Són més de les 17:00h i el sol d’aquest dia comença a marxar… Els minuts, les hores, els dies, els mesos, ens passen com mai… Arribem a la plaça i novament ens emportem una nova sorpresa. Els carrers adoquinats, les contínues casetes blanques amb finestrals verds, les galeries i baranes de fusta, els fanals del poble ja auguraven una plaça colonial de primer nivell. Villa de Leyva és com passejar per un conte fet realitat, i la seva extensa i elegant plaça és el desenllaç tan esperat i desitjat.
Un bon cafè colombià, un bon “espreso” mentres els colors del cel van canviant. Aquest cop amb uns núvols extraordinaris que dónen un toc encara més imponent a una plaça grandiosa, grandiosa. De fet, els dirigents del poble en aquella època devien preveure que aquesta petita població podia arribar a convertir-se amb un centre neuràlgic important en la zona.
El poble no ha experimentat cap creixement desmesurat (apart de les riques finques que l’envolten, dignes de les millors vivendes de Sitges), deixant gairebé un poble íntegrament colonial. Als peus de les seves frondoses muntanyes, amb alguns paisatges que em recorden a “Teletubbie Land” i altres amb pics ja més alts majoritàriament arrodonits, formant tot tipus de relleus i verdes valls que no ens abandonen ja des del primer moment que vam deixar Bogotà. El poble és genial i els voltants permeten disfrutar d’uns dies de natura amb un sol radiant en plena temporada seca. 
Un passeig en cavall relaxant (això sí, rebaixat un 75% del preu inicial marcat) amb un Bernat esplèndit i content sobre el llom d’aquests animals tan musculats, amb una Abril somrient i alegre, … tot recordant les altres passejades en cavall que vam tenir la sort de fer en altres països, sobretot a Equador.
Una activitat que a mi personalment em feia un respecte excessiu i que jo mateix em negava a fer fins que vam arribar a Sudamèrica. La força inhumana d’aquest animal tan bonic, les històries i accidents que havia sentit a comentar, i un cop quan era petit que un cavall em va fer un lleig al voler-lo pujar, em van provocar un respecte excessiu que em feia recular a tot passeig eqüestre. Un parell d’hores especials, molt tranquil·les, on una persona comparteix els seus moments de tranquil·litat completament amb la naturalesa, amb l’entorn i amb l’animal tan preciós que t’està portant. Un passeig agradable, reposat, amb un ritme marcat pel pausat pas del corpuplent cavall. Un spa en família, tot compartint amb la flora i fauna del país.
Tal i com vam poder fer el següent dia, aquest cop a peu, durant la preciosa passejada per les riques cascades de Perikera. El regateig o la negociació crec que ja forma part de la nostra raó de ser. Des de buscar l’hotel, més ben dit, l’habitació més barata de cada població que anem, a buscar restaurant o “comedor”, o una activitat del dia per disfrutar de l’entorn d’aquest país tan ric en naturalesa, o inclús els gelats pels “peques” (supers més barats que en les botigues).
De fet, com a mínim des de la nostra arribada a Xile i a Colòmbia, la qualitat general dels hostals ja és molt bona, i per tant, per molt bàsic que sigui l’allotjament, ja en tenim més que suficient. Per tant, a la recerca de l’habitació més barata!!! Ara amb els mateixos colombians en plena setmana forta de vacances… 
Un alicient més i tot un repte!. Anar amb nens és tot un món. Hi ha llocs que no et volen directament i t’ho diuen ben clar “aquí no aceptamos niños”, per sort, n’hi ha pocs. Alguns altres que ho dissimulen. I dels que sí, la immensa majoria, han de tenir una habitació triple i per anar bé amb quatre llits, i encaixant un preu cada cop més ajustat. Aquí és on un “menda” es mou amb la negociació, sobretot quan pot parlar amb el “jefe” (segons l’Abril, “el jeje”): – Ya verá que son muy pequeños los niños… Sólo 4 y 7 años (nens, baixeu una mica el cap que no us vegin tan alts!). -En la mayoría de lugares no nos los cobran a los niños… – Son muy monitos (“rubios” en el seu parlar colombià, el Bernat ja n’està fart que li diguin “monito”!) y su comportamiento es muy bueno (nens, porteu-vos bé i feu un somriure ben maco quan estiguem parlant amb el/la jefe/a de l’Hostal!). -Vamos!! son tres noches y entre semana no hay tanta gente…
Avui mateix, ha sigut un dia bastant “sui generis”. Hem sortit de Villa de Leyva direcció San Gil. Primer una “Buceta” (bus petit) que ha atravessat durant una hora un parc nacional tot botant a més no poder pe r un camí forestal. Ens deixa en la típica cruïlla on passen busos i busos provinents de la llunyana Bogotà. Només a l’arribar ens trobem el típic bus que ja et vol encabir anant dret i que et va baixant el preu a mesura que van passant els minuts. Finalment, em passo de xulo i li dic que no tenim pressa… que ja n’agafarem un altre… que no veia el preu clar i que a més volíem fer un “tinto” (tal i com diuen al cafè a Colòmbia). 
