Comencem a enfilar el clar caminet marcat amb pedretes direcció a la «Cascada de Latas». Una camioneta que hem parat pel camí ens ha portat ben bé a l’accés de la caminada després de vint minuts mig asseguts al darrera totalment descobert del Pick Up (una dels avantatges d’aquests països és que pots seure darrera al descobert). Una passejada agradable enmig de la selva, al llarg d’una riera que va salvant tot d’obstacles naturals. Res comparat amb la caminada per la selva primària i secundària de feia un parell de dies però també molt interessant, tranquil i igualment encantador. Equipats ja amb el dinar, els banyadors, els cangurs, aigua, … tot llest. Un cop a la primera zona de bany fàcil, no ho podem resistir i ens tirem ja dins l’aigua fresqueta que rellisca suaument sobre les llargues i planes roques. És dissabte, i la presència de «domingueros» de Quito o Riobamba es fa present arreu on anem. El dia abans, en una passejada molt interessant a un poble proper on hi havia un dels arbres més grans de la zona, ja veiem com les «rancheras» es feiencada cop més presents, amb tots els integrants de la família repartits per dins de la cabina i també per fora assentats al darrera del cotxe. Un entorn però, en general, format per cases de fusta precàries, on la gent comença a tenir tot just ara uns primers i mínims serveis més enllà de la subsistència. Mentres anem jugant, tot tirant un pal pel llarg tobogan d’aigua provocat pel desnivell de la pedra natural, comencen a caure les primeres gotes d’aigua. Treiem unes patatetes per amenitzar aquest moment tan divertit, tot esperant el picnic a base de fruita i dels típics «bollos» equatorians. Les gotes es van fent grosses, mentres comencen a sortir unes ràfegues de vent amagades fins ara a no sé on. Decidim abandonar la zona del riu ja que aconsellen evitar-ho per les ràpides crescudes de cabal. Els dubtes comencen a sortir… Seguim cap a la següent cascada o tornem… Vaja, sembla que tornarem perquè amb aquest xaparron… Ens vestim o seguim amb el banyador? És clar, és la selva (amb tots els seus bitxos) i anar caminant despullat o descalç… Però si no ens mullarem tota la roba que tenim… La pluja ja es fa totalment present de forma intensa mentres ens anem posant peces de roba sense ordre ni criteri. El número de peus ja es multiplica… Primer intentes ajudar a l’Abril amb les malles i amb els seus mitjons mentres el compte enrera es va escurçant i la pluja intensificant. El Bernat, que fa una setmana que se sap cordar les sabates (això sí, amb un temps rècord de 10 minuts) encara li he de descordar el nus de la darrera vegada… Tot sembla fer-se etern… Mig rient i mig amb ganes de cobrir-nos del vent i de la pluja,sobretot per l’Abril a qui no li fa gens de gràcia la situació. Tot es va empapant a mesura que el xàfec es fa totalment present. Vaja «xaparron»!!! El vent segueix bufant i l’aigua va baixant ja per arreu. No tenim temps ni de treure els cangurs, plegar la roba o posar-nos finalment les sabates. De fet, no sé ni què ens acabem posant… En aquests moments veiem que el millor per a l’activitat era haver llogat unes botes («catiusques» a la berguedana), anar amb banyador i el cangur. Una combinació explosiva dificilment previsible. Bé, el resultat d’anar tan ben equipats, com havia fardat en un principi, és totalment nefast. Missió fallida. L’Abril ja comença a dir que té fred i a rondinar mentres anem baixant per les relliscoses pedres enmig d’un camí convertit en un nou riu improvitzat. La passejada agradable, turística i preparada es converteix en un camí ple de fang i de paranys pels peuets de l’Abril, una inundació natural d’un camí enmig de la selva. Una senzilla anècdota més de viure i de fer activitats amb nens petits intentant salvar-nos d’alguns possibles constipats… Aquest cop, preparats fins a la mèdul·la, amb una bossa carregada més que mai, inclús amb un menda lluint-se davant de la Karina només al sortir de l’Hostal després d’omplir fins dalt un equipatge aparentment amb més material del necessari. Amb tot, amb completament tot, i amb res , res de res… completament un «fiasco». Tornant amb la cua entre cames amb un bus que apareix com un àngel sense ales direcció al nostre hostal i tots 4 empapats i xops de dalt a baix! Això sí, una dutxa d’aigua ben calenta ens espera a l’arribar.
