Overbooking?? un altre cop??? La normativa aèria del continent americà és molt diferent de la d’Europa. No només continua sortint més a compte agafar vols round trip (anada i tornada) a un bitllet senzill, sinó també els costos dels mateixos són exageradament més cars, i a més accepten la sobredosi de passatgers. Un factor ja llunyà pels europeus, però comú, molt comú per a tots els passatgers americans. Avui, nova sorpresa només arribar a l’aeroport de Juliaca, on la Núria havia d’agafar el vol de tornada a Lima, just un dia abans de l’intercontinental. Una bona dosis de persistència, un plan B tot reservant una plaça en un vol d’una altra companyia aèria, molta rigidesa en la reclamació dels drets sense perdre el respecte i el bon tracte, conjuntament amb arribar amb temps suficient a l’aeroport, han permès que finalment pogués pujar en aquest vol tan desitjat. Un comiat amb nervis i tensió, que ha fet curt un fins aviat entre alguns ulls plorosos. Uns dies molt i molt intensos, recordant els densos itineraris amb els avis durant les seves visites, amb un ritme força alt que li ha permès a la Núria veure i viure llocs tan interessants com la ciutat de Cuzco, el Machu Pichu o el llac Titicaca i la seva illa Taquile. Una ruta exageradament turística, segurament de les més freqüentades per grups turístics des que hem començat el viatge, recordant zones com Angkor Wat o la Bahia de Halong on les fileres de gent s’acumulen en l’accés dels punts més atractius. És cert que en aquesta zona en especial hem hagut de compartir alguns moments (els menys possibles ja que sempre intentem evitar les hores de més freqüència turística) amb numerosos grups turístics que han prostituït exageradament una ruta turística clarament marcada amb accions negligents com les típiques fotos a canvi de caramels, monedes tirades per la finestra del car tren amb els nens corrent a sota, el tracte poc personal amb la gent local, la ràpida i freda visita de cada lloc turístic, … tot plegat provocant que sobretot gent gran i nens esperin l’arribada massiva dels dollars, dolços o obsequis ambulants. Es fa estrany pensar com els guies dels grups no aporten cap instrucció clara o adverteixen sobre aquesta clara prostitució turística. Tothom viatja de la manera que creu més convenient, que se sent més còmode i més segura, i evidentment totes les maneres (sigui amb grup turístic, amb la guia Lonely Planet sota el braç, arrossegant-se amunt i avall intentant viure amb el menys possible o com sigui, …) són bones sempre que el respecte cap a la població local sigui el pilar fonamental. L’educació turística és un punt a millorar ja des dels mateixos touroperadors, agrupacions de guies i associacions de les zones declarades d’alt valor turístic.
Tot i aquesta estranya sensació que un mateix aconsegueix tenir en el moment d’agafar la càmara de fotos enmig d’aquesta agressiva zona de guerra turística, hem pogut disfrutar de molts moments tranquils i relaxats, gaudint de paisatges naturals andins únics, de ruïnes inques excepcionals, o compartint algun dia sencer amb la vida dura i real d’alguns habitants del Titicaca. Un llac, com deiem, en una ruta turística molt marcada, però amb un estil de vida soprenentment tradicional. Un cop els grups turístics abandonen la illa després de les dues hores de visita al dia (de 12:00 a 14:00), Taquile recupera el seu estat natural. Un conjunt de sis comunitats tancades en sí mateixes per les petites onades del tranquil llac, arrelades a unes tradicions centenàries, amb una vestimenta típica encara present en el seu dia dia, i amb unes condicions de vida molt bàsiques per no dir molt dures. La casa del Gabriel i la Pilar amb els seus dos fills Niels i Ani, vivint en una de les precàries cases de fang situada en un dels extrems de la petita i empinada illa és el nostre peculiar Hostal del dia. L’arribada, enmig d’un nou temporal de vent fred i sec amb un molest xirimiri, al voltant dels 4000 metres, amb el Bernat i l’Abril enfilant-se per les dretes i molles pedres que separen les múltiples terrasses agrícoles de cada vivenda. Unes vivendes plenes de nens que corren, juguen i ballen sigui quin sigui l’estat del proper cel.
