En pocs llocs al món et pots llevar i tenir la sort de treure el cap per una petita finestreta i veure una realitat tan i tan diferent. Milers i milers de persones s’ajunten al voral del Ganges, en unes escalinates que s’enfilen cap a uns temples al mig de la ciutat, per benerar i purificar de forma contínua les seves ànimes reencarnables.Els colors es multipliquen, principalment són els saris femenins els que vitalitzen encara més un espai únic al món. Un riu ple de contingut religiós pels hindús i ple de merda pels turistes, unes escales plenes de cerimònies i càntics per celebrar aquests moments tan especials pels hindús, personatges religiosos vestits amb túniques taronja i amb tot de símbols hinduistes, grups d’indis provinents de diferents parts del país amb l’il·lusió desenfrenada de trobar-se en el seu lloc més sagrat, vaques pastorant tranquil·lament per aquest context tan religiós, edificis històrics d’una gran bellesa en estat previ a l’enderrocament, gent banyant-se en una aigua més negra que durant el “chapapote” a Galicia, numerosos desafavorits demanant diners a les entrades dels ghats…I encara més impactant, els burning ghats (les escalinates crematori). Zones al voral del riu on incineren als morts per realitzar la darrera cerimònia religiosa i poder escampar la seva cendra sobre el seu riu sagrat. Aquest espai és l’exemple màxim de la culminació de la duresa de la vida, millor dit, la duresa de la mort, i en aquest cas amb la duresa de l’Índia. Unes escales rodejades de troncs de diferents diàmetres apunt per ser utilitzats per encendre fogueres a exposició pública amb els cossos de centenars i centenars de persones que volen ser incinerades al voral del riu Ganges. Primer remullen els cossos amb l’aigua beneida del riu, els envolten amb uns llençols blancs i amb unes mantes dorades per ser posteriorment estirats sobre els llits de troncs de fusta. El fum ràpiament es torna el protagonista d’una zona amb uns edificis encara més deixats i deteriorats. Els temples del voltant, ja de color negre, són la conseqüència d’aquesta pràctica religiosa a l’aire lliure. Mentrestant, a uns 30 metres de distància enmig d’un dels grups que havia protagonitzat una cerimònia, ens assentem tots quatre en un estret banc vivint aquesta impactant experiència. La serenitat dels nens en aquests moments ha sigut exemplar. Conscients del què estaven veient, del concepte de la vida i la mort, i respectuosos en un entorn marcat per una fredor poc usual per als occidentals en aquest tipus de cerimònies. Ja al capvespre, una tranquil·la passejada en barca ens dóna una nova perspectiva d’aquest espectacle hindú continu de sorolls, sensacions, olors i colors, protagonitzat per una multitud canviant, dinàmica i molt entregada. Ara a les 00:00 de la nit, des de la nostra petita i acollidora habitació, situats al davant del main ghat (escales principals) les campanes segueixen sonant. Sense llums al carrer, desenes i desenes de persones dormen en unes escalinates sagrades, en uns moments de certa tranquil·litat mentres el sol descansa d’il·luminar als milers i milers de pelegrins que visiten cada dia aquesta ciutat sagrada. Varanasi, 8 mesos de viatge, i 10 anys després del nostre primer viatge a l’Índia. Una experiència aquest cop més rica que mai, amb la il·lusió de seguir aprenent d’un món tan diferent culturalment i amb tanta diversitat. Amb el gran enriquiment personal de poder-hi anar amb els nostres dos bitxets i poder viure moments que sembla que no puguin ser reals de lo diferents que són de casa nostra. El Bernat i l’Abril obren uns ulls com taronges i ens fan moltes preguntes, algunes d’elles difícils d’explicar. Però sobretot són nens amb unes ganes de jugar incansables, sigui on sigui i amb qui sigui… Avui, l’Abril ha volgut tornar a mostrar les seves qualitats d’artista, aquest cop en un vídeo clip que estaven rodant en un dels ghats de Benarés. Sense pràcticament adonar-nos-en, el responsable del desplagament mediàtic l’ha convertit en l’actriu revelació, ballant durant uns 20 minuts enmig de la parella d’actors principals, amb un ritme completament indi, influenciat per aquests 15 dies que ja portem al país. Un espectacle més dins de l’infinit programa d’actes d’aquest híbrid entre “Fira de Tàrrega” i “San Fermines” a la hindú. De fet, et trobes alguns turistes “frikis-hippys” que s’han volgut integrar en aquest món espiritual i que passen amb la multitud sense saber massa a on pertanyen… inclús observats per una comunitat índia que ja té prou color per sí sola.