Avui, un dia especial… 18 anys, gairebé res… Ja queda una mica enrera aquell dia a Gironella quan la vaig veure per primera vegada a la recta de la piscina. Un menda, el pallasset jovenet del poble amb ganes de menjar-se el món, apunt per fer novament de presentador en un altre acte social del poble i apunt d’intentar “acaramelar” a aquella jove i guapa noia forestera que venia de la llunyana Valls de Torroella. Ara…, amb unes quantes arrugues més i amb una mica menys d’agilitat al cos (entre altres coses), però mantenint una renovada il·lusió, això sí, amb aquella teòrica maduresa (incògnita per a un mateix) però que segurament et dónen els anys i de la qual te’n vas empapant sense adonar-te’n. Un mal de panxa de l’Abril ens dóna un dia de descans al poble de Puyo. Un poble enclavat a l’inici de l’Amazones, deixant ja enrera els Andes Equatorians. Un cop al centre, res et fa pensar que et trobes ubicat enmig d’una zona totalment boscosa, inici de la més salvatge vida indígena de l’Amazones. La modernització del país, per sort o per desgràcia (segons molts punts de vista), ha portat a la desaparició en moltes zones de les tradicions i bàsiques formes de vida de les comunitats ètniques, com la dels kichwas o dels waorani. Per exemple, a Puyo no es veu, ni amb pintura, la presència passatgera de cap indígena, substituïda això sí, per un increïble número de modernes botigues Movistar i d’algunes luxoses botigues de roba i complements. Aquest fet demostra que les comunitats purament indígenes es troben ja a molta distància de la urbe. En canvi, a Alausí (urbe de la “sierra”), per exemple, es veien aquestes convivències entre locals i indígenes que provenien dels propers alts altiplans, els quals vam tenir la sort de poder visitar a una distància inferior a 2 hores carretera endins. Aquí, de moment veiem que a una distància raonable només tindríem l’opció de turistar unes comunitats culturals indígenes exageradament preparades pels tours-operadors de Baños i de Puyo. Uns pobles ja maquillats a l’extrem, on s’hi arriba amb transport públic, preparats amb parking per vehicles, apunt per rebre l’entrada de centernars de turistes amb les butxaques plenes de dòlars. Un interessant museu vivent, però amb molt poca essència del què realment es pot viure, inclús viatjant en família com nosaltres, en altres zones d’aquest país. Segurament sense nens, el nostre objectiu ja seria el Parc Nacional d’Yasuni, zona selvàtica a l’extrem oriental del país, enmig d’una Amazònia pura i salvatge, on els Waoranis conviuen amb un sistema de vida i unes creences iguals als dels seus mil·lenaris antecessors. Una comunitat que amb l’ajuda d’algun guia indígena accepten l’entrada controlada de turistes a algunes de les seves aldees. Ara, amb els nens, intentarem respirar part d’aquesta forma de vida tan diferent en alguna altra zona, potser més al nord… El fet de parlar castellà i d’internet, ens ha fet seguir endavant Equador sense guia de viatges (ni Lonely planet, ni Rough Guide, ni …), amb tots els pros i contres. A veure com ens seguirà anant, de moment molt bé. Avui doncs dia de descans mentres l’Abril es posa al 100%, un d’aquells dies que toquen en un any… dia de planificacions, dia de passejades amb el Bernat, de deures, dia d’una visita esporàdica a un teòric centre de cuidats mèdics i de reinserció al medi natural d’animals en perill d’extinció.
Diem teòric, no per l’elevat preu de l’entrada (tenint en compte que és Equador) ni per la cara amb ulls de Cirsa de la jefa del recinte al fer el recompte d’entrades del dia, sinó per l’escèptica posada en llibertat d’uns animals engabiats amb dubtosa situació de risc (sigui per salut o per formar part d’una espècie protegida). Precisament no s’ha vist cap centre mèdic especialitzat pel tractament d’animals, i el què és pitjor… gràcies a la seva envejable situació al mig d’una zona totalment boscosa, hem pogut veure per l’exterior de les petites gàbies metàl·liques múltiples animals similars en plena llibertat. Per exemple, només sortir hem vist els monos “butxaca” saltant pels arbrers propers (el primat més petit que teòricament existeix), i uns lloros amb el cap blau volant pel voltant de la mig-abandonada parada de bus de la carretera cap a Tena. Bé, són percepcions, potser ens faltava informació més clara als visitants…
L’endemà conversa mentres ens enfilem en una de les cases de fusta més altes que existeixen enfilada sobre un arbre:
– Com podeu observar… A l’esquerre hi tenim unes plantes que els senyors locals les fan servir per curar… – Ens explica l’Abril actuant com a guia turístic.
– Molt bé – Tornem a respondre…
– A l’altra banda, si veieu al mapa, podeu veure que hi ha un riu. – Torna a comentar…- També, a sota, com podeu veure… Aiiiii!!!! Bernaaaaattt!!! que jo sóc el guia ara… deixa’m parlar!!! Mentre el Bernat intenta explicar també alguna cosa sense èxit.
– Això és bon senyal, torna a estar a tope! – Comentem mentres ja s’intercanvien algunes paraules amb el seu excitat germà.
Un dia canviant que ens ha permès disfrutar d’una banyada amb un sol radiant en un centre lúdic ben peculiar amb una entrada mig abandonada, amb un llac fet i deixat estar amb barques mig enfonsades però mantenint un encant especial, una zona amb una piscina amb decoracions gaudinianes, un baix i fosc túnel en la visita del qual enganyen al visitant advertint que està ple de ratpanats (quan en realitat eren petites tires penjants del sostre que et tocaven just al passar ajupit) i una casa única de 10 pisos enfilada sobre d’un arbre. Tot amb el millor valor afegit, un entorn salvàtic amb vegetació densa i frondosa, enclavat en un marc especial i salvatge just a les afores del poble de Puyo. Després d’un ràpid xàfec del migdia (amenitzat amb uns obligats deures), una agradable i curta caminadeta pels voltants del riu Puyo, habilitat com a passeig des de fa uns pocs anys, amb un encantador recorregut, perfecte per poder observar la flora de la zona, oblidant de forma ràpida el ciment de la propera ciutat. Una perfecte i ràpida introducció a la propera selva que ens espera…
Per cert, ja en portem 18!!! Collons!!! ja porto mitja vida amb la Karina!!!