Unes 12 hores de viatge ens separaven les precioses i úniques Galápagos del nostre proper destí. 5 hores de busos, algunes hores d’espera en terminals o aeroports i un parell d’hores de vol és el camí per arribar a Puerto López, la capital de «las ballenas jorobadas». Ens llevem ahir en un dia grisós, típic d’aquesta època de l’any en aquesta zona de la costa equatoriana. Al pis de dalt de l’hostal es posen a fer obres i comença novament la recerca per un nou allotjament. Empaquetem i desempaquetem, empaquetem i desempaquetem… Després de valorar en vàries ocasions un parell d’allotjaments ens decidim novament pel més econòmic. Just quan arribo amb les maletes ens comenten que aquella habitació ja estava ocupada per aquella nit però que ens deixàven l’habitació senzilla de baix (antes muerta que senzilla…) per dormir-hi aquella nit (que van acabar sent un parell…). D’aquelles habitacions que ens recorden al sud-est asiàtic, sense finestres, amb el terra de ciment, sense pintar, … Durant el dia els nens no trobaven ningú a la platja per jugar, els deures tampoc sortien molt bé, el vent començava a bufar, el to deixat del poble no ens convencia i tampoc acompanyava, … vaja, no acabàvem de trobar el què al lloc… Ens llevem des de la nostra «puzilga» sabent que avui serà un dels bons dies… Ens espera la sortida en barca per anar a veure les ballenes. Surto descalç a fora, uns rajos de sol prometedors em comencen a escalfar la meva calva creixent. El soroll del mar sembla recuperar aquell to més dolç i romàntic. Aquesta zona més isolada del final del poble ens promet donar bon feeling, els carrers per asfaltar, el punt deixadet i les quatre palmeretes ens donen el bon dia. De pet a esmorzar les nostres pastes a la cafeteria popular del poble i apunt per començar la nostra primera experiència amb ballenes. Només pujar a la barca coincidim amb un equip d’hostessos de KLM en ple dia lliure. L’únic home del grup es mostra totalment entusiasta al veure que som catalans, i davant de 4 noies espanyoles molt agradables que hi havia assentades al nostre costat de la petita embarcació, ens treu ell el tema de la reconeguda i mediàtica cadena humana, i ens pregunta sobre la nostra òbvia voluntat a ser independents. Una resposta clara i contundent, tal i com ell estava esperant, amb veu alta, amb orgull, seguretat i il·lusió, i amb un convenciment fruit de les nostres fortes arrels al nostre país i a les nostres 4 barres. Només sortir tenim la sort de topar-nos amb un grapat de «piqueros de patas azules» que ens diuen adéu mentres comencem a encarar mar endins. Ens hi acostem fins gairebé donar-nos la mà a l’ala… L’Abril se’ls mira de dalt a baix tot confirmant que el color blau clar és el protagonista de les seves potes. Un color totalment pastel i brillantment soprenent. Un regal només a la sortida, tot augurant un dia complert de noves sensacions. Mitja horeta més tard, un cop ja lluny del port, mentres el Bernat i l’Abril seguien amb els ulls ben oberts per si eren els primers a veure algun salt de ballena, apareixen unes sombres fosques i petitones que sobresurten del mar… Enmig d’exclamacions d’admiració els dofíns comencen a brincar per sobre les onades, nedant en manades de desenes i desenes, ensenyant les seves petites i dretes aletes sobre el seu corbat i atlètic cos. Els seus ràpids i compenetrats moviments es camuflen entre les onades i l’aire lliure, els seus cossos onegen-volen-neden-salten-juguen-ballen i segurament riuen mentres ens veuen bocabadats al seu costat. Un cop acabat el seu joc ens diuen adéu amb un salt espectacular, des de la seva part posterior, amb una sincronització espectacular, digne de les fonts del Burj Kahlifa. L’espera es va acumulant, les cares comencen a fer-se llargues, ja hem sobrepassat el minut 25 de la pròrroga i tothom segueix a l’espectativa per si veiem definitivament el gol que estem buscant. Els menys fanàtics de la trobada ja mig dormint, alguns encara observant com en el primer minut, altres drets sense saber la posició òptima per l’esquena, altres conversant enmig del soroll dels motorets de la lanxa ràpida. De sobte, un crit i tots girats per trobar el gran regal natural d’avui. El Bernat i l’Abril posant-se de puntetes, corrent cap a l’altra banda de la barca, cridant, intenant agafar l’òptima posició per no perdre’s ni un detall del què