Plata per arrecades, plata per anells, plata per braçalets, plata per collarets, plata per plaques o trofeus, plata per monedes, o plata senzillament per invertir… El Cerro Rico de Potosí, una muntanya plena de riquesa, de mines, d’activitat, d’història, plena de vida… i altrament font de llàgrimes, de mals records, d’accidents, de morts, de vídues, de famílies desesctructurades, de nens treballant en condicions inhumanes, d’una injustícia pròpia d’una nova hipocresia maquiavèl·lica. Segons algunes fonts, Potosí va ser la segona ciutat més gran i important del món durant el s.XVI. Les seves mines de plata i altres minerals del Cerro Rico van ser l’epicentre dels objectius espanyols en èpoques de colonització. Potosí va ser sens dubte una de les grans troballes en que les expedicions espanyoles somiaven amb les seves grans, brutals i sagnants aventures descobridores de nous móns. Una muntanya plena de plata, amb una ciutat als seus peus per poder-la transformar i fabricar d’aquesta manera, en milers i milers de monedes d’aquest preciós mineral. Unes mines explotades sense cap control de seguretat, amb accidents continus, amb esclavitud i amb un menyspreu total cap als seus treballadors. Una realitat històrica de fa uns 500 anys que desgraciadament en molts sentits no ha canviat gairebé gens. Ara, enlloc d’espanyols sense fetge, són empreses de capital majoritàriament multinacional que comparteixen beneficis amb l’estat i que tots plegats es tapen els ulls per obviar una dura i fatídica realitat del poble potosí.
Són les 12:00h. i arribem amb un bus local a la porta d’una de les mines. Descartem contractar un dels típics tours turístics a les mines per la perillositat que comporta l’accés a aquestes explotacions. Però si que ens interessa conèixer d’aprop aquesta realitat. Just a l’entrada de la mina ens topem amb un grup de 6 nois que es preparaven abans de la seva activitat laboral. Unes quantes bosses de fulla de coca, l’equipatge apunt (amb les botes, uniforme, casc amb llanterna, tot força deteriorat, i poca cosa més), uns carretons oblidats a la sortida apunt per carregar-hi les seves troballes del dia… Al voltant, no hi ha res que s’aguanti dret, res. El centre d’atenció mèdic és més propi d’una pel·lícula de ciència ficció, com si tornessin a una zona abandonada fa segles… Els edificis cauen a troços, grups de treballadors miners desdentegats asseguts en rotllanes compartint cerveses i «ceibos» (licor pur que es produeix en la província), un microbús esperant a nous passatgers provinents de les petites comunitats del voltant, sediments de minerals per arreu, un aire carregat d’una contaminació descontrolada, gent amb deficiències físiques provinents dels fatídics residus ambientals de la zona i de les fulles de coca que ingereixen contínuament per suportar les dures condicions laborals, rierols o bassalts de colors vermellós sense canalització aparent… Els nois comencen a parlar-nos obertament, mirant els nostres dos rossets, i començant un diàleg molt planer i distès amb preguntes per totes bandes. Després de parlar-hi una estona, entenem finalment el sistema de treball d’aquestes salvatges mines de Potosí. Tothom, tothom, vol dir tothom del poble, té accés a la mina. Amb un senzill tràmit previ, cada persona pot entrar a la mina i extreure els minerals que vol, quan vol, durant la jornada laboral que vol i com vol. Amb aquest sistema anàrquic, tot miner és lliure de treballar en la zona en la que s’ha registrat. Ells, per exemple, han preferit treballar al nivell 0, el més segur, «només» caminant 30 minuts fins a la zona d’extracció de minerals. Altres companys seus prefereixen baixar a nivells inferiors (fins al 7 ó 8), sense cap tipus d’ascensor, sense mesures de seguretat ni programació prèvia. Nosaltres, per exemple, ens hem plantat dins la zona de la mina sense cap tipus de registre o control. De fet, només a l’arribar, un altre noi ens ha ofert entrar-hi amb la seva ajuda i de forma totalment improvitzada. Només en aquesta mina, ns asseguren que hi moren 1 ó 2 persones cada mes. Altra gent del poble ens ha comentat, coincidint amb els seus comentaris, que en total (amb la suma de totes les mines del «Cerro» i de la seva zona) poden morir un parell de persones a la setmana, per aconseguir un total d’entre 150 i 200 euros al mes. Seguretat 0, descontrol, un joc sense manies per part d’unes empreses que compren la plata a una població que es