Bona resposta tenint en compte que és cap de setmana punta de les vacances de Nadal… Van passant i van passant els busos plens a petar, tot fent-me senyes els conductors que “nanai de la Rita”. Curiós, quan els 10 dies anteriors hem utilitzat els busos a rebentar de plens i acceptant en tot moment qualsevol voluntari a formar part d’un nou salt de la Patum dins dels apretats vehicles. Al veure la mala ratxa, decidim fer el típic “menú ejecutivo” o “menú de comida corriente” (menú del dia que els nens ja comencen a aborrir, sobretot el Bernat la sopa!!!) i així poder marxar amb les 3 ó 4 hores pel davant amb més força (de fet, amb la panxa pleneta tots ho veiem millor). 
Caram, caram, … ho tornem a provar, inclús amb l’Abril a primera línia aixecant els braços per intentar fer pressió a tot conductor… i no hi ha manera. Bé, canviem d’opció i anem a parar algun dels cotxes que surt d’aquests restaurants de carretera per veure si va direcció a San Gil. El segon que preguntem ja trobem la resposta positiva i tots a dins anem tirant quilòmetres avall. Una agradable parella d’un noi que milita a l’exèrcit i que ell mateix ens explicava que just abans del 2010 per aquelles carreteres hi havia controls de les guerrilles. Que just feia 4 o 5 anys, hi havia un guerriller especialment perillós en la zona que matava directament a tot membre de l’exèrcit que trobés conduint per aquelles carreteres (vestit en uniforme o de paisà). 
Una situació que ha canviat de la nit al dia, i que avui en dia, i esperem que per molts anys, la normalitat s’ha reestablert en l’ordre diari del país. Una normalitat que permet a la numerosa classe mitjana passejar-se per tot el país amb cares alegres i amb somriures explosius en aquestes dates de vacances. El destí de la parella es desvia del nostre camí i ens parem en una esplenada amb un restaurant on hi ha 3 busos aparcats. Aconseguim negociar a bon preu la resta del camí en un bus per nosaltres de luxe, pagant els nostres dos seients necessaris i disposant finalment de 4, amb pel·lícula inclosa (ara feia dies). 
Els nens “flipen”, es posen còmodes com feia temps, el Bernat no s’ho creu, ocupant tot un seient de luxe per ell solet i amb la tele al davant. L’Abril ben estirada al costat del Bernat mirant la peli i la Karina que s’adorm en un moment contemplant el paisatge i ben còmode sense tenir cap petit que li comprimeixi les cuixes… Evidentment, les hores passen ràpid i ni ens enterem que anem amb els nens (que ja va bé una mica…). L’arribada a San Gil (lloc turístic per excel·lència) sabíem que era complicada, arribant aquest cop en ple dissabte de pont de Reis. Altres cops hem allargat algun dia la nostra estada per tal d’arribar fora de cap de setmana o d’un dia assenyalat i poder tenir més disponibilitat i millor capacitat negociadora. 
Aquest cop, un pont massa llarg i les ganes de seguir fent camí ens porten en una ratonera amb tots els forats tapats i plens. Quan ja semblava que no, sempre hi ha un sí… paciència i a seguir i surt una habitació d’un hostal que han tancat ja fa uns anys i que permeten l’entrada esporàdica d’algun perdut com nosaltres, encara buscant no només una habitació, sinó la més barata… Finalment paguem el millor preu de les que hem estat a Colòmbia, uns 20 euros per l’habitació quadrúple (no està malament, tenint en compte els preus del país…). Senzillament, un dia de trasllat més… com tants i tants… però que avui no sé perquè, m’ha fet gràcia explicar-ho.
Gràcies als bots del primer bus hem pogut passejar-nos per un Parc Nacional i fer drecera. Gràcies a no trobar bus en la cruïlla hem pogut fer un bon tros amb cotxe, estalviant-nos uns eurets i mantenint una conversa interessant amb uns colombians, tot pujant posteriorment en un bus de luxe. Gràcies a no trobar allotjament, estem en l’habitació més econòmica que hem estat fins ara a Colòmbia, dins d’un hostal molt acollidor.