Sense comprar però! Les cosinetes i la tieta ja han triat el seu preferit!!! Les 4 cosinetes juntes farem terror diuen les mames!!! Abril 

Secrets filtrats entre les gruixudes parets.
Aprofitant que els nens fan via i agafen la directa cap a la sortida amb la seva mare, tenco els ulls, obro els braços i escolto la penetrant música clàssica de la sala, la pinacoteca, la darrera sala de la visita. La sòbria solemnitat d’aquest espai remata aquest feeling tan intens que et transmet aquest monastir. La música clàssica em fa moure lentament el meu cap, suaument, en forma de ziga zaga, seguint un compàs lent, harmònic i melancòlic.
Respiro profundament, em relaxo, algunes precioses imatges de l’intrigant recinte em van apareixent esporàdicament. El meu cap es deixa anar per aquest espai religiós amb tan d’encant i amb tants secrets filtrats entre les gruixudes parets d’aquest parador religiós.
La meva ment es deixa anar completament al només sentir aquella preciosa partitura enmig d’una sala acústicament perfecte, recordant-me les intrigants sensacions de Salieri quan escoltava a Wofgang Amadeus Mozart. El Monasterio de Santa Catalina d’Arequipa, aquesta petita i brillant ciutadela enmig del magnífic centre històric de la ciutat, és una autèntica obra d’art de fa ja mig mil·leni.
Bonics claustres amb les estances de les monges o de les mateixes estudiants, els oratoris per poder-se comunicar amb els rics familiars, els carrers que portaven als safarejos, les vivendes particulars de les monges superiores o de les que disposaven de més diners, la cuina central enganxada a les sales on vivien els criats i els esclaus, …Les ombres comencen a sortir ara al capvespre. L’intens sol d’Arequipa es va amagant, creant uns rajos potents cap a les finestres que donen a l’oest. Els porticons, els petits finestrals, les fosques cuines de pedra, les sòbries sales d’estar, … totes plenes d’aquests reflexes que transportaven aquells secrets centenaris de les clausurades monges. Només famílies privilegiadament riques podien accedir a introduir alguna de les seves filles en aquest tipus de presó religiosa.
Per tradició, per prestigi, per respecte i temença a la temible entitat eclesiàstica, o per una dubtosa devoció… moltes nenes a partir de 12 anys ja començaven a viure en aquest espai tancat, amb la possibilitat de disposar de servents i esclaus pel seu benestar. Les contradiccions típiques de la vida, les contradiccions de la història, les contradiccions de les entitats religioses… allà, des del s.XVI fins a finals del s.XX, va ser un autèntic i il·lustre secret de maltractament general. Per una banda numerosos esclaus sense llibertat treballant forçadament per a unes noies, que per altra banda, també residien esclavitzades en una presó religiosa sense pietat. La dolça però intrigant música segueix sonant, i encara sembla que senti el xiuxiueig de les noies parlant entre elles, explicant-se secrets d’adolescència, essències i desitjos carnals de la vida, o penúries provocades pel seu empresonament. Aquesta forma de vida en clausura, tots sabem que encara és existent en l’actualitat en molts llocs del món… Aquest fet d’introduir a un fill forçadament en un centre religiós, encara avui en dia es repeteix en certs llocs del planeta.
Durant el nostre viatge hem pogut veure com en el sud-est asiàtic, sobretot a Laos i a Myanmar, molts nens petits, aquest cop de famílies pobres sense recursos econòmics per tirar endavant famílies numeroses, decideixen convertir a un dels seus fills en devots budistes prematurs. Aquest nou moment Nirvana, mig flipat en l’epicentre d’aquesta imponent sala en forma de creu, és fàcil aconseguir-lo en aquesta joia històrica d’aquesta ciutat amb sorpeses contínues.
Una ciutat amb carrerons ocults entre els monumentals edificis, amb cafeteries precioses en renovats edificis històrics, terrassetes amb encant oblidades en el nostre record, forjats amb formes completament diferents pels preciosos fanals de llum groga o per les reixes de les llargues finestres de planta baixa dels elegants edificis colonials, relleus esplèndits sobre l’original pedra blanca volcànica creant unes sombres i tonalitats grisoses fruit d’un treball extremadament detallista, … Torno a tancar els ulls, assegut, aquest cop una cançó amb un ritme constant, marxós i alegre. L’intensa llum de la sala i l’alt volum de la música em fan tenir un estat més enèrgic. La veu del fons es comença a acostar tot demanant-me que obri els ulls per contemplar a una altra obra d’art digna de ser Patrimoni de la Humanitat. El seu estil és espectacular, alegre i encomanadís. L’energia que despren és exultant i única. Vestit rera vestit, comença el «passe de models» de la meva filla amb ganes d’emprovar-se la meitat dels vestits de la botiga més moderna pels joves arequipenys.
Que si un vestit negre clàssic, unes malles negres arrapades amb una samarreta i una armilla texana, que si un vestit blanc amb «farbalants»…, Déu meu… em moro… M’assento per veure aquest espectacle en els provadors d’aquesta immensa botiga. Una autèntica exhibició, sense compra final, per a una contentíssima i alegra Abril amb ganes de senzillament presumir i presumir. Mare de Déu!!! Estem ben arreglats!!!
Que bé que hem estat a l’apartament d’Arequipa!
També fem manualitats!
