Per fi tenim aigua calenteta a la dutxa. Un hostal realment econòmic i bàsic però amb aigua calenta. El què en un principi del nostre viatge era una obvietat, al final s’ha convertit en un servei d’autèntic valor afegit. El fet de baixar el pressupost diari, ens ha fet ajustar al màxim el cost de les nostres habitacions. De fet, el món de les habitacions durant el viatge és tota una història, i el dels lavabos tota una aventura. Se’n podria fer tot un llibre… De fet, recordo ara mateix el dia que ens va sortir una rata de sota la banyera d’una “fantàstica” habitació d’un 3r pis del típic hostal cutre a Can Tho (zona Mekong de Vietnam) mentre l’Abril i la Karina saltaven de l’ensurt dalt del llit; o el dia que volia obrir una llum del lavabo d’un bungalow a Pulau Sibu (Malàisia) tibant d’una cadena que resultava ser la cua d’una iguana considerablement gran i d’una raça de dubtable fiabilitat; les diferents famílies de crustacis (cuques, cucaratxes, cucaratxots, bitxos amb pinces i sense pinces, …) que ens han visitat a la nostra habitació provinents dels diferents conductes d’aigua (per cert, una bona tècnica per reduir el nombre d’aquests col·legues de la fiesta nocturna és deixar el llum del lavabo obert de forma perpètua ja que no els agrada gens la claror); els aranyots de dimensions atractives del Nepal que es movien lentament pels inacabats sostres; la gran quantitat d’inodors embussats; l’aigua escalfada amb olles als fugons per a una dutxada ràpida i calentona; els lavabos i lavabos sense aigua; les baixes dutxes a l’alçada del pit en lavabos diminuts on toques contínuament les brutes parets; els terres contínuament molls per tenir els tubs descollats o mal ajuntats; o aquell lavabo de Senaru a Lombok (Indonèsia) que va caure la maneta d’una aixeta i un bon xorro d’aigua va començar a brollar amb plena força pel mig del lavabo; la contínua humitat que desincrusta les “rònaques” parets; les numeroses dutxades amb “palangana” (realment, molt millor que les males dutxes); els infinits “calefactors elèctrics” de dutxa que fan pudor de cremat; algunes mini enrampades amb els mànecs de dutxa del sistema elèctric (ara ja intentem evitar-los o preferim dutxar-nos amb aigua freda!); aquelles olors infinites que duren més que l’Eau de Rochas; o els íntims miralls a l’alçada del melic; el paper de lija, volia dir els papers higiènics d’una sola capa; aquelles dutxes amb la típica i única tovalloleta atrotinada de mans per tots 4 que rasca més que un fregall; …Avui, avui amb aigua calenteta, calenteta, calenteta, calente… collons que em cremo!!! El punt mig costa.Aquestes petites anècdotes amb els lavabos no deixen de ser un petit exemple del tipus de vida de molts dels habitants dels països que hem pogut estar. Som uns privilegiats, uns autèntics privilegiats!!! Només cal mirar a l’exterior i adonar-se del modus vivendis de molts dels llocs on hem estat. O d’ara mateix, a Equador, tot i trobar-se en general en una situació molt millor que la Índia, Àfrica o alguns països del sud-est asiàtic, té encara moltes necessitats bàsiques incobertes. L’extrema bellesa natural del país ens ha acaparat bona part de la nostra atenció, acompanyat també per l’àmplia presència d’una classe social mitjana força extensa i en ple creixement. Tot i això, tant en zones d’Oriente (selva), com a certs llocs d’altiplanos i també ara a la costa, veiem com encara hi ha un percentatge molt elevat de gent vivint amb unes condicions d’higiene, comoditat i de serveis bàsics bastant bastant precari. Per exemple, gent vivint, treballant i dormint en les petitíssimes botiguetes de fusta d’aquí on ens trobem, el poble pesquer de Puerto López; o multitud de dones netejant en els safarejos públics dels pobles de la costa, o ja en els “altiplanos” rentant-la en els mateixos rius; es poden veure encara un gran nombre de cases de fusta o de canyes sense res més que una tele; carrers i carrers sense asfaltar plens de cases inacabades sense finestres ni tancaments; nens malvestits i bruts donant mostres