Benvinguda Núria en aquesta interessantíssima part del nostre viatge! La teva visita ha sigut molt esperada per tots 4. Durant les últimes setmanes, els nens no paraven de comptar els dies que quedaven per l’arribada de la nostra amiga per la petita terminal de l’aeroport de Cuzco. Una aparició explosiva, amb abraçades, somriures, mirades, entre ulls emotius… Una retrobada 14 mesos després que ens diguéssim «fins aviat». Adaptar-se a un estil de viatjar low cost, i a més amb nens, no deixa de ser una habilitat boníssima que ens estàs transmatent minut rera minut. Un pressupost ajustat, amb hostals correctes però bàsics, amb dinars de 1,5 euros o sopars buscant un menú d’oferta amb happy hour de Pisco Sour… Vaja, que ens ho deixes fàcil, molt fàcil… Bravo!!! L’objectiu ara és Machu Pichu, l’estrella dels punts turístics d’interès arqueològic de Sud-Amèrica. Cuzco ja és el preludi d’un èxit mundial, d’una promoció molt ben portada per part d’un govern amb ganes de treure beneficis extraordinaris gràcies a aquest símbol inca, conegut a nivell mundial. M’ha costat entendre el per què tants gringos a Cuzco, per què tants grups turístics en aquesta zona sud del Perú, per què l’aplicació de tarifes altíssimes per a les entrades d’aquests complexes arqueològics, per què de les tarifes abusives dels luxosos trens cap a la capital del Valle Sagrado, per què el «desfile» de moda de roba de marca de trekking dels milers de turistes estrangers, per què de les cafeteries per tot arreu oferint expressos i capuchinos (insòlit en la majoria de llocs), per què del negoci turístic i de l’interès extrem de tots els locals de formar part d’aquesta bombolla turística, per què tanta preparació i compra anticipada d’entrades o tickets, per què de la inflació contínua de tot servei cap al turista en la zona, per què de la processor nocturna plena de descobridors de les ruïnes inques a les 4:00 del matí, per què de les fotos i fotos del monument repartides arreu del país, per què de les 800 pizzeries de Cuzco i de Aguas Calientes, per què …, per què… Aquesta sensació que tot va en contra de la nostra voluntat de visitar un lloc de forma natural. Sense descobrir res ja totalment descobert fa 500 anys pels simpàtics espanyols amb fusell (aquesta fasceta de descobridors la deixem pels salvadors de la humanitat de 20 anys que es passegen amb rastes i descalços pels nets carrers de l’endreçat Machu Pichu poble), però sense formar part d’una rua turística d’exagerada planificació. Per què tanta història… Per què… Aquest sentiment Mourinhista ens ha tingut el cap bastant cohibit durant els primers dies d’estada a la província de Cuzco, i bàsicament fins ahir, quan vam cantar el «Happy Birthday» durant el curt i més econòmic tram de tren escollit per arribar a Aguas Calientes. Amb espectacle a dins i a fora… Ballant amb l’hostessa del luxós i car tren turístic mentres les sèries cares dels rics turistes amenitzaven de forma curiosa i per mi «catxonda» un feliç 36 aniversari, assaborint al mateix temps unes vistes excepcionals del profund i brillant «Valle Sagrado». Un aperitiu deliciós per a una de les joies més preuades del continent. Una autèntica obra d’art. Una explosió de sensacions. Una sensacional vista mística. Una fusió de la història i la naturalesa. Una barreja del Patrimoni Inca amb un ferotge entorn medi ambient. Unes gruixudes parets de pedra treballadíssima per als múltiples murs de la ciutat amb unes altíssimes parets de pedra de les accidentades muntanyes del voltant. Una autèntica sorpresa per a uns ulls acostumats a veure una imatge fotogènica i totalment repetitiva. Una fotografia que es queda curta per a la brutal sensació que un té al trepitjar aquest indret. Són llocs únics al món, són més que imatges, … són una barreja d’elements que et fan viure feelings continuament sorprenents. A primera hora, a les 6:00 del matí, després de la curta però empinada caminadeta cap a les ruïnes, el ràpid moviment dels núvols i boira t’encanten en un misteri d’absolut secretisme i d’autèntica intriga. Les cases, temples, muralles, queden camuflades per la tímida boira; més núvols tapen i destapen sense cap predicció el ferotge estat de les accidentades muntanyes càrstiques que envolten aquest circ natural tan impressionant; alguns núvols alts es van aixecant per mostrar-te la part més alta dels nevats pics 6000 que acaben d’omplir un rerafons espectacular de per sí. Són moments que un no sap si mirar aquella imatge tan repetida en tots els reportatges, o observar aquell entorn natural tan senzillament únic que van escollir aquests inques tan escaladors. Una ubicació de somni, enmig d’una circumferència muntanyosa, envoltada per un riu que sense volguer, va marcar a un dels espais més entrenyables del gran imperi precolombí. Déu meu!!! aquesta màgia de la boira continua i continua fent-se present, esperant l’arribada del parell de rossets amb la seva mare, tots amb cares de sorpresos davant la imponent meravella. Avui els jocs queden en un segon terme… Increïble però cert… Una caminada cap a la part alta de la muntanya Machu Pichu ens relaxa dels moments de més presència turística (de 9:00 h a 13:00 h). Anem pujant i pujant, fent-nos més propietaris d’aquesta salvatge i rica vista. Metros i metros amunt, amb un Bernat amb ganes de demostrar unes forces ja difícils de seguir a només 6 anys…
