En vàries estades, i enmig de diferents experiències sensacionals pel nord de Vietnam, avui deixem definitivament Hanoi. La caòtica capital del Vietnam ens ha sorprès pel seu caràcter, tant de la gent com de la precària infraestructura. Abans d’arribar pensàvem amb un Hanoi més desenvolupat, seguint els passos de la gegant Xina (amb el canvi impressionant que han fet les seves grans ciutats), o inclús, seguint la inèrcia de la propera Malàisia i de la gran Kuala Lumpur. Un cop a Hanoi, i després d’haver-la recorregut en bona part (zones cèntriques i suburbis), ens deixa un record especial. Una barreja de sensacions. La més evident és que les guerres castiguen severament i injustament a una població, i en aquest cas “La Guerra del Vietnam” va ser molt dura i molt llarga. Vietnam i el seu nord ha sortit d’un punt de partida més endarrera i molt més difícil, i això es nota. Avui, mentres els “peques” feien els seus deures, m’he dedicat a acabar d’observar per l’estret i brut balcó de l’hotel, l’intens i frenètic trànsit de motos dels carrers de l’Old Quarter. Els nens van evolucionant de mica en mica. Recordo les primeres sessions de lectura del Bernat a Malàisia i sobretot a Indonèsia. Sessions molt dures, on ell començava a aprendre el so de les lletres “lligades”. Ara, ja es mou amb més “soltura” i suposo que el fet de llegir més ràpid encara l’engresca a fer-ho més i més. En alguns moments quan la feina de professor m’ho permetia, he volgut fer una de les últimes fotos, segurament de les menys vistoses, però de les més reals de la ciutat. Cables i cables penjats, amb les típiques estretes façanes de cases brutes i negres de la contaminació, motos carregades amb tot tipus de mercaderia, richjaws per turistes amunt i avall, motos aparcades sobre la vorera impedint el pas dels vianants, gàbies amb ocells (un dels animals domèstics preferits dels vietnamites), petits comerços carregats de gènere, arbres amb sobredosi de diòxid de carboni, dones amb barret cònic carregades i carregades d’articles per vendre…

Aquestes senyores són una mostra més de la difícil situació que viuen part dels habitants de la capital. Moltes d’elles provenen de zones rurals amb l’il·lusió i esperança de poder estalviar un grapat de dongs per quan tornin al poble amb la seva família. Hanoi és especial i segurament és de les poques ciutats del món que botigues normals a peu de carrer venen còpies, falsificacions, o tares de primeres marques. Botigues amb cara i ulls, que paguen tributs (o suposadament els paguen), botigues dels baixos de les cases amb el seu nom i cartell i tot ben arreglat, venent imitacions de les imitacions. Des de les més típiques còpies de texans, calçotets, passant per jaquetes, anoracs i motxil·les. Va ser molt bo quan un dia vam voler llogar una pel·lícula en DVD per veure-la a l’hotel. Aquí no les lloguen… senzillament es va a una de les botigues de DVD i jocs d’ordenador i s’adquireix directament una còpia falsa pirata per uns 15.000 dongs (uns 0,60 cèntims). Important recalcar que no són parades del carrer ambulants, sinó botigues amb nom i cognom i amb els seus cartells, vidrams, …Per la tarda hem “pindulat” pel “Parc de Lenin”, un parc amb molta vida situat al barri francès i amb un parell de llacs que l’envolten. Havent vist les atraccions turístiques més significatives de la ciutat (o les que realment volíem visitar) hem destinat aquestes darreres hores per gaudir d’aquells moments que van tan bé, destinant-los a l’esplai, a la mobilitat i als nens. Allà hem pogut moure les cames, jugar primer a “pilla-pilla”, a “fórmula 1”, a avions, a trens (últimament com que freqüenta aquesta modalitat de transport, tot enganxa), han pujat a un parell de “caballitos” de 0,40 cèntims d’euro i en un parell de “parques” (bastant insòlit aquí al nord de Vietnam). Al final hem acabat el Bernat i jo jugant a pilota amb varis grups de vietnamites, i l’Abril i la Karina fent una classe d’aeròbic a l’aire lliure amb uns altaveus dignes de “Amnesia” i unes 100 dones preparades per moure el seu cos durant una bona estona pe runs 20.000 dongs (una senyora passava a cobrar els 0,80 cèntims d’euro de la sessió). L’Abril s’hi ha estat ben bé uns 20 minuts, i ha sigut l’estrella mentres feia el seu cop de meluc. La Karina també s’hi ha recreat una bona estona. Al parc hi ha una vida increïble!!! Amb jocs i esports de tot tipus: rondos o partidets de futbol, bàdminton, un joc típic de Hanoi que consisteix en passar-se amb els peus una pilota tipus bàdminton, partideta de fitxes pels més ganduls (joc de taula molt comú al Vietnam), gimnàs a l’aire lliure amb tot tipus de peses rodimentàries, les ja comentades classes d’aeròbic, jogging (altrament dit “córrer”), alguns corredors amb patins, pescadors, …Al vespre hem tornat a sopar amb l’Elena, que encara està a Hanoi per feina. Ha sigut una casualitat boníssima que ens ha permès poder compartir novament uns petitíssims moments amb família. Una abraçada tieta i bon retorn cap a Ginebra. Un petonàs al Marcel!!Aquests vagons ja són un pèl més justets que els anteriors que vam agafar, tot i que n’hi ha de sobres. Fa uns moments hem conversat amb una parella de Bèlgica que també estan fent la volta al món amb nens. En el seu cas tenen dos nens de 10 i 12 anys i tenen una ruta ja molt clara, definida i amb uns bitllets de la volta al món ja pre-reservats. Hem conversat una bona estona tot compartint temes obvis d’experiències en els països visitats, així com temes relacionats amb les classes i l’organització familiar. Interessant!!! Ara, els nens i la Karina ja estan dormint plàcidament mentres el soroll del tren i l’aire condicionat “a petar” amenitzen la nit (ara aniré a queixar-me per segona vegada a veure si em tornen a fer cas i puc tornar a fer baixar una dotzena de graus…aquí només funciona la mímica). Següent parada “Dong Hoi”, ja cap al centre del país, on voldríem visitar un parc nacional i on es preveu per aquests dies un temps de pluja amb alguna que altra tempesta. A veure… a veure… Per cert, m’encanta escriure mentres el tren es va movent, i les llums dels carrers-carreteres-cases-gasolineres van passant, o inclús quan la foscor regna en una zona exterior incògnita i inhabitada. Per aquí, pel Vietnam!