Ahir va ser un dia dels que els meus sogres haurien disfrutat de valent. Vam fer una visita al llarg llac Inle mentres els nostres ulls no tenien temps d’assimilar tot el què veiem. La llargada del llac, els temples, el monestir, els pescadors, un taller de fabricació de fil de lotus i de roba, els conreus de tomàquets, pobles flotants, … tot en una jornada concentrada sobre una petita embarcació per a la família catalana dels nens noruegs. És perfecte per situar-te i per veure en quin lloc tan especial d’aquest planeta tan divers et trobes. Els sogres tenen molta energia quan viatgen! aviat tornarem a estar junts! (ja ens estem preparant físicament per aguantar el seu ritme). Els Solà-Sobré anem a un ritme més lent, en part perquè viatgem amb nens però també perquè ens agrada tenir molt de temps, temps com avui per assaborir, degustar, olorar, sentir, jugar, emocionar i vibrar tranquil·lament en un racó d’aquest immens i actiu llac. Un carro amb un cavall ens ha portat fins a un poble, on un allargat pont de fusta ens ha guiat cap a un d’aquests pobles flotants tan vius i tan interessants del sud-est asiàtic. Quatre hores s’han fet curtes mentres ens assentàvem a la part final del moll i observàvem la vida quotidiana d’aquest modus vivendis tan diferent al de casa nostra. Les cases bàsicament de bambú i de palla aixecades per torts pilars de fusta, l’aiguaa la gran protagonista i envoltant a cada vivenda, horts formats mig per terra ferma i mig per herbes flotants, llargues collites de tomàquets, canoes de fusta a sota les cases esperant que qualsevol persona de la nombrosa família surti de casa, l’interior de les vivendes totalment a la vista compartint una vida amb pocs secrets, dones carregant garrafes d’aigua potable transportada per un estret tub penjat sota el llarg pont que porta a la vida terrenal, … una experiència visual única, una experiència visual sense fi… Sobretot allà on ens perdem i perdem, passant aquestes hores que se’ns fan tan curtes, és tot observant la vida quotidiana en un entorn tan peculiar. En aquest viatge havíem visitat molts llocs amb vida totalment lligada al riu o al mar (sobretot a Vietnam, als voltants de l’illa de Cat Ba o al Delta del Mekong), però encara no havíem estat mai en un poble totalment flotant. Qualsevol desplaçament, qualsevol baixar a donar un vol, qualsevol moviment, qualsevol conversa amb un veí, es fa pujant en una barca.
Drets sobre l’estreta i allargada embarcació, amb un moviment suau del rem sustingut per un braç mentres la cama l’enrotlla per tal d’impulsar-lo amb més força, amb un ritme tranquil i pausat com si seguís el pas de música clàssica, amb lentitud i a la vegada amb força, amb elegància i a la vegada amb energia, amb seguretat i precisió, … tot aquest moviment envoltat per un entorn silenciós, natural, relaxat, sense presses, … d’aquells que et fan oblidar d’on vens i a on ets. Tot al·lucinant amb el què vèiem una noia s’acosta amb una barca i ens ofereix el seu proper, econòmic i preciós restaurant fet integrament de bambú. Segurament passarà com un dels millors restaurants on haurem menjat durant el viatge. I per si faltava poc, 2 raccions de noodles, una amanida d’avocat, una amanida de tomàquet, sprite, suc de llima, aigua, plàtans, i tè; per un preu mòdic de 4,5 euros (evidentment preu total per tots 4). Entre les 15:00 i les 15:30 un nou acte quotidià ens deixa en total admiració; senzillament la sortida dels nens i nenes de l’escola. Barques i barques plenes de nens de totes les edats enfilant-se una rera l’altra per seguir el camí cap a unes cases on els fonaments són l’aigua. Jugant i empeitant-se remada rera remada. Mentrestant els nostres dos petitons ben esberats jugant dins la casa dels propietaris del restaurant, un cop ha arribat el seu bitxet petit de l’escola. Tot i el mòdic preu del menjar, els beneficis del restaurant es palpen, provocant que un dels primers luxes de l’àmplia família (pares, tiets, germans i cosins compartint tots junts aquest mateix espai) sigui la moto de plàstic elèctrica pel seu nen de 4 anys. A Àsia en general, inclús en zones pobres, el seu ordre de “capricis” o “extres” (si se’n pot dir així) és aparentment bastant diferent al nostre. Dic aparent perquè tampoc sé exactament què faríem en el seu cas. Però el mòbil, la tele i aquestes voluminoses joguines elèctriques estan per davant dels tancaments de la casa, les teulades, les canalitzacions…L’aspecte higiènic està molt i molt en últim lloc…