d’una evident falta d’higiene; parets de vivendes fetes amb taulons de fusta plenes d’amples ranures o amb maons mal posats o inclús amb canyes de bambú; manca d’aigua canalitzada en moltes zones (amb tot el què això comporta…); … El govern del país, tot i tenir els seus detrectors acusant als dirigents de milionàries corrupcions, està invertint en infraestructures i serveis. Gràcies als impressionants rendiments provinents de les explotacions petrolíferes i a una societat mitjana en plè creixement, el país s’està adequant per millorar més que mai el nivell de vida dels seus habitants. L’educació, per exemple, és una de les mostres de l’evolució d’aquest estat, i de la preocupació d’aquest govern cap a un dels pilars més importants de la seva societat. Avui hem visitat una escola i hem pogut veure el temari dels nens de l’edat del Bernat. Després d’una renovació total del contingut en el darrer any, hem pogut veure que segurament el nivell educatiu marcat pels dirigents d’aquest país, és dels més alts de tots els països visitats fins ara. En aquest punt, no puc deixar d’agrair PLENAMENT a tot l’equip directiu i tutors i professors del Bernat i l’Abril de l’Escola Joventut de Callús. Les seves directrius, els seus consells, el seu seguiment, els seus ànims i ajuda en tot el què ha fet falta respecte l’ensenyament dels nostres fills, i sobretot el seu suport incondicional al nostre projecte fa possible que els nostres dos petitons aprenguin diàriament, i el què és més important, que poguem encarar amb tranquil·litat i suport aquesta part tant important del nostre viatge que és l’aprenentatge dels nostres fills, tan del què vivim com també dels continguts propis del seu curs escolar. Moltíssimes gràcies a tot l’equip de l’Escola de Callús!!!

El meu cor està tocat… No només per la gran i impressionant cadena humana d’ahir dia 11 de setembre, abraçant una Catalunya cada cop més segura d’ella mateixa, més valenta, i amb una gent cada vegada més orgullosa, de la qual li hem d’agraïr novament la seva participació en aquesta gran festa, Visca Catalunya!!. Nosaltres també vam voler formar part d’aquest gran esdeveniment, encara que de manera més reduïda. Per sort, vam trobar a una maquíssima parella de catalans, en Pau i la Júlia, que també estan donant voltes per aquest món, i vam poder fer la nostra petita però curiosa via humana tot encerclant a una de les tortugues més grans d’aquest planeta, les Galàpagos. Un petit granet de sorra des del Pacífic per a un País que esperem que algun dia tingui l’autèntica sobirania. El meu cor està tocat… i aquest cop és envers a un ésser viu, no voldria tornar a pensar amb la Pisco Sour… La Karina ja comença a tenir masses competidores per aquest nostre llarg, intens i preciós camí… Aquest cop però, les sensacions són més intenses… Es barreja la carn, aquella pell, el seu moviment i la seva contínua dolçor. Avui ens hem trobat novament en unes roques. Aquest cop en una platja típica i característica d’aquí Galàpagos. Un espai protegit (com el 98% del terreny de l’arxipèleg), amb sorra blanc-cru, pedra negra volcànica, arbustos grisos i secs sobre una planta que encatifa part del terreny amb tonalitats verdoses-groguenques-vermelloses, tot dominat pels típics arbres-cactus. Un espai molt peculiar i diferent al què els nostres ulls estan habituats, escenari perfecte per a una trobada especial. Amb el seu cos totalment estirat, sense gairebé ni moure’s, amb suaus moviments que em donen a entreveure una tendresa formidable. Amb un ull cluc em torna a mirar, i dolçament es canvia de posició per exhibir-me el seu costat preferit, el dret. Amb contínues insinuacions i ja a només un parell de metres de distància ens comencem a mirar de forma intermitent, tot dissimulant, aconseguint però una sinuosa conexió entre ambdós. Aquest cop tanco els ulls, respiro fort i els torno a obrir per confirmar que aquella escena és totalment real. El meu moment Nirvana està en roig efervescent. Els dos seguim en silenci, el saboregem, sabem que és