juga la vida diàriament. Inclús, Associacions de Nens Miners reclamen drets en les deteriorades parets dels accessos miners. Això ja és la bomba de l’explotació infantil encoberta. Les empreses (algunes americanes, altres de japoneses, i segurament també d’europees o d’altres països desenvolupats) tanquen els ulls davant d’aquesta realitat, senzillament compren la plata, vaja, el què volen. Mentrestant, alguns vehicles d’ONG’s dels mateixos països es passegen pel voltant. No coneixo els seus objectius, però tampoc veig cap lema de seguretat laboral… suposo que reparteixen aliments… Per altra banda, el govern bolivià, que des d’una nova reforma estatutària obté bona part dels beneficis de l’explotació, també ignora aquesta flagrant realitat. Més aviat, al contrari… Un vice-president i el ministre de salut entregaven aquest diumenge valusosos premis (per un total de 25.000 euros, no m’equivoco!!), que corresponien al sou base anual del país, als guanyadors de la cursa de 10 kms. de la diada de Tots Sants a Potosí. Grans rialles, grans parlaments, grans oratives promocionant una creixent cultura cap a l’esport (molt bona per altra banda) però totalment immoral tenint en compte que a les seves esquenes, númerosos nens i nenes corren cada dia per dins les mines intentant imitar les feines dels seus difunts pares, avis, tiets, …Hipocresia exagerada per part nostra, d’occident, novament. Ens afartem de fer i desfer lleis nacionals que permeten justificar cadires, i mentrestant no ens enfrontem a realitats dures i cruels que ningú de nosaltres les acceptaria pels nostres fills, germans, tiets o familiars. Per mi, una injustícia que la situo al nivell del «putu» mur de Palestina. Una aberració que la comunitat democràtica internacional segueix esquivant, i per tant, rient-se de les pròpies vides humanes que es perden a diari. Tant costa fer un boicot internacional per assegurar en primer lloc estàndars dignes de seguretat laboral , i en segon la prohibició del treball a menors tot assegurant una bona pensió de viudetat per a les famílies amb difunts miners??? Ah no!!! suposo que és més fàcil rebre les contrapartides o compensacions corresponents de les grans empreses explotadores… O bé, és que són curts i no ho veuen, cosa que dubto… Però bé, deixarem una petita possibilitat oberta per a la ignorància, no fos cas…Els locals, mentrestant, amb un amor que mata cap a un «Cerro» que els dóna de menjar, com va fer als seus pares, avis, besavis i antecessors inques. Tot amb un cost molt alt, massa alt, «La vida». La manca d’alternatives els porta a seguir endavant amb aquesta lluita amb i contra ell, «El Cerro de la muerte».

Són les 8:30 del matí i quedem parats just al davant d’una corda que barra el pas de la carretera que ens ha de portar a la petita població de Potolo. El nostre taxista surt del cotxe decidit amb el seu carnet i un bitllet crec de 10 Bolivianos (un euro aprox.). Després d’un parell de somriures i algun cop a l’espatlla, el policia aixeca la barrera i seguim el camí. Havíem considerat dues opcions per conèixer la zona de Potolo: 1- utilitzant els poquíssims busos públics cap a la isolada i pobre població, fent alguna nit en aquestes zones rurals, i take it easy… 2 – contractar un econòmic taxi de 33 euros/tot el dia, fent una caminada recollint-nos al final d’un marcat camí inca per les peculiars valls de l’entorn sucreny, conèixer algunes de les petites i isolades aldees de cases majoritàriament de fang de tota la zona i retornant novament a el Sucre sense haver de fer bosses novament. Evitant la típica opció d’un tour amb furgoneta turística (més car, amb més gent i que no, senzillament, no em va…), escollim aquest cop l’opció del taxi per nosaltres solets (a ser amortitzat el cost en un parell de dies). Una opció que ens permet veure novament la realitat de les vies bolivianes, on en menys de 15 minuts tornem a trobar un altre control. El xòfer amb cara de circumstàncies, torna a sortir amb un altre bitllet per fer «más de lo mismo». Tornem a passar la «cutre» barrera i seguim endavant. Bolívia té una gent preciosa, amb un caràcter molt semblant al dels seus veïns , potser rient i expressant més la seva alegria gràcies a la presència dels nostres dos rossets viatgers. El fet és que tots els habitants viuen en un país que parteix de molt avall, on Evo Morales ha aconseguit el respecte a la societat indígena i ha començat a invertir en educació i