seria una autèntica experiència natural. Una mare amb la seva cria lluint-se al nostre costat, passejant lentament, com si anessin de bracet direcció al cole. Una imatge tendra i a la vegada impactant. Una mare grandiosa, immensa, mostrant-nos la seva gran esquena durant bona part del temps, amb l’espiracle en plena acció bufant l’aigua salada amunt com un autèntic jet d’eau. Al seu costat, el seu fillet/a d’uns 7 o 8 metres fent salts i salts d’alegria, esquitxant aigua per arreu, tot provocant un soroll al·lucinant al caure novament sobre l’aigua. Sorprenent veure tal magnitud fent salts, donant voltes sobre el seu propi eix, com si d’un peixet es tractés… Tot enmig d’un moviment suau i dolç d’una mare aparentment tranquil·la però que controlava en tot instant les posicions de tots plegats. Un moment que compaginava el romanticisme familiar de la mare i la cria flotant juntes sobre el Pacífic, el dinamisme de la balena petita en plena acció, el nostre respecte envers a la imponent aparició de la mare, i la tendresa dels nostres dos rossets a l’exclamar aquells «ooooooooh» d’admiració envers a aquelles bèsties immenses en ple estat natural. Les balenes, els dofins, els piqueros, … i sobretot el sol. Aquella vitamina tan sensacional que ens fa veure i viure la vida, disfrutant-la amb una energia radiant i espectacular. La zona dels xiringuitos avui deixaven de tenir aquella sensació d’abandonament per tenir aquell toc atractiu, inclús la platja bruta d’excrements de gos ja es veia més neta i plena de gent jugant a volei o a futbol, i sobretot la nostra filla es lluia com mai en un improvitzat «desfile» de models amb la sensual música dels potents bafles del «baretu», just abans de jugar durant una bona estona amb uns nous amiguets del poble. Ai sol, solet!!!

Havíem decidit no anar-hi, ja estàvem allargant més el viatge de l’inicialment previst i anar-hi ens suposava una forta despesa extra segons ens pensàvem, però el nom de «Galàpagos» s’anava sentint dins del meu caparró, no deixava de mirar fotos, de llegir sobre aquestes illes, de pensar-hi…Fins que vaig mirar i remirar per internet bitllets d’avió i vaig veure que, tot i ser cars, no eren tan cars com el què ens havíem pensat a l’inici del viatge a Equador. Hi havia l’opció de mirar de trobar un apartament i així economitzar en menjars i allotjament, i també pensàvem que es podia veure gran part de les illes i disfrutar sense haver de fer el luxós i car creuer que molta gent fa (i que segur que també és espectacular) . Així que vaig dir-li quan estàvem per la zona dels altiplanos : -Albert, em faria moltíssima il·lusió anar a Les Galàpagos! I ja sabeu que a l’Albert algunes coses només se li han de dir una vegada! Ja estava mirant bitllets i preus a tota pastilla! Sabia que no era anar a fer sol i platja i que era temporada baixa així que potser no tindríem sol cada dia…però també sabia que alguna cosa excepecional estàvem a punt de descobrir…i així va ser!!! Tot just aterrar l’avió al petit aeroport em vaig emocionar i unes llagrimetes em van caure, és increïble com després de més de 13 mesos viatjant encara hi hagi tants moments on l’emoció de conèixer un nou lloc ens invaeix de dalt a baix i la il.lusió és tan gran o més que el primer dia del nostre viatge. El transfer fins al poble de Puerto Ayora ja va ser tot un espectacle, creuant amb ferry i contemplant un llop marí que ens donava la benvinguda a la illa de Santa Cruz. Vam trobar un apartament que s’ajustava al nostre pressupost i vam començar a estudiar les possibilitats de visitar la illa i descobrir la seva flora i fauna a «low cost». Quin ensurt al principi al veure els bestials preus dels tours! Un mail de la Myriam que havien estat tot un mes a les illes feia uns mesos amb el marit i dos fills petits, i l’Albert estudiant totes les opcions possibles per visitar llocs sense haver de fer tours, ens va tranquilitzar al constatar que es podien fer moltíssimes coses a Santa Cruz sense haver de pagar les quantitats desorbitades que demanen els tours. I així va ser! Vam fer només un tour per la illa, i ja sabeu que l’Albert és un bon negociador!, i vam fer una altra sortida d’un dia compartint taxi amb la Júlia i Pau per anar a veure les espectaculars tortugues Galàpagos i passar tota la Diada magnífica amb ells a una platja preciosa de la illa. Tota la resta