Després de fer un altre “rècord” tipus Leo Messi, 9 hores de bus pels dos petitons rossets (per ells ha passat el viatge com si n’haguessin fet 1, increïble lo bé i contents que han passat tot el viatge, els hem ben felicitat!), ens trobem enmig d’un nou repte: trobar Guesthouse o Hotel a Inle Lake. Ningú ho diria, i menys a mig mes de febrer, però Myanmar està a “petar”. Primer ens pensàvem que eren els xinesos amb el seu any nou, ara els francesos amb la seva setmana blanca, el fet és que a Bagan i ara a Inle Lake està tot ple. Ja conscienciats de poder dormir en un Monestir (tal i com han fet molts i molts turistes durant les darreres setmanes), comencem a recórrer Guest House, Motels i Hotels de Nyaungshwe (poble amb infraestructura hotelera teòricament de preus mitjos i baixos), fora dels grans i cars resorts situats als extrems del llac. La resposta a les primeres demandes és clara i ràpida : “Today FULL!!!”, o algun més explícit en plan “Full”. No era cap sorpresa, i comencem a mirar-nos els monestirs més detingudament per tal d’anar-hi a dormir com a últim recurs com han hagut de fer molts turistes, mentres anem passant d’un lloc a l’altre. Realment pinten molt millor que altres que havíem vist a Bagan. Finalment la Karina amb l’Abril a coll, “con sus armas de mujer y de madre” es planta a la recepció d’un Hotel buscant un entendriment de l’amo que aconsegueix després d’asseure la petitona rosseta sobre del taulell de recepció i demanant si us plau si hi ha habitació ja que portem més de 2 hores buscant hotel i els nens estan molt cansats…. (petita “mentida piadosa” ja que només portàvem mitja horeta però la cosa estava complicada…), així que després de veure la rialla de l’Abril i d’haver-nos dit d’entrada el famós “full”, es comencen a mirar entre ells i ens diuen : “ok, we have only one room, is a family room” (tenim només una habitació familiar)… així que “Misión cumplida”!!!. Inclús aconseguim una rebaixa del preu al veure el segon rosset de la family. Viatjar amb nens té molts avantatges i alguns desavantatges. Aquesta ha sigut una avantatge clara que l’hem aprofitat. Myanmar està començant a obrir les seves portes de forma notable. Es nota amb l’entrada massiva de turistes, fet que flipem amb la Karina a mig febrer. La seva infraestructura no està preparada per començar a rebre una entrada important de turistes i en aquest impàs ens trobem.Es comencen a veure construccions de nous establiments però la dura incertesa dels darrers anys tampoc ho deixa fàcil pels nous inversors. El govern comença a donar passos d’obertura, mostra d’aquest fet és que bona part del què diu la guia Lonely Planet no serveix; es pot canviar euros en la majoria de llocs turístics, hi ha caixers automàtics per estrangers (com a mínim a Yangon), el canvi de moneda en el mercat negre ja no és vigent, els preus dels allotjaments són molt més cars, … Tot i això, a excepció dels propietaris dels petits hotels familiars (negoci de l’any al país) i dels quatre serveis auxiliars, la resta del país encara ha de notar els canvis. La seva pobresa és extrema i la qualitat de vida és molt baixa. Nyaungshwe és un poble que s’està modernitzant a “topos”. Els propietaris d’allotjaments turístics s’estan forrant i alguns d’ells comencen a contruïr les seves noves ampliacions. Això provoca una inèrcia per la resta del poble, intuint un nivell de vida superior als altres llocs que hem vist del país. Tot i això, molt i molt diferent de casa nostra. Avui mentres passejàvem pels carrers secundaris del poble, ens hem parat novament a observar la vida que envolta sempre tot riu o canal. Aquí és on es banyen, es dutxen (amb sabó inclòs), on netegen la roba, on comparteixen moments de col·loqui, on els nens juguen, i a on tots els excrements arriben de les brutes i pudents cloaques. Recorda, com no, tota la vida del Delta del Mekong, i encara ara, quan ho veus, no pares de quedar bocabadat. Seguint caminant continua aquesta explosió de sensacions amb camions vells i atrotinats sense capó carregats fins dalt de mercaderia, senyors tibant carros plens de material, carruatges amb cavalls o vaques, dones portant grans cistelles plenes sobre el cap, dones ètniques visitant el mercat del poble, barques transportant tot tipus de menjar pel riu del poble (el mateix que acaba desembocant al gran llac Inle), richshaws esperant a les cantonades, camionetes hiper-carregades (això sí que és amortitzar l’espai!!!), i quatre tòpics del país que no paren d’encuriosir-te: Ta-na-ka, Logyi, les fulles de Bétel i els seus somriures. La vista no et permet descansar quan surts al carrer i veus aquests trets tan caràcterístics de Myanmar. Els homes amb faldilles (Logyi) tot mastegant contínuament aquestes fulles de Bétel carregades d’espècies, escupint al terra una barreja resultant vermellosa, deixant-los una boca amb un aspecte demorràgic al principi poc agradable. I com no, els somriures… costa recordar-te d’aquestes cares tan expressives, tan sinceres i transparents. Si una persona és maca, la següent sembla que encara ho sigui més… Veure com un grup de nois adolescents (en plena edat del pavo avançada) et diuen adéu amb una tendresa i innocència als ulls admirable, o com un senyor aixeca el braç per saludar mentres arrosega un carro carregat amb un bidó enmig d’una pujada a 35º de temperatura i un sol de justícia, o gent i gent donant-te la benvinguda amb somriures desbordats de transparència, humilitat i senzillesa. Els nostres dos rossets agafen confiança de seguida allà on entren, mostra d’aquest apreci desmesurat. El Bernat i l’Abril jugant amb espelmes en un restaurant, o jugant a l’acte amb qualsevol persona que es troben pel carrer, o entrant a la cuina del restaurant ajudant a preparar el menjar, o abraçant a tothom qui han vist per segona vegada, o jugant amb tot nen que comparteixen més de 2 minuts en un mateix entorn, o ballant el Gangnam Style com bojos amb la música a tot drap al vespre al restaurant de l’Hotel fins que el “jefe” ens ho ha permès (a veure si ens quedarem fora per culpa de la festeta dels nostres nens, els mateixos que ens van fer aconseguir l’habitació, és clar…).