Ara, a les 21:00 h , estirat al llit tot intentant que els nens s’adormin definitivament. Intentant anar a una hora correcte per demà llevar-nos a les 6:00 del matí i anar amb canoa de rem per unes llagunes que hi ha a les afores de Misahuallí, just abans d’agafar el bus d’unes 4 o 5 hores que ens ha de portar a Papallacta. Tot perfecte si no fos pel «pavo» que haurieu de sentir amb una veu més estrident que la del Steve Urkel, i amb la música Reggaeton corresponent per sobre els 10.000 decibels, que es preveu ser l’autèntica amanitzadora nocturna d’aquest casament que ens tenia ben distrets feia just una horeta a la petita església del poble. Ara, amb la nostra tranquil·leta habitació de les darreres 3 nits, just sota, sota (totalment a sota) d’una muntanyeta amb el casal de festes del poble. Joder amb el pavo!!! Collons, amb la música i els seus bafles ja en tindríem prou… Viva los novios!!! Viva la fiesta!!! Viva Equadorrrrrrrrrr!!!!!

Pugem a la canoa… apunt per començar un d’aquells dies intensos del viatge, ple d’emocions i d’experiències noves tant pels nens com per nosaltres dos. Aconseguim sumar-nos amb una parella simpatiquíssima de Màlaga per tenir un preu de canoa + guia ja més ajustat i assumible per a la nostra butxaca. Tot comença ben dora al matí, des del port de Misahuallí, als peus dels Andes, ja en plena selva. Els núvols vénen i van, tot i que es preveu un dia bo i calorós. Comencem a tirar riu Napo avall, afluent de l’Amazones, tot trobant als buscadors d’or pels primers vorals. Aquesta zona és especialment bona per la recerca d’aquest mineral tan preuat. Un elebarodaríssim procés d’extracció i selecció de pedres i arena del fons del riu els porta a trobar en lupa aquestes petites porcions metàl·liques daurades. Parem al voral del riu per veure com una família simula realitzar aquesta recerca de forma totalment arcaica i manual. Tot i l’intent de turistada, veiem les precàries eines que encara avui en dia s’utilitzen en certes zones, substituïdes cada cop més per petites i rudimentàries màquines amb generadors que faciliten la primera fase d’extracció de pedres. La proximitat dels volcans i els rius caudalosos, de ràpid moviment i de cabals diversos, facilita aquest treball de recolecció d’aquestes petites làmines d’or. Ens assegurem que les botes (catiusques com diem a Gironella) estiguin ben posades, fem 15 minuts més canoa endins i el millor de la jornada arriba : caminada per la selva. Un petit trekking de 2 hores i mitja per trams de selva primària i secundària. Aquí, tot i la meva gran preferència a caminar sol per la muntanya, agraeixo la imprescindible presència del nostre guia, l’Armando. Aconseguim també pel Bernat i l’Abril un calçat idoni pel seu petit tallatge. Els dos es mostren preparats i il·lusionats per aquesta activitat tan diferent. Durant el nostre viatge ja havíem fet alguna caminada tots 4 per trams de selva per Malàisia, però sempre amb recorreguts marcats i definits. Aquest cop, aquest cop… ens introduíem totalment selva endins. En certs moments sortia un camí, de la mateixa manera com tornava a desaparèixer. El nostre guia amb un bon «machete» obria pas entre la densa i salvatge vegetació, marcant el camí existent o obrint-ne de nous, salvant del pas i avisant-nos de la presència de múltiples animalons. Aquest era un dels moments que més li agradava al Bernat; «cop de machete per aquí, cop de machete per allà!».Intentant buscar enmig de lo impossible una ruta que teòricament està dins d’una àrea protegida i més o menys visitada per alguns turistes, però que la tupida selva amaga tota vulnerable pista. De sobte, els peus es comencen a enfonsar… tots 6 anem seguint les passes del nostre líder però veiem que cada cop el fang és més profund i «empastifós», xuclant les nostres cames avall amb una força sorprenent. L’Abril, al principi, una mica escèptica, amb un parell de negatives, però uns crits d’ànim i la mà de la seva amiga malaguenya l’encoratgen per acabar liderant la ruta. El Bernat, ell, en su salsa. Divertit en cada fase de la caminada, superant cada entrebanc com si fos una prova de superació. Que si un rierol, que si més fang, que si una zona plena de formigues gegants «Conga», que si ara