glòria i que qualsevol paraula o soroll espatllaria aquest preciós moment. El temps se’ns para i alguna mirada més torna a coincidir enmig d’algun moviment exageradament provocatiu. No vull marxar, no vull deixar-te aquí sola!! La nostra barca però ja no podrà esperar més i d’aquí uns minuts partirà del petit moll de la següent cala. Els nostres minuts junts s’acaben i no sé com oblidar-me i tornar marxa enrera cap a l’estret caminet. De sobte, sent conscient d’aquest difícil adéu, el seu cap s’ajup i les seves extremitats es comencen a bellugar. Mai m’hauria plantejat que un ésser amb bigotis m’arribés a captivar tant. El llop marí empren a poc a poc, el seu propi camí… Desfilant lentament entre un parell de roques, direcció la seva segona casa, el mar. La màgia del seu moviment dins l’aigua és encantadora. La seva harmonia, la seva elegància, el seu talent, el seu estil, … Les mil·lèssimes de segon que necessita per sortir a la superfície i respirar li permeten realitzar alguns dels moviments més preciosos i envejables. La seva capacitat en girar sobre el seu propi eix, en accelerar i reduïr la seva velocitat, en donar voltes ràpidament o de fer-ne un joc de qualsevol desplaçament, el fan un autèntic malabarista dins l’aigua.
Galàpagos et brinda i regala naturalesa. Et saluda amb un ecosistema que no havies vist mai. T’ofereix paissatges únics amb barreges de flora mai vistes. Els manglars amb els cactus, les pedres volcàniques amb els arbustos, l’aigua transparent salada amb els secs arbres, o la sorra amb els rics arbres fruiters… I sobretot, Galàpagos et dóna la benvinguda amb una fauna única en el Món. En qualsevol lloc, en qualsevol platja o en el mateix moll, o caminant per algun caminet, sempre et pot sorprendre. Si tu li dónes temps… si li dónes temps a la natura, sense presses, ella actua i t’empapa de noves sorpreses. Llavors, la recompensa encara és major: un ocellàs situat a poquíssima distància de la teva tovallola de platja es mou lentament per sobre les roques tot buscant una petita presa, les iguanes comencen a fer-se identificables entre les mateixes tonalitats de les roques, tres llops marins juguen tot acariciant els seus dinàmics cossos mentres naden amb la seva envejable agilitat, les tortugues marines treuen el cap per la transparent aigua del Pacífic, un gran peix manta se’t mou i neta sota el teu cos i tub d’snorkeling, els petits taurons treuen el cap sota les llums del moll a la nit, una nova tortuga gegant Galàpagos se t’apareix pel verd camí del centre humid de l’illa…Galàpagos et regala a cada pas…

Sembla que ja arribem… la caminadeta de 30 minuts s’ha fet més llarga després d’entretenir-nos cada 200 metres per veure petites sargantanes, ocells, o aquesta espècie tan peculiar, híbrid d’una fusió de cactus-pi. La platja és llarga, bastant llarga. La sorra és d’aquelles paradisíaques, blanca i finíssima. Al notar-ho en els peus, ens ajupim a l’instant per comprovar si hi habiten les malvades sandflies. Per sort, no en veiem ni una… cap!!! Els nens ja es posen a córrer amunt i avall, intentant buscar un espai en l’extensa planura per jugar a un dels seus jocs preferits de platja, la preparació de creps. S’hipnotitzen en un parell de metres quadrats, enmig d’un espai natural increïble. Un dels “highlights” de l’illa i de l’arxipèlag no podia decebre. La Karina ja comença a buscar la foto del watsaap pel nostre proper i gran dia de la diada. El mar blau trencat en tonalitats diferents es va acostant amb onades que es frenen en la llunyania i que arriben descansades en la llarga i extensa platja de sorra fina i clara. De sobte, una sombra negra sembla sortir d’una de les roques volcàniques que acoloreixen la blanca platja. Movent-se tranquil·lament es va acostant cap on som nosaltres, onejant el seu cos amb estil, com diu l’Abril, com si fos una model. M’acosto, és el meu moment… Una dels milers i milers d’iguanes marítimo-terrestres de l’illa decideix passejar-se pel meu costat per compartir una mitja horeta d’aquesta intensa tarda