L’objectiu de la Fundació Vicenç Ferrer està aprop… Deu anys després i estem apunt de tornar a visitar la Fundació Vicenç Ferrer, coneguda a Andhra Pradesh com la «Rural Development Trust». Continuem completament fora de zona backpaker turística, sense l’aparició de cap turista durant la darrera setmana, i menys dels típics adolescents intrèpits de cervesa que tant abundaven en certes zones del sud-est asiàtic. 9 hores de tren per les terres semi-desèrtiques de l’interior del sud de l’Índia ens serveixen per saber una mica més d’aquesta societat immensa, a tots els nivells. Famílies amb nenes petites vestides com princeses admirades pels ulls de la nostra petita rosseta. Cada cop que veiem nenes a la Índia ens surt un sentiment especial de protecció i estima, efecte directe de la brutal discriminació (pels tributs a abonar en els casaments) que encara pateixen en certes zones del país. Nenes precioses, amb el cabell curt, amb els ulls negres i grandiosos, amb totes les ganes innocents de viure una vida plena d’il·lusions. En molts casos, per sort, aquesta dura tradició ja forma part del passat, desencadenant per fi un futur lligat a un deute impagable. Dins del tren, moviment i més moviment… Nois joves universitaris tornant a la seva població natal, algun home de negocis, grups i grups de dones amb els seus saris brillants i de colors, famílies i més famílies compartint els estrets espais del tren, venedors ambulants suant la gota gorda pels 40º de justícia mentres carrossegen grans galledes o cistells amb tot tipus de menjar «picant», visites esporàdiques de persones desafortunades amb alts graus de discapacitació física i diferents grups de dones… Alguns d’aquests grups intentant aconseguir diners precisament després de pagar els desorbitats dots matrimonials de les seves filles. Altres grups amb la intenció de recolectar diners per a les seves cerimònies. En aquests casos, algunes d’elles amb un nivell d’agressivitat bastant desagradable, provocant alguns moments de tensió inclús amb alguns dels passatgers del vagó. Són moments on s’agraeix la paciència, tranquil·litat, comprensió i en alguns casos inclús la indiferència. 9 hores de tren a l’Índia donen per molt, segurament per molt més que en cap altre recorregut. No és l’àrid paissatge el que ajuda a passar ràpid les 5 hores teòriques de trajecte per 0,5 euros (convertides a 9 hores després de retards, obres i parades …), sinó el color de la gent, la seva mobilitat, l’energia, el calor, els tardans somriures, les expressions, les converses, … Converses de tot tipus, des de les més comuns «where are you from?», passant pel cricket i acabant amb un noi sobre meditació. El hinduisme, per molts, és més una filosofia d’entendre la vida que una religió. Gairebé a tot Àsia, tant en la zona budista com hinduista, molta gent exercita la meditació per conèixe’s a sí mateix, obviar tots els inputs materials i assolir el seu objectiu espiritual. Avui, un dels participants al debat al tren tenia el convenciment que la persona qui assoleix l’estat pur de l’ànima pot arribar a realitzar miracles. Una opinió entre mil, que tot i això, també coincidiran amb la importància de l’autorealització interna com a assoliment de l’estat pur. Ara, ja al capvespre, a l’habitació, els dos petitons carregats fins dalt amb la paperera i bosses plenes jugant a ser venedors ambulants de calcetes i sostens per una banda, i de samosa (tipus de croqueta arrebossada de verdura) i d’altres especialitats índies. Els nens imiten el què veuen, i fins i tot l’Abril jugava «a demanar diners»… L’espectacle visual continua fins a l’hora d’anar a dormir. Sense descansar, amb el dinamisme i l’energia que caracteritza a aquest parell de baldufes que no paren i que aguanten tot transfer amb un positivisme i alegria impensable.