El Bernat només arribar a la casa ja es fa col·lega del Niels de 10 anys, empaitant gallines i ovelles, jugant a pilota en una de les estretes terrasses, o fent rodar un cercle de plàstic amb una ampolla buida. L’Abril posant-se guapa amb el seu set de maquillatge per intentar impressionar a un nou pretendent que compaginava la innocència típica de la infantesa amb una alta maduresa provocada per l’exigent col·laboració a nivell familiar en les tasques domèstiques diàries. Tot i les senzilles i senzilles habitacions, tant el Bernat com l’Abril no en fan cap comentari, demostrant novament la ràpida adaptació dels nens en qualsevol nova situació en el viatge o en la mateixa vida. Unes molt precàries habitacions que permeten a la família començar un negoci que els ha de permetre millorar el seu bàsic status de vida. Amb una cuina que ens recorda a tantes altres que hem pogut veure en el viatge, però especialment a la que el Bernat i l’Abril ens van preparar un boníssim pa a Sarangkot (Nepal). Unes parets de fang sota una planxa metàl·lica, amb una foguera petita sense sortida de fums, residus acumulats d’altres àpats pel terra, algunes brutes peces de roba per assentar-hi la seva petita Ani de 9 mesos, cassoles negres centenàries plenes d’un esperat caldo bullint sobre d’unes seques canyes amb un tros d’excrement de vaca que resulta millorar el resultat de l’esperat àpat (si ho sap el Ferran Adrià igual investiga al respecte…). La mare, la Pilar, havent parit la seva criatura entre aquelles parets que tan estima, declarant una autèntica devoció a seguir vivint en el seu poble, la seva terra. Puno (la capital de la província i a 3 hores de distància amb el lent vaixell col·lectiu) els resulta massa massificat, una ciutat impersonal. Segons el seu estil de vida i la seva mentalitat, escapar de la seva llar i de la seva illa, amb les seves tancades tradicions, els suposaria un transtorn massa accentuat, provocant-los probablement una alta inseguretat que segurament no els deixaria viure amb la tranquil·litat i control que estan acostumats. A Taquile els seus habitants només es casen amb gent que viu dins la mateixa illa. Com en tantes i tantes famílies que hi ha en el món vivint en aquestes bàsiques condicions, el naixement dels fills és un moment vital tant desitjat com dur, no podent-se permetre en molts casos accedir a una corresponent assistència mèdica. Tantes i tantes coses que ens separen… tantes… Els nostres nens, més ben equipats, amb una alimentació més variada, amb més recursos per aguantar aquest fred d’alts altiplans, i amb uns pares posant i traient, posant i traient, posant i traient els forros, jerseis, i anoracs del «mercadillu» (però anoracs), concentrats per intentar seguir mantenint amb bon ritme aquesta part del viatge. Mentrestant, el Niels amb el seu jersei de llana sintètica típic de la vestimenta local, amb el seu barret que el defineix com a solter (ja es casen dora ja… però abans dels 10 no…), amb sandàlies sense mitjons i amunt i avall ajudant en tota labor domèstica. Això sí, per sort les infrastructures del poble van millorant amb la presència d’un petit centre de salut, una bona escola i una sorprenent pista de futbol sala amb gespa artificial… Contrastos del s.XXI, com els dos atrotinats mòbils del Gabriel i la Pilar que endollen en el carregador de la bateria elèctrica provinent de les plaques solars d’un sostre apunt de caure a troços. Adéu Núria, gràcies per haver vingut i per haver compartit aquests moments tan especials amb nosaltres, i també per la teva alta i admirable capacitat d’adaptació a tot i més! Moltes gràcies guapa i fins aviat!!!