de setembre. Acabem la bahia i decideix enfilar-se per les negres i foradades roques que delimiten aquesta preciosa platja. Intentant fer el mateix, però amb menys soltura, la segueixo acompanyant i inclús intentant dialogar, sense tenir ni una resposta a cap de les meves insòlites preguntes. Ella, decidida, segueix amunt tot buscant alguna cosa que em perdo. La pedra calenta i negra no sembla ser el seu “apeadero” definitiu i continuem la nostra passejada fins arribar a la sorra blanca que voreja els típics arbustos de l’àrida zona. Allà, just allà, ens assentem, ens mirem mútuament, mig desconfiats encara, però amb ganes de passar una estona tranquil·la i sense activitat. Ella, ben estiradeta, diria “escarxofada”. Mentres, jo m’assento tranquil·lament a menys de 2 metres per intentar establir conversa. Els seus ulls es van tancant, el seu cos immòbil i relaxat descansa sense tombona buscant els últims rajos de sol d’una tarda que acabaria totalment gris i plovisquejant. Mentrestant, em distrec fotogràficament i seguint provant un diàleg impossible que es converteix en un monòleg sense sentit. “Las Galápagos” t’ofereixen paisatges i una varietat d’animals única en el món. Un inculte com un servidor aprecia fàcilment que aquest espai és especial. Apart de les espècies tant de flora com de fauna que són identificades com a úniques en el globus terraquis, un s’adona només passejant que està en un ecosistema totalment diferent. Avui, passejant pel voltant d’unes salines, hem arribat a un punt totalment inòspit. Uns arbustos ben secs, al costat d’uns manglars, amb aquests arbre-cactus tan característic, tot sobre aquestes pedres volcàniques rogenques i negroses, … Un paissatge peculiar, curiós, diferent, impossible de comparar-ho amb cap altre lloc que haguéssim estat en anterioritat. Com si el nostre món s’hagués transformat, com si la desorientació agafés protagonisme en un espai com abandonat. Tot just abans d’arribar a “Las Grietas”, un canyó natural provocat pel pas mil·lenari de la lava d’un volcà, ara ja, tranquil i adormit. Una zona inundada per aigua marina, creant una piscina natural i transparentíssima. Amb el cap ja a dins la netíssima aigua, les vivències s’accentuen. Tot flotant, et dóna la sensació d’estar passejant pel preciós Siq de Petra (Jordània) després d’una irreal i impossible inundació. L’excepcionalitat del lloc continua present inclús quan vas a comprar la tonyina per sopar (aproximadament al mateix preu que els pèsols). Un petit moll situat a l’est del poble, és punt d’entrada del peix fresc. Una tonyina a menys de 3,5 euros/kilo (preu rebentat tenint en compe la cara, vull dir, caríssima Galápagos), més que perfecte pels nostres sopars al petit apartament que ens ajuda a economitzar la nostra estada a les luxoses illes. Unes illes amb unes restriccions ambientals que ajuden a la preservació d’un ecosistema únic. Unes mesures molt necessàries per evitar que l’home destrueixi, com en tants altres llocs, espais naturals de valor incalculable (a casa nostra en tenim bons exemples). Unes normes però torejables com sempre per segons qui, amb la possibilitat de tenir un edifici de 3 pisos pel consolat italià just a primera línia de mar en una preciosa cala, amb piscina i yate inclòs; o amb la possibilitat de construir nous centres d’interpretació medioambientals en zones totalment verges quan hi ha varis edificis abandonats com a antics centres d’investigació (a partir d’ara començaré a demanar més sobre els resultats de tots els centres d’interpretació científics, d´aquí excloc evidentment tots als referents a la medicina; o els residus abandonats al voral del mar plens de materials de construcció per la construcció d’un hotel de luxe; o la pintura caiguda directament al mar pel manteniment d’una grua elevadora d’embarcacions per als científics del centre d’investigació Darwin; … Això sí, el rigorós accés a molts llocs potencialment d’interès medioambiental resulten estar totalment controlats i restringits per a 4 tour operadors amb