drets humans. Ara bé, en altres aspectes la falta de priorització, el descontrol i la corrupció continua dominant en la vida quotidiana. Uns coliseums (pavellons) o uns camps de futbol desproporcionats en petites poblacions sense clavegueram (com el del poble d’uns 10.000 habitants d’Achacachi, amb un estadi digne de segona divisió A espanyola i amb la merda dels habitants corrent pels carrers), una de les piscines olímpiques més grans de sudamèrica en un entorn sense carrers asfaltats, una policia acostumada a rebre propines per tot servei, i uns forts impulsos de l’Evo que enlenteixen la millora dels aspectes bàsics del país i alguns assessors de govern amb poca visió a mig-llarg plaç. Amb aquest entorn el ciutadà comença a veure la llum amb un país que partia d’un passat molt crític, marcat pel racisme, la incomprensió i l’analfabetisme. Una actualitat que ha de portar mica en mica cap a la prosperitat, però que encara li manca una fulla de ruta clara sense corrupció i amb unes prioritats més bàsiques i sòlides. Mentrestant, nosaltres seguim el nostre passeig, després de sucar a un parell de policies per poder passar per una carretera que està en obres durant els últims 4 anys. Amb un sistema de pas de vechicles molt peculiar (crec que programat per intentar putejar al màxim a la pobre gent de la zona) i marcat inflexiblement des de l’inici de les obres. Amb la possiblitat de només transitar abans de les 8:00 del matí, de 12:00 a 13:00 i a partir de les 18:00 durant aquest 4 darrers anys (inclús en fase d’asfaltament). El pas per aquesta mateixa zona durant el nostre camí de tornada encara deixa més evident les absurdes normes estipulades pels alts dirigents (la resta creuen i no qüestionen, pobre d’ells…). Són les 16:00 h i arribem al primer control de tornada, sabent que haurem d’esperar un parell d’hores perquè obrin el pas (a no ser que hi hagi alguna altra sucada…). Un petit reg de quitrà abans d’asfaltar un dels dos carrils serveix d’excusa per seguir mantenint l’eterna norma i el pas totalment barrat. Mentres els passatgers dels 3 cotxes que estem esperant per passar cap a Sucre conversem amb el llarg (en tots els sentits) cowboy que barra el pas, una dotzena de vehicles de l’empresa constructora i un parell de trailers es passegen pel nostre davant (òbviament atravessant la zona prohibida) sense ordre ni control. Un petit reflexe de com fer normes absurdes que puguin durar una eternitat, mentres putegen la vida quotidiana del ciutadà. Igual que quan vaig ajudar a tramitar la denúncia de robatori del noi novazelandès que li van robar la maleta en el bus cap al Sucre. De la policia a tràfic, de tràfic al banc, del banc a tràfic, de tràfic a la policia per tornar al cap de 24 hores per tenir el senzill informe de denúncia. Un país amb només una empresa productora de ciment, amb la prohibició de McDonalds però amb la presència de Burger King i molts altres fast food, amb la Coca-Cola més barata que l’aigua, amb molts pobles sense accés a l’aigua o sense clavegueram, amb molts nens treballant pels carrers (encara que molts comparteixin part del seu temps laboral amb l’escola) i tancant l’accés a l’únic parc infantil de la capital a ple sol de mitja tarda… Són exemples (alguns d’insignificants que hem viscut) que reflexen un país que encara li queda molt en organització, en prosperitat i benestar ciutadà, i que espero que l’Evo o qui el segueixi, pugui prioritzar més en sentit comú que en impulsos, per assegurar una millor vida per al seu poble (que repeteixo que prové de molt i molt i molt avall, i que en molts aspectes s’ha fet una gran obra).
Parem just al costat d’on van matar a un dels líders de la revolució Boliviana contra els espanyols per començar una caminada d’un parell d’hores per un recorregut ja fet pels inques fa més de 500 anys. Fem el nostre camí inca, una baixada agradable, tranquil·la, enmig d’un paisatge peculiar amb una barreja explosiva de colors diferents de tonalitats vermelloses, grogues, verdes, marrones i grises. Amb l’Abril amb ganes de jugar a cuca-magar entre les empinades roques, el Bernat cantant estridentment, la Karina disfrutant d’un sol sorprenent i un servidor gaudint d’un dels moments que més m’agrada: caminar tranquils per la muntanya amb família. A baix el taxista esperant amb el dipòsit de gasolina gairebé buit, tot creuant els dits per no quedar-nos tirats en les buides carreteres de la província del Sucre…