Cada dissabte, només a 9 quilòmetres de la frontera amb Xina, se cel·lebra el mercat de Can Cau. Un mercat on es reuneixen la gent dels poblats ètnics més propers i on s’agrupen setmanalment per vendre els fruits que els ofereix la seva terra o alguns dels seus animals. L’essència del mercat està intacta tot i la visita puntual dels turistes. L’enclavament és excepcional. Just sobre un turó i enmig d’una zona enfangada envoltat per un paisatge únic, entre terrasses d’arròs, boscos i pics superiors als 2000 metres. La multitud de colors de la trobada és espectacular. Els vestits dels Hmongs, els animals, la roba per vendre, la carn, els elements decoratius, … tot coloreja una atmosfera irrepetible. A la nostra vida viatgera la Karina i jo ja portem uns quants mercats i sens dubte, aquest de Can Cau és un dels que ens deixarà un record especial. Es fa inevitable recordar el mercat dels dilluns de Djenné a Mali o un dels mercats ètnics del sud d’Etiòpia (“cuyo nombre no puedo acordarme”). Aquest mercat és molt i molt viu, intens, amb moviment, encara que amb un ritme de venda similar al de Catalunya avui en dia. La gent passeja, s’ho mira, s’ho remira i s’ho estudia abans de comprar, amb molta més oferta que demanda. Per fer el trajecte de 18 kilòmetres que separa el mercat del nostre poble, preferim utilitzar el bus local (1 hora i 1/4 de camí), per desplaçar-nos conjuntament amb els compradors-venedors i per estalviar un bon grapat de dongs al no llogar un transport especial. El viatge d’anada i tornada no ens deixa indiferents i vivim de primera mà el caòtic desplaçament públic que disposen els locals. Sobretot en el trajecte de tornada, on ens trobem amb un bus “a petar”, similar al primer salt de plens de la patum del dijous. Carregat fins a la mèdul·la per dins i amb tot tipus d’embalatge per sobre creant una alçada de vehicle digne d’admirar. Semblava impossible cabre-hi a dins,però en aquests països tenen una habilitat sobrenatural de buscar espai allà on no n’hi ha. La Karina amb els dos rossets noruecs els fan entrar per la porta del conductor, aconseguint un estret lloc privilegiat amb el genoll clavat al canvi de marxes. A mi, al veure’m ja més grosset (tot i no engreixar-me durant el viatge), em diuen que entri per la porta habitual de passatgers. Quan dono la volta veig la porta oberta amb la gent penjada aguantant-se com podia en el parell de barres laterals. Boníssim!! M’afegeixo com no a la festa i comparteixo uns primers metres com a paraxocs lateral de la furgoneta. Comptats per sobre com vaig poder, a dins érem unes 50 persones compartint un espai amb un munt de mercaderia i animals varis, tot i tots per un minibus d’unes 20 places. Aquest fet que per nosaltres és una atracció, per a ells és la normalitat. I al nostre país que ens queixem quan el seient està una mica brut o no és de pell… És bestial pensar com viu la gent de les ètnies que tenim al davant, com sobreviuen amb el poc que tenen i amb el poc que comercialitzen… Es fa difícil entendre com algú avui en dia pot portar una vida tan diferent a la dels països industrials, o tan diferent a la que poden trobar just 18 kilòmetres més avall, vivint aillats del món, en un espai propi enmig de les muntanyes a uns 1500 metres i en una autosuficiència sorprenent pels nostres ulls (potser menys per la dels nostres avis o besavis). Evidentment, la civilització els arriba, encara que amb unes pinzellades molt i molt petites. Algunes famílies amb una mica d’estalvis ja comencen a utilitzar el bus o inclús la moto pels seus desplaçaments. Mentrestant, la resta, la immensa majoria, segueix caminant kilòmetres i kilòmetres per arribar el mercat. És molt curiós com una de les noves necessitats després de les purament primàries és el mòbil, tot i que en aquesta zona el seu ús encara és molt excepcional. Els Hmongs conviuen en petits poblats per diferents llocs del sud-est asiàtic, i aquí al nord del Vietnam, són l’ètnia més representativa. Avui en el mercat de Bac Ha, hem pogut veure dues dones vestides totalment de color negre, descalces i pentinades diferents. Segurament corresponien a un altre grup, i amb una altra cultura, creença, religió, i probablement varietat lingüística. La vida d’aquestes ètnies ha viscut en bona part de la història apartada de la resta dels país, i han aconseguit mantenir les tradicions i la forma de vida dels seus antecedents. Les nostres generacions són les que estan obstaculitzant o ajudant (segons el punt de vista en que es miri i com es miri) a canviar les seves vides. Durant la guerra del Vietnam, en aquest cas sí que malhauradament, van tenir una influència directa dels americans. Aquests, van “sucar” a aquest grup ètnic per tal d’impedir l’avanç del comunisme pel sud-est asiàtic. El resultat va ser, com no, desastrós. Milers de persones van morir per un grapat de diners i un cop perduda la guerra bona part van ser maltractats i expulsats del seu país, exiliats en camps de refugiats.Tornant al món global, sopem en un restaurant recomanat per uns noruecs jubilats que també viatgen de forma independent, i aconseguim la recompensa amb un “grilled duck” boníssim. Com no, al restaurant ens trobem part del personal en estat ebri, entre ells el de l’oficina de turisme del govern que ens ha ajudat a treure els bitllets de tren de tornada cap a Hanoi, un guia turístic que acompanya a una parella de “guiris” i a algun que altre individu. De totes maneres, res a veure amb el sopar d’ahir que va ser tot un sopar-espectacle en un restaurant que van obrir tot just aquesta setmana i que suposo que encara estaven en festivitat inaugural. Dos nois totalment borratxos feien de cambrers-cuiners, uns clients que s’arrossegaven i petonejaven als nostres dos petitons ( lAbril ja n’estava ben cansada i amb raó) amenitzaven la festa, mentres la propietrària s’ho mirava des de la terrassa amb uns ulls ben tancadets (més asiàtics del normal…) després d’engollir-se litres d’alcohol. De fet, en cada restaurant que hem anat a aquí Bac Ha ens hem trobat gent amb una “taja” considerable. Hem pogut comprovar que és un acte de cortesia, amabilitat i inclús d’empatia. Com més “fatal” vas (o fas veure que vas…) més compenetració i amiguisme manifestes amb el teu acompanyant. Sort que s’ho agafen per riure, abraçar-se i caminar d’abracet… Bona nit i a fer nones!!!!