anem per aquí que sembla més fàcil o potser no, que si ara per allà sembla que hi ha una zona per passar, … Només alguns trams amb un cert caminet, però amb moltes zones impossibles de reconèixer un possible camí de tornada. Els insectes han sigut els animals protagonistes durant l’abrupte passejada. Orugues, formiguetes bicolor, formigues vermelles, formigasses, aranyes, grills, termites, mosquetes, abelles, abellots i una àmplia gamma de bitxos estranys i alguns de verinosos de tots els colors possibles per camuflar el seu cos en aquesta exhuberant naturalesa. Animalons que no sé ni sabré mai el nom, amb potes llargues, curtes, amb antenes, peluts, grocs, marrons, verds, saltarins, voladors, … Per sort o desgràcia, cap serp ni cap animaló de certa «embergadura» ens ha fet presència durant el nostre recorregut. Una possibilitat més dins d’aquesta aventura dins de la selva. 5 germans i dues germanes amb els seus pares ens esperaven per oferir-nos un dinar a base de pollastre cuit de manera tradicional embolicat amb unes fulles, amb yuca i arròs. Una família que ofereix el servei de menjador turístic sense cap tipus d’adornament, ball espectacle o show preparat. Una simple i agradable visita a una casa «Kichwa». Una comunitat normal i corrent d’aquesta àrea salvàtica, podent veure i viure el «modus vivendis» tan senzill i habitual dels habitants d’aquesta zona d’avui en dia. Deixant enrera les ancestrals tradicions mil·lenàries del seu passat, amb una vestimenta normal i amb energia elèctrica, transport escolar fins al camí forestal de davant de casa. Deixant el fet de ser indígenes però mantenint un estil de vida extremadament bàsic. Amb unes creences força arrelades, un idioma propi, una vivenda molt precària (recordant-nos els senzills habitatges de moltes zones del sud-est asiàtic), una roba plena de forats i ben desgastada. Una forma de vida molt dura per a nosaltres, partint d’uns recursos molt limitats, d’una casa amb 4 parets de fusta (mai millor dit) i amb la introducció d’alguns elements bàsics per a la nostra vida, com uns focs de gas, un wc al costat de l’hort (segurament perfecte per crear compost), una pica, i dos llits amb matalàs (més que insuficient per a una família de 9 integrants). Una realitat allunyada de la nostra, i allunyada també de la incivilitzada vida d’algunes tribus indígenes encara existents en l’Amazones més perdut. Allà és on encara resideixen els Waorani, coneguts per la seva constatada violència entre ells mateixos i cap a tot ésser forani. Bona part d’ells ha tingut un ràpid i accelerat procés de civilització provocat per les «untades» de les empreses petroleres per poder explotar els terrenys de la zona. Prop d’on som nosaltres, fa poc més d’una dècada, encara es podien visitar. Ara, molts d’ells han passat en qüestió de pocs anys, de viure primitivament i totalment despullats a portar una vida totalment desenvolupada amb els avenços més destacats (grans cotxes, mòbils, TV plasma, …). Avui en dia, la vida purament autòctona d’aquest grup indígena queda totalment relegat a l’Amazònia més profunda, alguns d’ells dins del parc nacional de Yasuni. És aquí on via algun guia waorani ja civilitzat, un pot intentar accedir a alguna comunitat totalment tradicional (o aparentment totalment tradicional, no ho sé…). La resta que s’ofereix fora de l’orient llunyà no deixa de ser les típiques turistades que la gent del mateix poblat es despulla i s’adorna per a l’arribada dels dòllars ambulants. Jugar i jugar… futbol com no… Bernat i Abril amunt i avall, darrera a 6 dels 7 germans (l’altra un pèl grandet) amb la colla d’amiguets. Tot també amenitzat per l’altre gran joc nacional infantil d’aquests pobles de l’Amazones: empaitar una gallina fins a atrapar-la. Córrer i córrer fins a «pillar» aquesta bestiola, per ser novament llançada cap al cel com si fós una pilota de bàsquet. Un joc que ha despertat tots els somriures de la canalla, comptant els d’un Bernat ben esbojarrat. Ara mentres acabo d’escriure aquestes línies torna a sonar la teulada metàl·lica. Novament unes passes dels entremaliats monos Capuchino, que trenquen aquest silenci de grills d’aquesta petita, senzilla, però cuca i neta habitació de Puerto Misahuallí.