Són ja molts dies al sud-est asiàtic, i els nostres ulls s’acostumen a la seva gent i a la seva forma de viure, als paisatges i situacions o fets quotidians d’aquesta zona del planeta. Tot i això, en un dia com el d’avui tot ens continua sorprenent. És un d’aquells dies que tot, absolutament tot és diferent al què veiem quan sortim de la porta de casa nostra. Aquella casa que ja queda una mica lluny després de 5 mesos i mig donant voltes pel sud-est asiàtic. Avui ens hem endinsat amb bicicleta pels voltants de Luang Nam Tha, trobant-nos pel camí amb camps d’arròs (que per llàstima estaven secs esperant la propera temporada de pluges), camions “atrotinadíssims” carregats de fusta, motos carregadíssimes de material o de persones, nens petits pedalant sobre grans bicicletes velles, nens jugant davant de les seves cases-cabanyes, camins empolsinant els innombrables plataners del país, alguna dona de l’ètnia Yao Mun cosint a l’entrada de casa, algunes parades a peu de carrer amb els fruits de la temporada, dones de diferents grups ètnics caminant carregades amb les seves vestimentes tradicionals, palmeres dibuixant una part inferior d’un cel totalment clar, i poblats plens de vida. Uns pobles propers de Luang Nam Tha que ja els arriba l’ electricitat i que per sort comencen a donar alguna petita senyal de millora en el seu nivell de vida, encara que molt i molt lentament. Uns pobles empolsinats i bruts, on conviuen els excrements dels animals amb els jocs dels nens. Majoritàriament amb cabanyes de bambú alçades pels típics pilars de fusta, amb les dones grans encara vestint completament com marca el seu grup ètnic i les noves generacions barrejant la modernitat amb els elements tradicionals, sense carrers ni cap tipus d’intent d’urbanització, convivint en comunió i amb poca distància entre cada casa, amb les portes obertes sense secrets ni luxes (amb l’excepció en alguns casos de la inseparable parabòlica), amb estris bruts i obsolets per tot arreu, … uns poblats que hem anat veient i que s’han anat repetint durant tot el nostre viatge al nord de Laos. Algunes vegades als vorals de la carretera principal, plena de pols i de forats, sobre pronunciats penya-segats, on es fa difícil entendre una vida digne i amb il·lusió. Uns pobles amb una vida complicada que encara poden presumir de trobar-se prop de vies principals d’un país poc poblat i amb molts i molts racons isolats. En aquesta part del viatge, l’edat de l’Abril ens ha frenat a fer trekkings d’un parell de dies per endinsar-nos més enllà, i entrar en zones més muntanyenques on el tipus de vida encara és més bàsic i tradicional. Quan era més petita carregar-la a la motxilla era una fàcil i boníssima opció, però ara pesa massa per portar-la a l’esquena i la trobem massa petita com per disfrutar de caminades de 5 ó 6 hores al dia. Tot i això, la seva edat ens ha permès poder-la carregar al darrera de la bici en vàries ocasions, igual que al Bernat, i endinsar-nos uns 5 ó 6 quilòmetres camps endins, podent palpar, conviure i inclús jugar amb altres nens que viuen amb un estil totalment diferent al nostre. Persones amb unes condicions de vida bàsiques i que no gaudeixen de cap luxe, que el seu dia-dia i localització allunyada d’alguna població més gran, els ha portat a repetir el camí marcat pels seus antecessors, viure un dia a dia igual cada dia, en un altre món totalment diferent al de Catalunya. Avui l’Abril i el Bernat han quedat bocabadats de les habilitats físiques d’un grup de noies que jugaven amb quatre canyes de bambú, una fruita verda i una imprescindible i inacabable imaginació… Ells s’hi han afegit al joc, encara que els nens i les nenes del poblat no parlaven gens d’anglès, la comunicació dels jocs amb els nens i nens és universal i ens hem divertit junts una bona estona!.