Unes 5 hores de tren, 3 hores de bus local i unes 7 hores més de carretera amb vots i revolts ja dins de Nepal és el següent “tute” que ens ha portat de l’atapeïda Varanasi a la himalaienca Pokhara. Un transfer llarg, tan necessari com factible ( promogut pel poc interès turístic i cultural del trajcte), i de baix cost, comparat amb les cares combinacions aèries entre aquests dos atractius turístics tan diferents. La nostra arribada és acompanyada per uns dies de dècimes de febreta de la nostra Abril amb un constipat d’aires calents i de calors agobiants d’aquest darrer mes. Una parada obligada en un lloc perfecte, Pokhara, una ciutat als peus del Parc Nacional d’Annapurna (Himalaya) amb tots els serveis necessaris per tot tipus de turisme (supermercats amb productes internacionals, restaurants de tot tipus, botigues,bakerys,etc, …). Uns dies de calma… una calma que ens costa païr òbviament per la falta de plenitud al veure la petitona en baixa forma, així com per la necessitat d’activitat que demanen els nostres cossos. Uns dies de passejos curts, de tardes de jocs de taula,de passejos amb barca, de cafès tranquils o de compres necessàries.Per exemple, unes compres d’unes sabates de trekking (de caminar) pels nostres fills que ha costat gairebé igual que trobar un lleopard al Yala National Park. Visitem un parell de dotzenes de botigues d’equipament muntanyenc de l’epicentre turístic de la ciutat sense tenir cap tipus de resultat positiu, amb una sensació frustrant en una de les capitals del trekking. Curiós veure com els centenars de botigues d’equipament esportiu de muntanya repeteixen i repeteixen una oferta basada només amb falsos productes per adults. Finalment i sense adonar-nos, seguim protagonitzant un autèntic anunci televisiu per Decathlon, amb una segona “intentona” aquest cop al centre de la ciutat, visitant una cinquantena de botigues d’oferta clavada amb productes econòmics i de baixa qualitat. Enmig de l’impossible es troba el possible, més fàcil al Decathlon…

Uns dies de relax i de calma, sota un cel gris, tot esperant que l’Abril es posi a cent per cent. Uns dies amb unes dècimes de boira, amb unes ganes de tornar a explotar d’alegria i d’il·lusió per descobrir més i més d’aquest preciós món. Avui, ja de remuntada, dia especial pels voltants del llac. Mini-Trekking matiner d’un servidor amb ganes de cremar, i de presenciar després d’un plugim netejador, unes vistes espectaculars d’uns quants 7000  i un 8000 (Annapurna I), amb uns moments de solitud i de tranquil·litat, al capdamunt d’un turó privilegiat amb la World Peace Stupa, tribuna d’una de les parts més característiques de la serralada més alta del món. Una immensitat que s’aixeca cap al cel, enfilant-se sobre teu des de l’infinit, amb ganes d’exhibir la majestuositat d’una força natural sense possibles còpies falses. Preludi d’una segona pujada a la muntanya-mirador, des d’una altra ruta i aquest cop amb la millor companyia possible, un Bernat amb botes noves i amb ganes de començar a devorar muntanyes, mostrant aquesta immensa i sorprenent força infantil. Un dia intens, acabant-lo d’amenitzar amb uns “caballitos” amb menys mesures de seguretat que el cotxe de l’inspector Gadget, i un passeig en barca amb tota la family mentres coincidim amb el moment “freaky” del dia (o millor dit de la setmana): “Un parell de novells piragüistes s’exhibeixen al nostre pas pel llac, un d’ells amb un estil ja força competitiu intentant “colejar” de forma poc agraciada uns cons flotadors ficticis enmig del llac Phewa. Al veure que els seus moviments capten l’atenció d’uns seguidors catalans, el noi es creix i segueix forçant uns moviments cada cop més… més… perillosos. De sobte, en una girada brusca es tomba i s’enfonsa cap per avall, amb la dificultat afegida que són d’aquelles piragües on es col.loquen les cames a dins. El noi, tot nerviós treu el cap de forma intermitent fins que aconsegueix sortir de la petita embarcació. Llavors comença a abraçar un kayak apunt d’omplir-se d’aigua i d’enfonsar-se al fons d’aquest preciós llac, pou d’energia pels locals de Pokhara. Mentrestant ens hi acostem el més ràpidament possible (o sigui, a un nus i mig) amb la nostra barca de rems per aconsellar-lo que deixi el kayak i que pugi a la nostra barca. Enmig de l’intent de suport ens comenta que no sap nadar!!!. Vaja!!! bon esport a fer sense saber nadar campió!!! Finalment aconsegueix pujar a la nostra barca, la barca de Noé. És en aquell moment quan surt el Kayak superheroi, el campió mundial del malabarisme kayakí. Un jove nepalí capaç d’aixecar el kayak carregat d’aigua, sacsejar-lo fins a deixar-lo completament buit (com si fos una pilota de basquet), tot mentres continua dins l’aigua i dins del seu propi kayak. Un autèntic especialista que ens acaba oferint tot un espectacle gratuït de circ aquàtic. Entre els shows més aclamats hem de destacar les flexions a 90º, sí, sí, a 90º (o sigui mig Kayak a dins l’aigua cap per avall) i el número estrella; el mortal. Sí senyor!!! Un mortal amb un kayak!!! Mentrestant la Karina recull una sabata del noi dins l’aigua amb l’ajuda del rem i l’Abril li agafa el mitjó apunt d’enforsar-se, i el jove es posa al kayak de nou i segueix pel llac, tot tranquil i tot moll, i el més important i sorprenent : sense saber nedar!