits, observes converses de locals sense saber el significat, contemples el paisatge bocabadat, disfrutes de moments buits sense res més especial que la convivència amb gent i llocs que són nous, desconeguts, diferents…una sensació única i pleníssima!!!