Aprofitant que els nens fan via i agafen la directa cap a la sortida amb la seva mare, tenco els ulls, obro els braços i escolto la penetrant música clàssica de la sala, la pinacoteca, la darrera sala de la visita. La sòbria solemnitat d’aquest espai remata aquest feeling tan intens que et transmet aquest monastir. La música clàssica em fa moure lentament el meu cap, suaument, en forma de ziga zaga, seguint un compàs lent, harmònic i melancòlic. Respiro profundament, em relaxo, algunes precioses imatges de l’intrigant recinte em van apareixent esporàdicament. El meu cap es deixa anar per aquest espai religiós amb tan d’encant i amb tants secrets filtrats entre les gruixudes parets d’aquest parador religiós. La meva ment es deixa anar completament al només sentir aquella preciosa partitura enmig d’una sala acústicament perfecte, recordant-me les intrigants sensacions de Salieri quan escoltava a Wofgang Amadeus Mozart. El Monasterio de Santa Catalina d’Arequipa, aquesta petita i brillant ciutadela enmig del magnífic centre històric de la ciutat, és una autèntica obra d’art de fa ja mig mil·leni. Bonics claustres amb les estances de les monges o de les mateixes estudiants, els oratoris per poder-se comunicar amb els rics familiars, els carrers que portaven als safarejos, les vivendes particulars de les monges superiores o de les que disposaven de més diners, la cuina central enganxada a les sales on vivien els criats i els esclaus, …Les ombres comencen a sortir ara al capvespre. L’intens sol d’Arequipa es va amagant, creant uns rajos potents cap a les finestres que donen a l’oest. Els porticons, els petits finestrals, les fosques cuines de pedra, les sòbries sales d’estar, … totes plenes d’aquests reflexes que transportaven aquells secrets centenaris de les clausurades monges. Només famílies privilegiadament riques podien accedir a introduir alguna de les seves filles en aquest tipus de presó religiosa. Per tradició, per prestigi, per respecte i temença a la temible entitat eclesiàstica, o per una dubtosa devoció… moltes nenes a partir de 12 anys ja començaven a viure en aquest espai tancat, amb la possibilitat de disposar de servents i esclaus pel seu benestar. Les contradiccions típiques de la vida, les contradiccions de la història, les contradiccions de les entitats religioses… allà, des del s.XVI fins a finals del s.XX, va ser un autèntic i il·lustre secret de maltractament general. Per una banda numerosos esclaus sense llibertat treballant forçadament per a unes noies, que per altra banda, també residien esclavitzades en una presó religiosa sense pietat. La dolça però intrigant música segueix sonant, i encara sembla que senti el xiuxiueig de les noies parlant entre elles, explicant-se secrets d’adolescència, essències i desitjos carnals de la vida, o penúries provocades pel seu empresonament. Aquesta forma de vida en clausura, tots sabem que encara és existent en l’actualitat en molts llocs del món… Aquest fet d’introduir a un fill forçadament en un centre religiós, encara avui en dia es repeteix en certs llocs del planeta. Durant el nostre viatge hem pogut veure com en el sud-est asiàtic, sobretot a Laos i a Myanmar, molts nens petits, aquest cop de famílies pobres sense recursos econòmics per tirar endavant famílies numeroses, decideixen convertir a un dels seus fills en devots budistes prematurs. Aquest nou moment Nirvana, mig flipat en l’epicentre d’aquesta imponent sala en forma de creu, és fàcil aconseguir-lo en aquesta joia històrica d’aquesta ciutat amb sorpeses contínues. Una ciutat amb carrerons ocults entre els monumentals edificis, amb cafeteries precioses en renovats edificis històrics, terrassetes amb encant oblidades en el nostre record, forjats amb formes completament diferents pels preciosos fanals de llum groga o per les reixes de les llargues finestres de planta baixa dels elegants edificis colonials, relleus esplèndits sobre l’original pedra blanca volcànica creant unes sombres i tonalitats grisoses fruit d’un treball extremadament detallista, … Torno a tancar els ulls, assegut, aquest cop una cançó amb un ritme constant, marxós i alegre. L’intensa llum de la sala i l’alt volum de la música em fan tenir un estat més enèrgic. La veu del fons es comença a acostar tot demanant-me que obri els ulls per contemplar a una altra obra d’art digna de ser Patrimoni de la Humanitat. El seu estil és espectacular, alegre i encomanadís. L’energia que despren és exultant i única. Vestit rera vestit, comença el «passe de models» de la meva filla amb ganes d’emprovar-se la meitat dels vestits de la botiga més moderna pels joves arequipenys. Que si un vestit negre clàssic, unes malles negres arrapades amb una samarreta i una armilla texana, que si un vestit blanc amb «farbalants»…, Déu meu… em moro… M’assento per veure aquest espectacle en els provadors d’aquesta immensa botiga. Una autèntica exhibició, sense compra final, per a una contentíssima i alegra Abril amb ganes de senzillament presumir i presumir. Mare de Déu!!! Estem ben arreglats!!!