Un d’aquells dies difícils d’oblidar, dels que es queda gravat a la memòria. Avui hem sortit d’hora per fer una sortida amb cotxe pels voltants de Ubud. Ahir a la nit, abans d’anar a dormir, vam parlar del trajecte amb un dels germans que habiten a la casa. De fet, ell dorm a l’habitació del costat i a vegades se’l sent a roncar. La majoria de Homestays organitzen tours fets pels mateixos membres de la família. Al principi semblava que era rehaci a fer l’excursió fins que vaig averiguar que tenia el cotxe averiat i que havia d’agafar el del seu nebot. Li vaig comentar que no volíem problemes de cap tipus amb la policia en cas d’algun control. Fent una negativa tot rient em comenta que el problema seria en tot cas per ell i no pels clients. Aquest cas ens feia recordar la nostra experiència en un trasllat a mitjanit cap a l’aeroport de San Cristóbal de las Casas (Chiapas, México), quan el taxista ens va venir a buscar a l’hotel amb el seu cotxe particular en comptes del cotxe oficial.El motiu, senzillament perquè li vam demanar un cotxe amb cinturons de seguretat. A mig camí, just abans del primer control policial amb una patrulla a l’americana amb metralletes i cotxes blindats, el nostre conductor simpàtic ens va fer estudiar 3 ó 4 respostes per a possibles preguntes durant el checking point. Evidentment ens van parar, amb metralletes i llanternes potents enfocant-nos, amb el conseqüent interrogatori, i amb la sort de deixar-nos seguir cap al nostre destí, no perquè ens cregués penso, anar amb nens en alguns moments facilita les coses. Tota una experiència… En aquest cas, el fet que la sortida era de dia, que era un membre familiar de la homestay, i que és a Bali, hem decidit tirar endavant… La jornada ha sigut molt plena a tots els nivells. Hem començat amb la visita de 2 temples hindús, del qual volem destacar l’increïble Gunung Kawi.Un temple amb múltiples construccions de diferents períodes situats a la part inferior d’una vall tancada per uns penyasegats envoltats de selva i de terrasses d’arròs. Una llarga escalinata puntejada per alguns turistes, “balinesos” amb la intenció de resar en un lloc sagrat i dones carregades amb galledes sobre el cap per transportar sorra cap a una obra de rehabilitació del temple. El lloc reuneix tots els requisits per gaudir d’uns moments amb unes sensacions fortes i que atrauen a qualsevol visitant. Una trentena de persones vestides íntegrament de blanc han començat a resar assentats al costat de la construcció principal del temple, dominant la part inferior de la vall.Els seus càntics i pregàries eren suaus, relaxants, inclús melosos. Només un sorollet d’un molí de vent, amb unes peces de bambú lligades repicant, trencaven el so de l’oració. Els nens observant la improvitzada cerimònia amb els ulls ben oberts. El Bernat en algun moment imitant la seva posició amb els ulls tancats i les mans juntes estirades just a sobre el cap. Durant tot el dia, el gran Bernat, s’ha mostrat molt interessat amb totes les visites de la sortida, gairebé com un adult més compartint l’experiència. Ara, a més, s’ha tallat els cabells i sembla més gran… està guapíssim!! L’Abril, ai l’Abril… És una bitxa riallera! D’ella podem destacar que és un tot terreny i que s’adapta a tot i ho segueix tot, i que camina moltíssim. De fet el cotxet ja el guardem gairebé només pels dies de transfer com a carro porta-motxil·les (potser algun dia en una ciutat el tornarem a portar… per no passar-nos massa…). I la Karina, amb el nou tallat, el morenet de la cara i la fadilleta per entrar al temple estava entre preciosa i radiant…Tampoc podem oblidar la visita a una plantació del tipus de cafè més car del món. Un cafè molt a partir d’uns grans torrats recollits dels excraments del Luwat (animal que li encanten els grans de cafè, digerint la pela i deixant pel complert el gra en el moment de la defacació).Els grans de cafè queden completament sencers dins l’estómac de l’animal, completant un procés de fermentació únic i enriquidor pel posterior paladar del consumidor.Durant el trajecte innumerables escenes que fan irrepetible l’illa de Bali: continus temples hindús a les entrades de les vivendes, motos carregadíssimes de tot tipus d’objectes, gent transportant qualsevol matèria sospesada sobre el seu crani, terrasses d’arròs penjades en turons i muntanyes d’accentuat desnivell, homes asseguts vestits amb faldilles i mocador al cap, ofrenes i encens per tot arreu, comerços vells i deteriorats, grups de gent caminant per a una cerimònia religiosa, camionetes carregadíssimes a no poder més, botigues i botigues d’escultures (majoritàriament hindús i pel consum intern), … A la tornada hem visitat un dels volcans de l’illa on encara hi havia un petit segon cràter a l’interior amb restes de lava de la seva darrera explosió al 1963 (tal i com ens ha comentat la senyora que ens intentava vendre fruita de forma insistent…)Al vespre, el senyor conductor (“toqui el pito, toqui el pito, …”) feia una actuació en un dels numerosos espectacles amb danses i balls que fan per tot Bali, sobretot en la zona on ens trobem, Ubud. Com no, ens hi hem apuntat i hem pogut presenciar una dansa amb una setantena de participants guarnits amb disfresses molt treballades i precioses, amb càntics de tot tipus, i representacions simulant déus amb formes d’animals lluitant i alliberant mals esperits. Al final un “crack” passejant-se sobre peles de cocos en flama viva demostrant una resistència al foc increïble. Realment, tota aquesta gent representant aquesta actuació només per una vintena de turistes no tindria sentit si no hi hagués aquest rerafons espiritual. El senyor no hi guanya diners i col·labora amb 3 grups de dansa. Aquest ho fan pels turistes però en els altres grups ho representen pels mateixos balinesos. La força, l’energia, la concentració i dedicació de les escenes que hem vist són acompanyades per sentiment i devoció cap als seus déus. Beneeixen, es purifiquen i eliminen els mals esperits mentres ballen. És una forma més de resar…