llarguíssimes i exclusives llicències d’explotació que afavoreixen a les seves grans, sucolentes i agraïdes butxaques. Un exemple clar, és la platja de “Las Bachas”, situada a poca distància del moll construït per accedir a l’aeroport de Bartra. La impossibilitat, en aquest cas, de facilitar amb un petit i curt caminet l’accés a aquesta platja del nord de l’illa, continua afavorint als interessos d’aquestes quatre amistats. Un nou i bàsic control en l’entrada a aquest espai natural, tampoc comportaria cap dany extraordinari en el medi, tal i com es poden experimentar en altres zones. Tot i això, la cura i respecte a la naturalesa es respira per arreu, i és la premisa bàsica i essencial per seguir mantenint aquest imperi natural. Una cura i respecte al medi amb la simpàtica i madura parella d’israelians que disfrutaven del preciós i espectacular paisatge d’avui, mentres desgraciadament continuaven defensant la presència del llastimós mur de palestina (com a única via per a la seguretat del seu país) sense tenir cura, i menys respecte, cap a les milions de persones que segueixen acorralades dins dels mues i sense ser capaços en molts casos de passejar-se i disfrutar del món com ells mateixos poden fer tal dia com avui. Els ocells se t’acosten com en cap altre lloc, els passejos gairebé a bracet amb iguanes són increïbles, i els llops marins s’estiren sobre el mateix moll pesquer tot buscant un descans després de les llargues banyades en les fresques aigües de l’arxipèleg…

El dia sembla néixer força clar a Latacunga, població situada al voltant dels 2.800 msnm., el nostre punt de partida per un nou objectiu a l’Equador, també situat al voltant dels 4.000 metres. Un dia aparentment diferent del d’ahir que era tot grisós i que vam aprofitar per visitar un mercat a Pujilí, on un parell de “manguis” van intentar “xoriçar-nos” la cartera. Dos hàbils xicots, acompanyats per un parell de noies, van aprofitar un moment que ens vam posar seriosos amb els dos peques mentres es discutien com gat i gos de forma reiterativa (ei, nois, no sempre tot surt com en les fotos, aquest parell de rossos també es discuteixen…), per passar per l’estret passadís del mercat on estàvem situats i aconseguir crear una improvitzada sensació d’aglotinament de gent per intentar “birlar-nos” la cartera dissimuladament. Per sort, en aquesta ocasió no els va funcionar, i inconscientment el meu colze va començar a obrir espai com en els salts de plens, evitant un fet que qualsevol altra dia pot materialitzar-se. És que són uns pillos… ho tenen ben estudiat els punyeteros. De fet, a Perú, ja ens van “fotre” una bossa de joguines, que la teníem mig oblidada en els trasllats… De totes maneres, aquesta anècdota no pot fer canviar la nostra boníssima impressió d’una societat equatoriana exageradament amable.Avui, jornada intensa amb una excursió de 4 hores i mitja de bus (entre anada i tornada) que ens separen d’aquesta nova meravella natural que t’ofereix aquest preciós país. De fet, ara que ho comento… déu ni do… 2 hores i quart d’anada i el mateix de retorn, com a sortideta del dia… no està malament. Vaja, com una escapada d’un dia a Cadaqués des de Santpedor… (i això no és un trasllat, sinó una activitat…). Ens enfilem novament altiplans amunt, tornant a entrar en aquesta dura vida per sobre els 3.000 metres. Aquest cop amb una moderna carretera de menys d’un any, gaudint d’un paisatge marcat per altes planures, turons de gran altitud, penya-segats (un d’ells recordant-me al nostre imponent Pedraforca), alguns rocosos pics, i uns volcans majestuosos sobresortint com autèntics reis d’aquest imperi natural. El dia sembla aguantar-se, i creuant els dits esperem veure la nostra fita sense boira o núvols baixos. Avui, a diferència d’altres dies als alts “altiplanos”, tot sembla més tranquil i “placentero”. Els ramats amb els nens passejant semblen de postal, les llames als vorals de les carreteres semblen sortir del darrera dels arbustos per fer-se la foto, les cases disperses per les llargues extensions semblen oferir una vida agradable als seus habitants… Però l’autèntica vida indígena d’aquestes altituds s’evidencia tot i el radiant dia. La cara vermella i tallada de tots els nens i nenes, les brutes mans arrugades del dur treball, el fort vent sec d’aquestes alçades, el fred nocturn i les bàsiques condicions de molts dels seus habitants, és la realitat diària d’aquestes comunitats quéchuas. Baixem del bus públic augurant l’èxit d’aquest espectacular dia. Els ulls se t’obren com mai, respires fort per treure un llarg sospir o un tímid “uau!!!”