La biodiversitat d’Equador és immensa. Els seus tres territoris, tal i com diuen els mateixos equatorians, queden totalment marcats i dividits per la serralada andina: la costa, la sierra i “oriente” (o selva). Les dimensions d’aquest petit país et faciliten passar ràpidament d’una geografia a una altra en un moment. Ahir, ens vam aixecar a les 6:00 del matí per fer un passeig amb una canoa tot remant per uns canals situats enmig de la selva. Amb una tranquil·litat i una harmonia, només trancada durant 5 minuts per la típica baralla matinal del Bernat i l’Abril… Una pau en un entorn novament verd, verd, verd, el color que defineix aquest país tan naturalment ric i divers. Una passejada matinal sobre aigua, amb un senyor entregadíssim per portar-nos a les 07:00 h del matí per uns canals de la seva propietat, petita i deliciosa herència meravellosa encara pendent de ser explotada turísticament (de fet, el meu peu va caure a l’aigua al partir una de les fustes del petit i deteriorat moll). Un encant de passeig en barca, comiat del nostre tast de la selva equatoriana. Un adéu direcció a la serralada propera a Puerto Misahuallí, a la cadena muntanyosa que actua com a teló de fons dels paisatges més memorables quan un transita pel cabalós riu Napo. Ara, novament pujant costa amunt amb bus, amb unes vistes de noves valls precioses, similars a les espectaculars que vam trobar a Baños. En general, cada trasllat és un espectacle visual amb una geografia canviant, diversa i sorprenent. Aquest trejecte, novament amb cascades, zones boscoses que canvien les seves tonalitats de verds i la seva flora segons la seva altitud. Una explosió natural increïble!!! (i no només pels volcans…). Inclús arribant ja altre cop per sobre els 3.000 metres trobes aquell verd grogós o marronós que t’acaba d’admirar. Prats més amples, amb planures properes ja als 4.000 metres més pelades però igual d’atractives. Com les valls de Papallacta, el balneari preferit per la classe mitja-alta de Quito. Una petita població que els caps de setmana s’omple de turistes majoritàriament locals amb ganes de donar-se un bany termal relaxant als 3.300 m d’alçada. Una petita població que a la vegada el dilluns al matí està desèrtica, amb algun comerç obert per poder comprar el picnic del nostre dia amb pa, mandarines i plàtans. Un poble on veus sortir gent gran amb burro o amb cavall carregats de garrafes o cistells buits. Per la tarda, just quan arribem, veiem que qualsevol petita caminada pel Parc Nacional de Cayambe Coca era font d’una nova remullada general del nostre vestuari, amb els ponderants importants que anem justos de roba d’abric, i que els establiments on anem no hi ha mai secador de cabells ni calefacció… Quedar novament empapats ara a més de 3000 metres ens ho deixava aquest cop més difícil per disfrutar amb un mínim de condicions d’un nou dia a la sierra. El pla B, no estava gens malament… l’atracció estrella de l’indret ens esperava… tota una tarda en dues piscines que tenia l’Hostal, aprofitant una aigua termal que arriba a cada llar de la vall. Un luxe total per a una família amb ganes de nedar entre el vapor de l’aigua calentíssima de Papallacta. Fins fer-se de capvespre, aprofitant una solitud de les que ens agraden, amb converses de pare a fill entre la foscor de la pròpia nit i el misticisme del dens vapor. Un preludi de campionat per al millor que havia d’arribar l’endemà, “Las Termas de Papallacta”. Un complexe balneari-spa-hotel 5* que permet disfrutar d’un espai natural impressionant dalt de la vall, tot enfilant-se cap al parc nacional, amb unes vistes sensacionals mentres et remulles, et relaxes, t’estires, t’escarxofes, t’empapes, et tranquilitzes, … en qualsevol de les piscines d’aigua calentíssima que provenen de les altes muntanyes de la “sierra”. Unes muntanyes amenitzades amb els corresponents volcans que la major part del temps queden parcialment tapats pels densos núvols que sobrevolen normalment els 4000’s “parriba”. Ara ja a Quito… (aquests dies hem posat la directa…), després d’un nou i curt desplaçament d’un parell d’hores. Aquest cop, al veure la dificultat d’aconseguir un bus que passés amb places disponibles per Papallacta direcció la capital, hem pogut fer el preciós camí ple d’obres amb un senyor i el seu fill que ens han portat amb tota l’amabilitat del món. Un senyor colombià que porta uns 20 anys treballant en un interessantíssim projecte d’una ONG amb la missió de vetllar pels drets i proporcionar nous serveis socials als indígenes de l’Amazones, sobretot als Waorani en vies de desenvolupament. Curiosament, a l’hora de profunditzar en el tema, com sempre, és on surten totes les preguntes i reflexions al respecte, un dels grans dilemes de la defensa dels drets de les comunitats minoritàries, o millor dit, de les tribus indígenes. Per una banda, ell mateix es definia com un defensor total dels seus drets, tradicions, i de la famosa paraula “cultura” waorani. Tot i criticar i estar en contra i treballar per abolir les dures i arrelades creences encara existents que els porta en alguns casos fins als assassinats de nens petits o a la lluita mortal entre comunitats germanes (una de les darreres en aquest mateix any amb un balanç de més de 70 víctimes), ell pensa que la seva alimentació és molt bona i sana, que tenen els seus mètodes naturals efectius com a teràpies medicinals, que les seves bàsiques “chozas” són suficients per a la subsistència, i que la vida familiar per exemple és molt rica. Bé, … per altra banda, ell està involucrat en el projecte que intenten fer arribar l’educació a totes les comunitats ja civilitzades o en vies de civilització, implantar un bon suport mèdic per als casos més greus, i inculcar una formació espiritual-religiosa cristiana per a tots els integrants de les famílies. Una contradicció amb un mix difícil. Inclús nosaltres no sabem com posicionar-nos. Per una banda, lògicament oposats a tota pràctica “cultural” que suposi qualsevol privació de drets i llibertats, i a la vegada, totalment a favor d’una més que vital assistència mèdica per a tothom, sigui qui sigui, d’on sigui, i tingui els diners que tingui. A hores d’ara hi ha una zona selvàtica amb una població indígena amb vies de “civilització” (també un nom molt qüestionable) sucada per tractes multimilionaris de petrolíferes que veuen com amb un grapat de dòlars relaxen i acomoden a una societat que abandona de mica en mica els seus principis (bons i dolents) per entrar amb contacte amb uns de nous (bons i dolents). Un gran dilema… difícil de posicionar-se, com a mínim en el meu cas, amb un mix cultural difícil d’aconseguir. De fet, un cop les carreteres de les petrolíferes estan construïdes, un cop les vies de comunicació ja estàn establertes, un cop s’obren nous passos de vehicles per a l’explotació forestal, un cop s’implanten nous negocis, un cop les comunitats ja disposen de centres sanitaris, escoles, … un cop ja obert aquest camí… hi ha futur en l’altre…? Hi ha futur en aquella vida acostumada a viure i viure purament i només de la selva? Ara ja a Quito… una ciutat situada als 2.800 metres, enclavada enmig dels Andes, amb grans pics per arreu, i amb una atmosfera que es preveu molt agradable…