Machu Pichu són les precioses ruïnes inques per excel·lència, és l’espectacular i imponent paissatge natural que l’envolta, és el misticisme del seu clima canviant, és la fusió de l’art amb la naturalesa. Per fi, m’ha quedat clar… D’acord, ho entenc… L’extrema bellesa imponent d’aquest lloc és capaç de neutralitzar-nos la sobredimensionada sobredosis de serveis turístics de la zona, amb tot el què això comporta… entre elles la pèrdua d’un estil propi convertit en uns carrers plens de pizzeries i cases de canvi.

Ja estem a octubre!!!! Com passa el temps…Deixem els altiplans secs del «cañón del Colca» per fer via cap al nostre nou destí, la turística zona de Cuzco. Pel camí seguim trobant paissatges espectaculars entre valls, muntanyes i volcans coberts de neu al voltant del cràter. Extensions llargues d’absolutament res, amb metolls separats gairebé de forma homogènia, donant la sensació de la típica alta gespa que preferia el Mourinho en l’època del Chelsea quan jugava contra el Barça del Guardiola. Uns espais naturals d’extensions inacabables, compaginant l’aparició d’altíssims volcans amb els suaus desnivells d’aquests petits turons per sobre dels 4.000 metres. Les alpaques ens amenitzen encara més aquest plaer continu que ens ofereix els altiplans. Alpaques en llibertat, alpaques de granja, alpaques pasturant, alpaques conversant al peu de la carretera, alpaques hidratant-se al voral d’un dels petits llacs de la zona, alpaques fent cua per anar al berber, … i els seus cosins germans, «las vicuñas», ja menys nombroses i en total estat de protecció. El què abans les identificàvem contínuament com a «llames», ara intentem diferenciar-les. El nostre amic google ens ho deixa fàcil, sobretot quan les compara una al costat de l’altra. Ara bé, un servidor té les seves complicacions… segurament la més elegant i de cara cuquetona «vicuña» és la més fàcil d’identificar. La qüestió és que aquests camèlids, tan útils en el passat pel transport de mercaderies per la civilització inca, ara continuen sent una part més del preciós païssatge dels altiplans aldins. Aquest cop un minibus públic en porta avall direcció novament cap a la blanca Arequipa per agafar el bus de nit cap a Cuzco. No està malament… En les darreres 72 hores hem estat unes 22 sobre un bus o minibus. Una bona mitjana, necessari d’altra banda per poder disfrutar d’espais únics com el Colca i altres de desemperats com els alts i buits altiplans andins. Els nens, com mai, assentant-se junts per jugar en els trajectes curts de 2 ó 3 hores, i disfrutant del servei de bus nocturn de Cruz del Sur (la millor companyia de busos del Perú) gràcies a l’oferta que vam trobar per internet pel trajecte nocturn (inclús més econòmic que les altres companyies regulars, bon xollo).
Són les 6:30 del matí, acabem d’arribar a Cuzco, i tot i tenir tot el dia no la clavo al buscar l’allotjament, escollint el fred alberg municipal, més que correcte però a la vegada millorable,sense aigua calenta, tot buscant un lloc més acollidor. Una de les rutines diàries del viatger, la de buscar habitació, que en el nostre cas per a estades superiors a 2 nits, la considerem com a important. Tot i tenir una estada mitjana als hostals de gairebé 30 minuts diaris (gràcies als nostres culs inquiets que no ens deixen estar ni una hora tranquils, òbviament a part de les hores de dormir), intentem buscar la nostra habitació ideal:
– Si és possible 4 llits, o un llit matrimonial més 2 individuals. Fet que en molts llocs no disposen o només n’hi ha una i ocupada. Per una nit o dues tot està bé, tres llits individuals, un de doble i un d’individual o fins i tot un gran llit doble o doble normal on algunes vegades hem dormit els 4 junts. Però quan volem estar algunes nits, cada cop valorem més que el taló de l’Abril no se’ns clavi a les costelles o que el colze del Bernat no ens colpegi el cap…
– Habitació tranquil·la, que no doni al carrer sorollós, que no hi hagi discoteca a sota, o Karaokes estridents a sobre (com el de Yangon), ni grans generadors de llum a sota (com a Mandalay)… Bé, ara a on estem sento el merder del «Saturday night», amb el tum-tum, alguns xiulets, uns quants crits, … Però bé, tot no pot ser…
– Wifi , important per la meva dona.