. Inclús els nens t’acompanyen amb aquesta admiració cap a l’impressionant cràter del volcà de Quilotoa. Amb una immensa llaguna omplenant el profund i empinat cràter, amb capes blavoses i verdoses movent-se al ritme de les sombres dels alts núvols andins. Un dia assolellat, amb la presència d’aquests núvols que permeten defensar-te del picant sol equatorià, i amb un vent amistós rodejant-nos per sort amb poques ràfegues fortes, … vaja, no es pot demanar més!! Avui, a diferència del dia del Parc Nacional de Cajas o de les Lagunas de Ozogoche, ens permet encarar tots quatre un empinat descens cap al voral del llac, baixant dels 3.900 metres de la punta als 3500 de la zona de l’aigua. Un agradable descens, assaborint la majestuositat de l’indret, amb l’Abril i el Bernat sense plantejar-se ni un moment el repte de la baixada. També a diferència del volcà Pichincha, l’Abril i la mama aquest cop ens acompanyen als dos xicotots del grup, disfrutant en família d’aquesta passejada per un dels espais més espectaculars del país. El retorn, ens oferia una sorpresa radiant per acabar d’assaborir aquest cràter que a partir d’ara serà tan especial per als nostres records (com fa uns anyets amb la caminadeta a primera hora del matí per la preciosa caldera de Taburiente de La Palma plena de boira). La forta pujada no es podia fer de millor manera que sobre un dels cavalls que ofereix la comunitat indígena de Quilotoa. El Bernat i l’Abril deleitant-nos amb una autèntica exhibició de com dirigir a un d’aquests preciosos i forts animals. El caminet no era planer ni fàcil, i menys per la nostra nena rossa preferida. Uns camins, en alguns llocs, estrets i enfilats podien haver fet canviar el rostre d’aquesta petita santpedorenca de 4 anys. Però suposo que els diferents passejos que hem anat fent amb cavall durant aquest parell de mesos a Màncora, Alausí o Baños, l’han fet sentir còmode i relaxada a dalt del seu cavall. No podia deixar de mirar-la, de veure com pujava cavalcant amb aquella seguretat aplasmant, inclús amb estil, acompanyant aquell suau moviment de galop, amb tendresa, com si formés part del mateix cos de l’animal. Amb una confiança i destresa que sobtava veient el desnivell de la pujada. Una cavalcada elegant per les parets del Quilotoa. Del Bernat n’he parlat altres cops, avui compartint el cavall en alguna ocasió amb la seva mare i pujant a troços a peu a bon ritme novament pels 4.000 metres d’alçada…, però avui, avui… he de fer una menció especial a la nostra princeseta. Unes 3 hores (entre caminada i cavalcada) amb un somriure constant, sense cap rondineig o intent de fallida, i a més a més, amb un ritme d’ascens marcat per un sorprenent estil sobre un preciós cavall andí. Es nota que sóc el seu pare…, però què collons!!! olé con la niña!!! Per cert, anant bé, bona part dels sudamericans tindran un problema greu d’oïda en pocs anys. O això, o se’ls rebenterà els timpans de cop si segueixen mantenint aquest volum de la seva apreciada televisió. Collons!!! Ara, en dual… Després de baixar-li uns 1500 punts del volum de la tele al senyor de la recepció de baix, m’adono que el fatídic aparell electrònic visual de l’habitació del davant va com els bafles del “Silenci” al dissabte a les 03:00h de la nit. Oh, no!! i ara encara puja el volum… No!!! Calla, calla!!! l’ha apagat!!! Què bé!!! Ah, no, ha canviat de canal, ja em semblava a mi… Només són les 23:00h i tot just ara comença un nou serial d’amor i plors i odis i discussions