Els dibuixos de «Juanita»,la niña de los hielos.
Hem conegut la història de la nena inca que va ser trobada el 1995 a una zona de volcans nevats prop d’Arequipa i que havia sigut sacrificada pels inques fa més de 500 anys,probablement per demanar als seus Déus que parés l’activitat dels volcans que estaven en actiu. Ha sigut una visita interessant (però trista) i hem dibuixat el lloc on la van trobar i els utensilis (ajuar) que van trobar enterrats amb ella. Bernat Abril i pares
Seguim amb les classes.
FELICITATS AVI !!!
Que passis un molt feliç dia!!! T’estimem molt!!! Salut!!!
Bernat Abril Karina i Albert

Track dollar surges with this forex news. dollar surge news . Trade FX now.
Bons àpats i cafetons!
El seu color blanc com a protagonista.
Amb una pedra volcàncica sorprenentment blanca, Arequipa et dóna la benvinguda a una ciutat colonial amb estil singular. Els carrers del centre històric, ben conservats i amb un caràcter molt especial, enmig d’una zona àrida per excel·lència, als peus d’alts volcans i prop dels canyons més alts del món. Una presentació merescuda per una ciutat que ens ha sorprès. Alguns estrets carrerons amb el seu color blanc com a protagonista ens ha recordat la preciosa, interessant i dura Jerusalem.
El seu clima àrid, les seves muntanyes sequíssimes del voltant, el seu color clar que predomina la vista des de la nostra terrassa de la rooftop del nostre preciós i econòmic apartament (troballa increïble amb negociació llarga i intensa) ens ha fet pensar en una de les ciutats úniques que hem visitat en el món àrab, Yazd d’ Iran. Inclús, una preciosa placeta petita darrera la catedral amb unes sòbries escalinates, encarant per sota un encantador portal un preciós i estret carrer peatonal amb terrassetes (tema totalment insòlit en gairebé tots els llocs urbans que hem estat en aquest viatge) m’ha fet respirar la romàntica plaça del Rei de Barcelona. Una barreja de records que hem sentit a l’intentar percebre o classificar mentalment aquesta preciosa ciutat blanca amb un caràcter totalment propi, amb una bella fusió d’un colonialisme ben conservat i d’un ambient sec i totalment àrid als peus d’uns altíssims volcans amb una història inca d’especial interès.
La visita al museu Santury (no som ni de bon tros de visitar molts museus, però aquest gairebé el considerem de visita obligada) et fa reviure una de les cerimònies inques més destacables i dramàtiques al mateix temps. El Bernat i l’Abril amb els seus sentits ben oberts han entrat en aquesta intensa història sobre una petita nena de 13 anys que va ser sacrificada per benerar als Déus de la civilització inca. Segons les seves creences, els moviments sísmics i les explosions volcàniques d’aquesta zona eren manifestacions divines en senyal de rebuig o de càstig.
Per tal de buscar un perdó i una benedicció a la seva pròpia societat, sacrificaven a unes nenes joves cuidades i educades des del seu naixement per al seu cruel sacrifici diví. Després d’un llarg ritual que incloïa una llarga caminada entre els alts pics dels altiplans, una intensa cerimònia acabava amb la mort d’un nen o nena petita per a la recerca de la benedicció divina. Aquests actes religiosos es realitzaven en la part superior dels cràters d’aquests volcans que ratllen els 6.000 metres. Com a conseqüència, alguns d’aquests cossos, i en especial el de la «Juanita» (nom posat pels espanyols en memòria a l’antropòleg John, descobridor i cap de l’expedició), s’han trobat impressionantment en molt bon estat gràcies al fred de les cimes de les muntanyes i a no estar en contacte amb el sol, éssent trobades a pocs centímetres sota la superfície d’aquests alts pics andins.
El boníssim treball realitzat al llarg de tot el projecte des del seu descobriment, passant pel seu estudi en laboratori i per la posterior exposició en un bellíssim museu en una encantadora casa colonial, ha permès poder veure el cos congelat de la nena en perfecte estat en una vitrina totalment refrigerada a -20ºC.
El Bernat i l’Abril miraven a la Juanita amb vista perduda, tot pensant amb la dura realitat d’aquella escena. A la part final de la visita guiada i amb unes interessants explicacions només per nosaltres quatre, l’Abril al coll de la Karina li pregunta : -«Mama, tot això que ha explicat és de veritat?» Segurament pensant en pel·lícules o contes de final tràgic on li acabem dient que és només una pel·lícula i no és real. Però en aquest cas la resposta és : -«Sí Abril, és veritat, però això va passar fa molts i molts anys princesa.»Tot un treball antropòleg, que tot i el meu esperit crític que busca les grans contradiccions de la vida científica i ecològica, només em permet comentar-ne el millor del millor, un BRAVO amb majúscules!
Un cafè en un del miler de locals amb encant del centre, uns dibuixos que relaten aquestes vibrants i sàdiques històries a ulls de dos nens sorpresos i inquiets, unes xerrades tot recordant la increïble i real vivència de la Kumari que encara avui en dia es manté viva a la capatial de Nepal, jocs varis de nou de restaurant o museus, i mirades de complicitat amb una cançó que feia anys que no escoltava: «Otro día más sin verte» de «Jon Secada».

