– Aigua calenteta, ara que estem als altiplanos és vital pels nens. Tot i que avui, després de 3 intents en els darrers dies en diferents hostals hem acabat fent la tècnica de la palangana, bullint aigua en el foc de la cuina. Molt millor, temperatura estable!
– Si pot ser a la planta superior. Ara ja no pel tema cuques i bitxos i cucaratxes i demés companys tan comuns en el sud-est asiàtic, sinó per la tranquil·litat.
– Net. Això però, com en tot a la vida, és molt interpretable…
– Matalassos «dormibles». Ni massa dur, ni massa tou (je, je, …), i que no es trenqui el sunyer (com a Bagan), intentant descartar matalassos al terra que ja hi hem dormit prou…
– Que funcioni algun endoll, amb només un en tendríem prou…
– Claror. Això ja és high-tech… per nota! prescindible però valorable.
– I sobretot, econòmic!!!Cada país és un món i amb uns preu de referència diferents. Per nosaltres, 20 euros l’habitació quadrúple amb esmorzar complert per tots és perfecte (o sigui uns 5 euros per cap). I molt millor si l’aconseguim per 11 euros (2,75 euros per cap amb esmorzar inclòs), com vam negociar en el novíssim hostal de Chivay (això sí, amb un bon sorollet a les 5 del matí del senyor del costat que se li havia encallat la porta). Tot i això, en molts casos, els dos rossets ens ajuden a acabar de negociar com mai un preu a la baixa, sobretot quan ens aten una noia. Fem el primer passeig per la ciutat. De moment, inconscientment només realitzo fotos per les parts altes dels edificis. Els forjats treballats d’Arequipa se substitueixen per les precioses galeries de fusta i balcons treballats de forma totalment artesanal. Els carrers estrets, adoquinats, les cases i cases amb aquest estil tan propi, els colors vibrants sobre els treballs en fusta, els fanals, … Una ciutat preciosa, això sí, inundada de turistes. Una població amb una quantitat inacabable d’edificis històrics, d’esglésies i catedrals, de cases senyorials convertides en preciosos hotels de luxe (ara es diuen boutique… queda més «chic») i de pizzeries barates per omplir els estómacs de tota la basca. Crec que hi ha més pizzeries per metre quadrat aquí que a Torino! T’entrebanques contínuament amb precioses cafeteries oferint un bon espresso o el desitjat cappuchino de la meva dona (missió tan difícil en la major part del nostre viatge). Un espai turístic preparat per rebre turisme de masses, que per altra banda, és positiu perquè revitalitza econòmicament aquesta zona del país. Aquí és fàcil trobar una selecció àmplia de totes les tipologies de turista: com els grans backpaquers salvadors de la humanitat intentant descobrir aquest espai tan inhòspit tot vestits de Linvingstone Supongo i fent el cafè a l’Starbooks; els típics rastes penjats plens de piercings però amb l’última generació d’Iphone i Ipad i alguna peça de roba de marca, no sé si perduts, desorientats o dissimulant mentres surten de la pizzeria; els «ricachons» podent-se gastar quantitats desorbitants de calers en tot tipus de servei de luxe; noies amb minifaldilla esperant el saturday-night; grups turístics a tort i dret convivint educadament en les atraccions turístiques de la ciutat; els francesos i francesos viatgers independents intentant pronunciar la «r» per enèssima vegada; i una família catalana jugant a curses com desesperats en les placetes de la ciutat, pujant a coll la petita (ja no tan petita) mentres em tapa els ulls i «m’enclasto» als pilars dels històrics porxos, cantant cançons màquina en veu alta amb un Bernat entregat i ple de ritme tot lluint les ulleres de sol de la seva mare, o aprofitant amb unes bones sessions de deures en una elegant cafeteria abans no arribi l’esperada arribada de la nostra amiga Núria!