El dia sembla néixer força clar a Latacunga, població situada al voltant dels 2.800 msnm., el nostre punt de partida per un nou objectiu a l’Equador, també situat al voltant dels 4.000 metres. Un dia aparentment diferent del d’ahir que era tot grisós i que vam aprofitar per visitar un mercat a Pujilí, on un parell de “manguis” van intentar “xoriçar-nos” la cartera. Dos hàbils xicots, acompanyats per un parell de noies, van aprofitar un moment que ens vam posar seriosos amb els dos peques mentres es discutien com gat i gos de forma reiterativa (ei, nois, no sempre tot surt com en les fotos, aquest parell de rossos també es discuteixen…), per passar per l’estret passadís del mercat on estàvem situats i aconseguir crear una improvitzada sensació d’aglotinament de gent per intentar “birlar-nos” la cartera dissimuladament. Per sort, en aquesta ocasió no els va funcionar, i inconscientment el meu colze va començar a obrir espai com en els salts de plens, evitant un fet que qualsevol altra dia pot materialitzar-se. És que són uns pillos… ho tenen ben estudiat els punyeteros. De fet, a Perú, ja ens van “fotre” una bossa de joguines, que la teníem mig oblidada en els trasllats… De totes maneres, aquesta anècdota no pot fer canviar la nostra boníssima impressió d’una societat equatoriana exageradament amable.Avui, jornada intensa amb una excursió de 4 hores i mitja de bus (entre anada i tornada) que ens separen d’aquesta nova meravella natural que t’ofereix aquest preciós país. De fet, ara que ho comento… déu ni do… 2 hores i quart d’anada i el mateix de retorn, com a sortideta del dia… no està malament. Vaja, com una escapada d’un dia a Cadaqués des de Santpedor… (i això no és un trasllat, sinó una activitat…). Ens enfilem novament altiplans amunt, tornant a entrar en aquesta dura vida per sobre els 3.000 metres. Aquest cop amb una moderna carretera de menys d’un any, gaudint d’un paisatge marcat per altes planures, turons de gran altitud, penya-segats (un d’ells recordant-me al nostre imponent Pedraforca), alguns rocosos pics, i uns volcans majestuosos sobresortint com autèntics reis d’aquest imperi natural. El dia sembla aguantar-se, i creuant els dits esperem veure la nostra fita sense boira o núvols baixos. Avui, a diferència d’altres dies als alts “altiplanos”, tot sembla més tranquil i “placentero”. Els ramats amb els nens passejant semblen de postal, les llames als vorals de les carreteres semblen sortir del darrera dels arbustos per fer-se la foto, les cases disperses per les llargues extensions semblen oferir una vida agradable als seus habitants… Però l’autèntica vida indígena d’aquestes altituds s’evidencia tot i el radiant dia. La cara vermella i tallada de tots els nens i nenes, les brutes mans arrugades del dur treball, el fort vent sec d’aquestes alçades, el fred nocturn i les bàsiques condicions de molts dels seus habitants, és la realitat diària d’aquestes comunitats quéchuas. Baixem del bus públic augurant l’èxit d’aquest espectacular dia. Els ulls se t’obren com mai, respires fort per treure un llarg sospir o un tímid “uau!!!”. Inclús els nens t’acompanyen amb aquesta admiració cap a l’impressionant cràter del volcà de Quilotoa. Amb una immensa llaguna omplenant el profund i empinat cràter, amb capes blavoses i verdoses movent-se al ritme de les sombres dels alts núvols andins. Un dia assolellat, amb la presència d’aquests núvols que permeten defensar-te del picant sol equatorià, i amb un vent amistós rodejant-nos per sort amb poques ràfegues fortes, … vaja, no es pot demanar més!! Avui, a diferència del dia del Parc Nacional de Cajas o de les Lagunas de Ozogoche, ens permet encarar tots quatre un empinat descens cap al voral del llac, baixant dels 3.900 metres de la punta als 3500 de la zona de l’aigua. Un agradable descens, assaborint la majestuositat de l’indret, amb l’Abril i el Bernat sense plantejar-se ni un moment el repte de la baixada. També a diferència del volcà Pichincha, l’Abril i la mama aquest cop ens acompanyen als dos xicotots del grup, disfrutant en família d’aquesta passejada per un dels espais més espectaculars del país. El retorn, ens oferia una sorpresa radiant per acabar d’assaborir aquest cràter que a partir d’ara serà tan especial per als nostres records (com fa uns anyets amb la caminadeta a primera hora del matí per la preciosa caldera de Taburiente de La Palma plena de boira). La forta pujada no es podia fer de millor manera que sobre un dels cavalls que ofereix la comunitat indígena de Quilotoa. El Bernat i l’Abril deleitant-nos amb una autèntica exhibició de com dirigir a un d’aquests preciosos i forts animals. El caminet no era planer ni fàcil, i menys per la nostra nena rossa preferida. Uns camins, en alguns llocs, estrets i enfilats podien haver fet canviar el rostre d’aquesta petita santpedorenca de 4 anys. Però suposo que els diferents passejos que hem anat fent amb cavall durant aquest parell de mesos a Màncora, Alausí o Baños, l’han fet sentir còmode i relaxada a dalt del seu cavall. No podia deixar de mirar-la, de veure com pujava cavalcant amb aquella seguretat aplasmant, inclús amb estil, acompanyant aquell suau moviment de galop, amb tendresa, com si formés part del mateix cos de l’animal. Amb una confiança i destresa que sobtava veient el desnivell de la pujada. Una cavalcada elegant per les parets del Quilotoa. Del Bernat n’he parlat altres cops, avui compartint el cavall en alguna ocasió amb la seva mare i pujant a troços a peu a bon ritme novament pels 4.000 metres d’alçada…, però avui, avui… he de fer una menció especial a la nostra princeseta. Unes 3 hores (entre caminada i cavalcada) amb un somriure constant, sense cap rondineig o intent de fallida, i a més a més, amb un ritme d’ascens marcat per un sorprenent estil sobre un preciós cavall andí. Es nota que sóc el seu pare…, però què collons!!! olé con la niña!!! Per cert, anant bé, bona part dels sudamericans tindran un problema greu d’oïda en pocs anys. O això, o se’ls rebenterà els timpans de cop si segueixen mantenint aquest volum de la seva apreciada televisió. Collons!!! Ara, en dual… Després de baixar-li uns 1500 punts del volum de la tele al senyor de la recepció de baix, m’adono que el fatídic aparell electrònic visual de l’habitació del davant va com els bafles del “Silenci” al dissabte a les 03:00h de la nit. Oh, no!! i ara encara puja el volum… No!!! Calla, calla!!! l’ha apagat!!! Què bé!!! Ah, no, ha canviat de canal, ja em semblava a mi… Només són les 23:00h i tot just ara comença un nou serial d’amor i plors i odis i discussions i … Oh, no!!!! ara l’ha canviat pel típic concurs d’Operación Triunfo en fase de preselecció (vaja, allà on surten els que desafinen…). Buff!!! Ara, a les 23:15 arriba una família amb una nena de mesos i dos de petites d’uns 7 i 10 anys i es posen just al costat. A veure… Mira!!! Canvien d’habitaicó perquè no els va bé la tele, quina sort!!! A aquestes hores i si no hi ha tele, evidentment no es queden… Tot just ara tanca la tele el nostre company de pis. Millor… quin silenci… per fi!!! Ep!!! uns passos s’acosten… ara arriba la típica parelleta amb ganes de … Òbviament, com no… el primer que engeguen… la TV!!!!!!!!! No la sentiu???