Nepal era una país que no estava previst dins el nostre itinerari inicial. Un itinerari que ha anat canviant sobre la marxa, prenent les decisions segons les nostres preferències i estat anímic en cada moment i segons el nostre pressupost. Tal i com som, tal i com ens agrada. Moure’ns i prendre les decisions de cada pas d’aquesta experiència i de la nostra vida segons ens mou el nostre cor, les nostres sensacions, el nostre cap i amb responsabilitat. Inclús un cop a Nepal, una primera previsió era d’estar-hi aproximadament un mes, visitant l’Anapurna i esperant la trobada amb l’Elena, Marcel i família. Però aquest clima tan agradable, les muntanyes i impressionants paisatges, la pau que es respira a les zones rurals, les comoditats pel viatger, la manca de mosquits en les zones de muntanya facilitant els trekkings en estades a bàsiques guesthouse i el caràcter entranyable d’una gent que et fa sentir com a casa; tot ens ha portat a voler allargar el nostre pas pel sostre del món.
Aquests dies, a Nagarkot, una població situada a 2000 metres, hem acabat d’aprofitar aquesta agradable vida natural de muntanya amb noves passejades, caminades i trekking final en familia. Uns 35 kilòmetres més pels desnivells de la prehimalàia que se sumen a la llista que ja porta a l’esquena aquest parell de bitxos. Un Bernat que ja ha caminat més pel Nepal del què jo vaig fer pel Pirineu amb els “escoltes” fins als 14 anys. I una Abril, que tot i ser carrossejada per un porter a Langtang o sobre les espatlles del seu papa en les pujades més notables durant la resta de caminades, ens ha sorprès a tots i ja ens comença a marcar uns bessons darrera els seus genolls pelats. Uns dies de tranquil·litat, de respirar aire pur, de cantar cançons mentres caminem, de xocolates per donar forces, de trobar-te gent ètnica pel camí, d’esforç físic, de buscar-te la vida entre pobles, de compartir converses agradables amb nois i noies amb ganes de civilització, de bons i bons menjars, d’alguna cerveseta cara i de molts mango juices, de jugar i jugar amb el gosset d’un mes de la guesthouse, de més i més “pilla-pilla” (el joc estrella del viatge), d’algun souvenir de cèntims d’euro, i sobretot de compartir molts moments amb els nostres bitxets i de disfrutar de la natura exercitant els pulmons. També contents de veure que ja podem començar a caminar per les muntanyes sense motxil·les de bebés, veient que s’estan fent grans amb nosaltres i que algun dia no molt llunyà, ja ens costarà seguir les passes del nostre petit gran homenet. També voldrà dir que les arrugues seran cada cop més protagonistes en uns rostres que volem omplir de somriures. El petit trekking fins a Chisupani es realitza en bona part entre poblets i grups de cases de la zona, cosa que ens permet fer-lo amb total normalitat i tots 4 sols sense l’ajuda de cap guia ni cap “porter”. Només la darrera part, quan ja entres al Parc Nacional de Shivapuri, busquem un senyor entre el petit poblet que ens vulgui acompanyar i negociem un bon breu, un agradable senyor d’uns 50 anys, que no parla res d’anglès però que ens entenem perfectament i que ens anirà perfecte per acabar-nos d’orientar, marcar un ritme, i deixar la meva esquena lliure de la motxil·la gran per portar més fàcilment a l’Abril en els trams empinats. Un entorn boscós (segons ells salvàtic) i amb tigres i altres animals, amb un horitzó ple de 8000’s que aquest cop sí que s’amaguen darrera una boira densa i perpètua durant bona part d’aquests dies. Aquesta època de l’any pre-monsònica acostuma a penalitzar al viatger, reduint visibilitat i possibilitats de veure els grans atractius del lloc. Per sort, el nostre pas al Nepal ha sigut llarg i ens ha permès poder gaurdir d’aquestes meravelles naturals, a excepció d’aquests darrers dies ja més grisos i tapats. Un cop la caminada ja l’havíem donat per acabada, ens trobem en un Chisupani desamperat, buit de turistes, i sense comunicacions de transport públic cap al nostre punt de sortida que és el petit poblet de Nagarkot. Unes bones estratègies de caminades cap a altres petites localitats properes, combinant amb busos locals ens permeten tornar de mica en mica. Segurament recordarem molt de temps aquests busos, enfilant-se per aquestes muntanyes, amb les pistes forestals totalment deteriorades, donant bots contínuament, carregats fins dalt, compartint minuts amb aquestes dones ètnies amb més anells, piercings i arrecades que el MA (de l’equipo A), l’ajudant a conductor apartant les vaques del camí tibant-les per les orelles, … Únic, el primer bus del dia, a primera hora del matí, després de llevar-nos a les 5 i descendre uns 500 metres de desnivell fins un grup de cases on ens han dit que surt un bus cada matí cap a un poblet proper. Un bus matinal, apunt per començar un trajecte que es retrassa per problemes mecànics… Un petit inconvenient que es pot arreglar amb unes quantes “patades” fortes a la sellada carcassa de la caixa d’eines, uns quants cops al motor amb una llarga barra de ferro, i amb una empenta final de tots els passatgers locals per tirar el bus avall pel camí de baixada per tal de poder-lo engegar. Ho vam aconseguir!