ho vam fer pel nostre compte, i els moments d’emoció i d’admiració en cada descoberta van ser majúsculs: platges paradisíaques, llacs salats, «grietas» on et podies banyar i veure peixos, llops marins, iguanes, tortugues, fragates, piqueros patas azules, paisatges llunars, cactus, pelícans, aigües turquesa, ocells volant i tirant-se de cap a l’aigua per caçar els seus peixos, llops marins mamant de la seva mare, ocellets pinzones que es volien menjar els nostres entrepans, barques de pescadors…i un llarg etcètera. Les Galàpagos ens feien regals a cada pas, i el fet d’anar a un ritme tranquil, sense presses, al nostre aire com tan ens agrada, saborejant cada moment i cada racó on estàvem a gust…ens feia descobrir més i més animalons i viure moments extraordinaris…Vam decidir anar a conèixer la illa Isabela ja que tothom ens n’havia parlat molt bé. Amb un boníssim preu del ferry, això sí, una mica de mareig d’una servidora, els nens i Albert esplèndits!, vam arribar a la illa més gran de les Galàpagos, i a la vegada poc poblada amb només 3000 habitants. Quina arribada tan espectacular!!! Altra vegada emocions a flor de pell! Vam trobar de seguida un bon i barat allotjament per sorpresa nostra, 25 dòlars una habitació neta i gran amb llits per tots 4, aigua calenta, i un senyor super amable que ens donava plàtans i taronges cada dia i que a sobre ens va netejar gratis la roba. A més, tot buscant i negociant vam trobar uns bons preus d’àpats a restaurants. La illa Isabela ens va donar molt! i tot acompanyat d’un sol esplèndit, el sol que a Santa Cruz només s’havia volgut veure tímidament. Només el camí fins a Concha de Perla va ser tota una aventura ja que un gran llop marí ben estirat a la passarel-la ens va ensenyar les dents i no ens deixava passar. Sabíem que alguns llops marins mossegaven així que vam decidir anar a buscar a un guia del parc que ens va acompanyar fins al final de la passarel·la, i llavors…nou regal! Un lloc màgic on et podies banyar amb els mateixos llops marins, aquests més petitons, també tortugues marines, iguanes marines, peixos manta…quina pau i quina emoció banyar-se amb aquests animalons! Fins i tot l’Abril s’hi va atrevir i durant uns minuts, va cridar d’emoció, amb una mica de por al principi al veure nedar un llop marí al seu costat. L’Albert disfrutava dels seus «moments nirvana» a cada pas, emocionat fent snorkeling, contemplant els paisatges únics al món, organitzant la propera sortida, preparant i degustant al nostre aparament la tonyina boníssima que compràvem als pescadors de Puerto Ayora, jugant amb els nens a les platges de sorra blanca, fent fotos i més fotos dels animals, ocells, paisatges…La passejada amb bici de la Isabela va ser increïble…Vam descobrir racons preciosos de la illa, vam descansar i jugar i trobar moltes iguanes a platges de fina sorra blanca i pedres volcàniques, vam contemplar llacunes salades amb cactus i vegetació que semblava un decorat, vam arribar a un mirador amb unes vistes espectaculars de la illa, i vam tornar corrent a tot gas perquè se’ns acabava el temps de lloguer de les bicis!!! El sorprenent i econòmic sopar comiat amb llagosta va ser saborejat amb deler per tots 4!!! Dels 10 dies sencers que vam estar a les illes, i que sen’s van fer molt curts, no vam parar de viure sensacions i emocions que no oblidarem mai, fins i tot vam deixar les classes als nens, volíem aprofitar al màxim cada segon i cada minut en aquestes illes. Unes illes…màgiques,espectaculars…No en volíem marxar!!! Però el temps passa…i molt depressa quan es viu tan intensament cada segon! El dia que tornava amb bici de la illa Isabela pel costat de la sorra blanca i aigua blavíssima del mar, tot contemplant un arc de Sant Martí que ens donava la benvinguda de nou al petit poblet després d’unes tímides gotes en un dia assolellat, vaig cridar obrint els ulls cap al cel: Gràcies vida! Gràcies per aquests moments que ens regales! Els nens han disfrutat moltíssim de les illes, dels paisatges, les platges, jugant al parc amb altres nens, però sobretot dels animals, i l’Albert i jo…hem flipat! Fins aviat Galàpagos, espero que algun dia es pugui complir el què diu el rètol de fusta just després de creuar amb ferry cap a l’aeroport : «Bon viatge, torna aviat, que t’estaré esperant a les illes més maques del món!» Per nosaltres sempre seran úniques.