Ara toca tornar, fa menys calor però les gairebé 3 hores que portem caminant i un parell més de jocs i jocs a les platges auguren uns nous moments d’imaginació per entretenir a aquest parell de vailets mentres encarem el camí de tornada. Després d’una setmana de caminadetes i caminades, el joc de la competició a veure qui crea la cançó més original ja el tenim massa explotat; el pilla-pilla crec que és massa agosarat tenint en compte el “tute” que hem fet avui; portar l’Abril a coll entre tantes pedres i arrels d’arbres no és la millor opció; ja no ens queden parts del cos pel Joan petit quan balla; els camins són massa estrets a vegades per fer saltironets donats de la mà; … a més el darrer bus de les 18:00 h està apunt de sortir, i fer aquells 4 kms. més de carretera a aquesta hora pot convertir-se en una crisi familiar…
– Nois, hem de parlar. Abril, no podem seguir així en aquest tram. El darrer bus és a les 18:00h. i si el perdem, haurem de caminar una hora i mitja més… O caminem i caminem a ritme o això es pot fer molt llarg – els comento seriosament.
– D’acord – diu l’Abril
L’Abril arranca a córrer i comença a enfilar-se pel caminet amunt. Aquest ritme no pot durar gaire… La mama pel darrera ja crida d’anar més a poc a poc. Què va!! Amunt!!! Cada cop la distància amb la mama i el Bernat es fa més gran. Començo a suar de valent sota els 30º de la tarda- vespre de les platges del Tayrona. Amb aquella cara de bitxa, els llavis estirats cap endins, els ulls plens d’energia i aquelles cametes lleugeres però fortes continua aguantant un ritme que em deixa acollonit. La Karina i el Bernat ja criden de valent al veure que ens escapem considerablement. Finalment la convenço per aturar-se i esperar-los. Un cop el Bernat ens atrapa, arranca a córrer novament i cridem a la mama que ens trobarem a l’entrada del parc natural. Les camellades són cada cop més grans, el ritme és intens i continu, sense pauses… No entenc com aquesta petitona treu tantíssima energia i constància. El Bernat, al meu costat (com no…) segueix perfectament el ritme, amb un ull al darrera per si veu la seva mare. Tot rient seguim avançant intentant no perdre la petitona, que inclús a la part final va passant ràpidament als darrers visitants del parc. Un sprint de 20 minuts sense precedents. Una campiona que porta un entrenament de primer nivell pels boscos densos i selves que envolten aquesta zona tan afavorida paissatgísticament. El parc Tayrona és d’una bellesa extraordinària. Les fotos que s’han pogut veure o els infinits consells de la gent que t’ho recomanen, es queden curts davant una de les costes continentals més maques que he vist mai. Alguna platja ens recorda a Koh Tao (Tailàndia), alguna altra a Pulau Sibu (Malàisia), alguna part del caminet per la densa vegetació et porta enmig d’una de les escenes amb el millor decorat d’alguna pel·lícula de l’Indiana Jones, … Això sí, gairebé no t’hi pots banyar! Les fortes corrents d’aigua la bategen com una de les platges més perilloses del Carib. Vaja! venir, caminar, observar, remullar-se, fer la foto i marxar!! Però res de banyar-s’hi ni fer nedades. El paradís!! Això sempre ho diem! És molt difícil definir la platja paradisíaca: el Mediterrani tens de les millors platges i qualitat de l’aigua del món, però la meitat de l’any fa fred; una platja tropical pot ser apta per banyar-se però igual està plena de sandflies que et maten a picades; una altra platja preciosa amb palmeretes pot ser perfecte pels surfistes però no pels banyistes; una altra totalment fotogènica té corrents d’aigua fortíssimes i no’hi pots banyar; una altra està plena de corals i no és fàcil entrar-hi per banyar-s’hi; una altra està bruta de cagarades de gos; … collons!!! semblo un pessimista! Mirem-ho a la meva manera: una platja té un paissatge totalment salvatge com a fi de la selva i plena de cocos, troços de branques de palmeres i restes de troncs arrossegats pel mar; una altra és amb sorreta fina i perfecte per banyar-s’hi; una altra plena de corals amb aigües transparents i cristalines que amb marea alta pots observar tot tipus de peixos, tauronets, mantes ratlla o tortugues; una altra totalment fotogènica que et quedes clavat només mirant-la; una altra amb unes onades immenses que comparteixen el protagonisme amb uns quants surfistes animats; … Molt millor no? Tornem cap a casa tot agafant un parell de busos locals i unes motos per fer el darrer troç final, tot enfilant-nos cap al poble de Minca. 3 a cada moto i cap amunt… encara que una d’elles es queda sense llum durant mig camí… un al·licient més… Encara recordo un petit trajecte a Mandalay (Myanmar) on vam pujar tots 4 més el conductor en una mateixa moto… Aquest cop, entre que l’Abril té un any més i el llarg camí preferim fer-ho de 3 en 3. Tornem a la nostra base d’aquests dies de natura. Una natura que ens ha permès veure unes platges excepcionals en el Tayrona, disfrutar de rius i cascades i d’unes vistes privilegiades. Just ahir vam poder visualitzar per una banda els pics més alts de Colòmbia (de més de 5.000 metres) i per l’altra la costa caribenya.