Només trepitjar el carrer i la intensitat de l’entorn t’absorveix. Gent i més gent omplen els pleníssims carrers de Tirupati. Aquesta població, propera al temple de Tirumala,un dels més sagrats pels hindús, és el nostre primer pas en aquest viatge sobre les terres d’Andhra Pradesh. Em llevo un pèl més dora que la quitxalla per fer alguns temes varis senzills i per agilitzar el matí. Primer per buscar un restaurant que ens puguin fer un esmorzar més o menys occidental o no spicy per tal d’omplir les panxes dels nostres vailets ja de bon matí (òbviament, dormint en hotels d’alt standing aquest pas no seria necessari… però segurament no tan interessant). En cap de la dotzena de locals que entro ofereixen torrades amb melmelada, ou ferrat, truita o cap derivat dels típics «Continental Breakfast i English Breakfast» (ostres, no els hi he demanat si tenien pa amb tomàquet i pernil… potser en tenien «jabugo» i tot…). Tots els plats que preparen és en base als seus estofats vegetarians o salses vàries (delicioses i picants però difícils per la nostra canalla i més a primera hora del matí…). La solució la trobo amb uns envasos individuals de melmelada comprats en una espècie de colmados i que ho barrejarem amb el seu boníssim paratha (pa artesanal). Això amb un suc de taronja natural… Per llepar-se els dits!!! La segona gestió de bon matí era aconseguir paper higiènic. Els indis fan les seves necessitats fisiològiques com en molts països musulmans i es renten les extremitats amb aigua. El nostre hotelet no ofereix paper higiènic, tan normal i essencial pels occidentals. Tampoc aconsegueixo trobar-ne en cap dels comerços del voltant… la solució passarà tranquil·lament per uns tovallons de paper també difícils d’aconseguir (els indis no acostumen a utilitzar-ne ja que després dels àpats es renten les mans a l’aixeta directament, o senzillament s’espolsen els dits de les mans…). Una altra gestió era saber l’hora de sortida del tren que al dia següent ens hauria de portar a Anantapur, base de la seu central de la Fundació Vicenç Ferrer. No m’acostuma a ser difícil saber l’hora de sortida d’un tren, encara que a vegades a l’Índia no tot és tan fàcil. Aquesta ocasió em comenten amb una seguretat contundent un horari diferent al que em van comentar ahir també de forma certa just a l’arribada de l’estació. No hi ha manera…com que tenim l’estació just al darrera de l’hotel hi tornaré per reconfirmar-ho… Pel camí, deu mil rostres, milions de moviments, colors que es mouen amb intensitat i dinamisme, olors i pudors que no deixen tranquil un olfacte occidental acostumat a descansar durant bona part del dia, petites topades amb gent mentres camines tot buscant un estret passadís entre les onades de persones que s’acumulen als vorals de la carretera, pitades i pitades dels tuk-tuks, cotxes i autobusos destartalats que competeixen per ser el primer de la cua… El tracte amb la gent també és molt curiós i sorpren contínuament. Un caràcter d’entrada més seriós, directe, amb afirmacions que no tenen fiabilitat, negacions facials que representen afirmacions, un accent anglès difícil d’entendre, un tracte impersonalitzat provocat per l’excés de població, … Inclús la forma com demanen fer-se una foto amb els dos petits artistes també és molt diferent de la que estàvem acostumats al sud-est asiàtic. Cares amb tímids somriures demanant als nens d’una forma autoritària i en alguns casos imperativa que es posin al costat per la foto. Amb un rostre seriós agafen de forma poc tendra als nostres petits famosos i flash!!! Un estil força diferent i poc motivador per a dos nanos que s’han fet tantes fotos com el Messi passejant per la Rambla Catalunya. Per cert, posteriorment s’ensenyen la foto entre ells i llavors, en la seva intimitat, deixen anar les rialles més exhultants de satisfacció. L’Índia sempre et manté al 100%. Cap dels altres països t’exigeix tant per adaptar-te a una nova cultura. Inclús per aquests purs i simples tràmits matinals et demana introduir-te completament al seu entorn i adaptar-te al seu propi estil. De fet, veient aquesta manera de viure tan pròpia, ens fa reflexionar com ens hem acostat tant als altres països que hem visitat i com ha afectat la globalització (amb tot el bo i dolent). Ens referim òbviament a la forma de vida en grans pobles o ciutats, sense entrar en les zones tribals o molt rurals que encara viuen en diferents parts del sud-est asiàtic. Un bus atrotinat ens porta cap a Tirumala, centre religiós de primer nivell pels hindús. Algunes fonts confirmen que compta amb més visitants que la Meca o el Vaticà. Desconeguda per la majoria de terrestres, és el temple sagrat per excel·lència del sud de l’Índia. Aquest cop aglomeracions de persones es disposen a fer hores i hores de cua per poder disposar de 4 segons d’oració concentrada davant d’una representació dorada divina hindú benaurada com cap altra en aquesta zona del planeta. Famílies senceres buscant el «Darshan» (el seu moment de benedicció) per tal de gaudir d’un bé espiritual que els permeti fer complir uns desitjos confessats al seu Déu. Alegria, cares d’admiració o contemplació, inquietud i tensió en alguns casos, mostres d’unitat familiar, nervis en el tram final d’espera, … Mentrestant, els únics blanquets del multitudinari pelegrinatge, amb els ulls ben oberts observant l’explosió de sensacions, enmig de famílies i famílies índies que també quedaven bocabadats pel seu color blanc de la pell i daurat dels seus cabells, creant un intercanvi preciós i tendre de rialles infantils i mirades paternals.