i … Oh, no!!!! ara l’ha canviat pel típic concurs d’Operación Triunfo en fase de preselecció (vaja, allà on surten els que desafinen…). Buff!!! Ara, a les 23:15 arriba una família amb una nena de mesos i dos de petites d’uns 7 i 10 anys i es posen just al costat. A veure… Mira!!! Canvien d’habitaicó perquè no els va bé la tele, quina sort!!! A aquestes hores i si no hi ha tele, evidentment no es queden… Tot just ara tanca la tele el nostre company de pis. Millor… quin silenci… per fi!!! Ep!!! uns passos s’acosten… ara arriba la típica parelleta amb ganes de … Òbviament, com no… el primer que engeguen… la TV!!!!!!!!! No la sentiu???

Avui, un dia especial… 18 anys, gairebé res… Ja queda una mica enrera aquell dia a Gironella quan la vaig veure per primera vegada a la recta de la piscina. Un menda, el pallasset jovenet del poble amb ganes de menjar-se el món, apunt per fer novament de presentador en un altre acte social del poble i apunt d’intentar “acaramelar” a aquella jove i guapa noia forestera que venia de la llunyana Valls de Torroella. Ara…, amb unes quantes arrugues més i amb una mica menys d’agilitat al cos (entre altres coses), però mantenint una renovada il·lusió, això sí, amb aquella teòrica maduresa (incògnita per a un mateix) però que segurament et dónen els anys i de la qual te’n vas empapant sense adonar-te’n. Un mal de panxa de l’Abril ens dóna un dia de descans al poble de Puyo. Un poble enclavat a l’inici de l’Amazones, deixant ja enrera els Andes Equatorians. Un cop al centre, res et fa pensar que et trobes ubicat enmig d’una zona totalment boscosa, inici de la més salvatge vida indígena de l’Amazones. La modernització del país, per sort o per desgràcia (segons molts punts de vista), ha portat a la desaparició en moltes zones de les tradicions i bàsiques formes de vida de les comunitats ètniques, com la dels kichwas o dels waorani. Per exemple, a Puyo no es veu, ni amb pintura, la presència passatgera de cap indígena, substituïda això sí, per un increïble número de modernes botigues Movistar i d’algunes luxoses botigues de roba i complements. Aquest fet demostra que les comunitats purament indígenes es troben ja a molta distància de la urbe. En canvi, a Alausí (urbe de la “sierra”), per exemple, es veien aquestes convivències entre locals i indígenes que provenien dels propers alts altiplans, els quals vam tenir la sort de poder visitar a una distància inferior a 2 hores carretera endins. Aquí, de moment veiem que a una distància raonable només tindríem l’opció de turistar unes comunitats culturals indígenes exageradament preparades pels tours-operadors de Baños i de Puyo. Uns pobles ja maquillats a l’extrem, on s’hi arriba amb transport públic, preparats amb parking per vehicles, apunt per rebre l’entrada de centernars de turistes amb les butxaques plenes de dòlars. Un interessant museu vivent, però amb molt poca essència del què realment es pot viure, inclús viatjant en família com nosaltres, en altres zones d’aquest país. Segurament sense nens, el nostre objectiu ja seria el Parc Nacional d’Yasuni, zona selvàtica a l’extrem oriental del país, enmig d’una Amazònia pura i salvatge, on els Waoranis conviuen amb un sistema de vida i unes creences iguals als dels seus mil·lenaris antecessors. Una comunitat que amb l’ajuda d’algun guia indígena accepten l’entrada controlada de turistes a algunes de les seves aldees. Ara, amb els nens, intentarem respirar part d’aquesta forma de vida tan diferent en alguna altra zona, potser més al nord… El fet de parlar castellà i d’internet, ens ha fet seguir endavant Equador sense guia de viatges (ni Lonely planet, ni Rough Guide, ni …), amb tots els pros i contres. A veure com ens seguirà anant, de moment molt bé. Avui doncs dia de descans mentres l’Abril es posa al 100%, un d’aquells dies que toquen en un any… dia de planificacions, dia de passejades amb el Bernat, de deures, dia d’una visita esporàdica a un teòric centre de cuidats mèdics i de reinserció al medi natural d’animals en perill d’extinció.
