La platgeta de Negombo ha sigut la nostra “parada i fonda” durant uns dies de relax, descansant del ritme intens de visites amb els avis backpakers de St. Joan i esperant la llarga i burocràtica setmana necessària per obtenir el visat de la Índia. Aquest viatge està farcit d’activitats, trasllats, visites culturals, canvis d’allotjament, … tot amb un ritme elevat i dinàmic, moltes vegades sense massa temps per descansar, així que uns dies de més tranquilitat es posen molt bé. L’energia dels papis per veure i descobrir nous llocs, o el fet de voler compartir contínuament noves vivències amb la gent del món, sumat als jocs incansables dels nostres dos vailets amb més gasolina que el F1 del Vettel i que amenitzen tot moment ( sigui el que sigui i a on sigui…)… Sempre s’agraeix uns dies de “parón”. De fet, amb un parell de dies un servidor ja en té de sobres… Tot i que algun altre membre de la família, descendent dels rèptils, a qui li encanta el sol i la platja, agraeix més dies de contacte continu amb el sol entre remull.Compartir petits espais en els baratíssims i atapaïdíssims mitjans de transport públic forma òbviament part del nostre viatge. Els passos administratius tampoc en són una excepció, com per exemple l’obtenció del visat de la Índia. Després de presentar la primera sessió de formularis típics… avui tocava la corresponent recolecta. A les 06:00 els carrers encara estaven buits, i semblava que no trobaríem ningú a l’estació de tren. Els nervis estaven a flor de pell per veure si arribaríem a temps a la plaça. Només un tren ens podia portar per arribar a l’hora pels visats. Tots els comparsistes començaven a aparèixer i la plaça St. Pere ja començava a estar pleneta. Ja en els darrers minuts, una allau de nous patumaires fan omplir de gom a gom el tren cap a Colombo. Ja només pujar, comencem un primer salt de Turcs i Cavallets. A la plaça ja no hi cabia ningú més, tots il·lusionats, amb l’energia de bon matí per a saltar el primer i més que desitjat ball de Patum. Les empentes, l’aglomeració, la il·lusió i l’emoció intensificava aquest moment. Els nans, gegants, masses, … tot a petar!!! Ja apunt d’arribar a Colombo, el moment amb més sentiment encara havia d’arribar amb el més que esperat salt de l’àliga. Novament una nova onada de patumaires desesperats se sumen a la festa i pugen a un tren que botava al ritme del timbal. Espectacular com sempre!! A l’arribada a la capital singalesa, la plaça St. Pere es trasllada a dalt d’un autobús. Un autobús dels anys 60 retra homenatge a aquesta festa centenària amb un atapaidíssim primer salt de plens. És en aquell moment quan ens adonem que estem a l’epicentre de la festa bergadana amb els nostres dos petitons. Déu meu quina festa!!! Gent de totes les edats, saltant unànimament els innumerables bots de la carretera mentres esquivem les espurnes dels plens i plens de la plaça. La calor es feia present i feia pujar una temperatura alta típica de finals de primavera. Finalment peta el darrer petard del darrer ple i la gent comença a abandonar una plaça que aniria perdent la seva vibrantor per moments. Mentres descansem de l’intens bullici de la patum, fem els tràmits corresponents per aconseguir el visat, visitem un xiquiparc petit d’un centre comercial i ens dirigim novament a una plaça que es resisteix a acabar un primer dijous de Patum. En aquest moment tenim la sort d’acompanyar la guita amunt i avall novament per l’autobús. Ja se sap, moments de relax on sembla que la plaça està més buida que en cap altra moment, mentres que altres ocasions te la trobes de cara i tothom se t’amorra, buscant un espai impossible de trobar. Ja al tren podem viure els moments més especials del dia, amb el darrer salt de plens. Els patumaires ja ben suats, després d’un dia laboral ple de salts intensos, ens decidim tots junts a disfrutar d’aquest segon salt ple de melancolia i de records. Amb les panxes plenes de pollastres alast, patates fregides, rotis i com no amb més barreja a sobre que quan havíem començat el primer. SALTEM I SALTEM SENSE PARAR!! Els somriures rebentaven unes cares cansades de la llarga jornada però contentes de saber que un cop més podíem disfrutar d’una de les festes més maques del món. Tots junts, abraçant-nos i cantant una melodia única que el Bernat dirigia de forma excepcional. Ja a l’arribar, altra cop, moment més relaxat… el moment pels berguedans… el moment per uns tiravols amb més espai… i novament amb un solista que acompanyava aquest moment tan especial, un rosset català-català, mig Berguedà mig Bagenc, i amb ganes d’explotar d’alegria enèrgicament amb una nova Patum. Diem adéu a Sri Lanka recordant els camps de te, els temples, coves i més temples, els elefants i altres animals corrent lliures pel parc natural, les pluges tropicals, el sol radiant, les platges i les inoblidables postes de sol…saltant eufòrics per haver conegut un país encantador i divers, enmig d’un salt de plens…