Diem teòric, no per l’elevat preu de l’entrada (tenint en compte que és Equador) ni per la cara amb ulls de Cirsa de la jefa del recinte al fer el recompte d’entrades del dia, sinó per l’escèptica posada en llibertat d’uns animals engabiats amb dubtosa situació de risc (sigui per salut o per formar part d’una espècie protegida). Precisament no s’ha vist cap centre mèdic especialitzat pel tractament d’animals, i el què és pitjor… gràcies a la seva envejable situació al mig d’una zona totalment boscosa, hem pogut veure per l’exterior de les petites gàbies metàl·liques múltiples animals similars en plena llibertat. Per exemple, només sortir hem vist els monos “butxaca” saltant pels arbrers propers (el primat més petit que teòricament existeix), i uns lloros amb el cap blau volant pel voltant de la mig-abandonada parada de bus de la carretera cap a Tena. Bé, són percepcions, potser ens faltava informació més clara als visitants…
L’endemà conversa mentres ens enfilem en una de les cases de fusta més altes que existeixen enfilada sobre un arbre:
– Com podeu observar… A l’esquerre hi tenim unes plantes que els senyors locals les fan servir per curar… – Ens explica l’Abril actuant com a guia turístic.
– Molt bé – Tornem a respondre…
– A l’altra banda, si veieu al mapa, podeu veure que hi ha un riu. – Torna a comentar…- També, a sota, com podeu veure… Aiiiii!!!! Bernaaaaattt!!! que jo sóc el guia ara… deixa’m parlar!!! Mentre el Bernat intenta explicar també alguna cosa sense èxit.
– Això és bon senyal, torna a estar a tope! – Comentem mentres ja s’intercanvien algunes paraules amb el seu excitat germà.
Un dia canviant que ens ha permès disfrutar d’una banyada amb un sol radiant en un centre lúdic ben peculiar amb una entrada mig abandonada, amb un llac fet i deixat estar amb barques mig enfonsades però mantenint un encant especial, una zona amb una piscina amb decoracions gaudinianes, un baix i fosc túnel en la visita del qual enganyen al visitant advertint que està ple de ratpanats (quan en realitat eren petites tires penjants del sostre que et tocaven just al passar ajupit) i una casa única de 10 pisos enfilada sobre d’un arbre. Tot amb el millor valor afegit, un entorn salvàtic amb vegetació densa i frondosa, enclavat en un marc especial i salvatge just a les afores del poble de Puyo. Després d’un ràpid xàfec del migdia (amenitzat amb uns obligats deures), una agradable i curta caminadeta pels voltants del riu Puyo, habilitat com a passeig des de fa uns pocs anys, amb un encantador recorregut, perfecte per poder observar la flora de la zona, oblidant de forma ràpida el ciment de la propera ciutat. Una perfecte i ràpida introducció a la propera selva que ens espera…
Per cert, ja en portem 18!!! Collons!!! ja porto mitja vida amb la Karina!!!