L’arribada no podia ser més intensa i senzillament real. El taxi ens deixava en un dels extrems de la ciutat antiga. Els carrers estrets i plens de porqueria només deixaven passar alguna moto i vianants. L’Abril s’acabava d’adormir als braços d’una mare amb cara de circunstàncies mentres veia que ens esperava una caminada considerable entre aquests carrers plens de tot i amb un sol esplendorós per buscar un allotjament de vàries nits. Només baixar del cotxe vaig descarregar les motxilles sobre la primera reprisa mínimament no bruta, mentres la Karina sortia amb l’Abril als braços ben adormida. El Bernat també amb els ulls mig tancats després del trajecte amb taxi d’una horeta i d’una nit curta de transfer a Delhi. Tots tres asseguts al terra de l’entrada d’una de les 150.000 estretes i petites botiguetes, just al davant d’un dels 150.000 grans i profunds bassals de cloaques que ofeguen els bruts carrers de la ciutat. 
Al davant, dos comissionistes pressionant per oferir-nos qualsevol guesthouse a preu regalat, canvi de moneda, tour en barca i el què faci falta… Uns minuts de repòs, una dosis extra de paciència, uns caramels dinamitzadors, unes quantes bromes i una nova sessió d’optimisme (i no serà per menys…) i endavant! Carreguem motxilles amb la petita a les espatlles durant els primers metres, mentres els carrers es van estrenyent de mica en mica. Per una banda s’agraeix el fet que no passin ni auto-richshaws, ni cotxes, ni richshaws, ni gairebé cap moto. Per altra banda però, la merda s’acumula en majúscules en zones cada cop més, més, més … Bé… 
Mentres esquivem a mitja dotzena més de comissionistes, desenes de persones que demanen diners, tres abocadors urbans, altra gent que vol una foto amb els nens,una dotzena de cabres, mitja dotzena de vaques i mig centenar de gossos, arribem a una guesthouse que ens havien recomanat uns amables cambrers d’un bar. Una entrada digna de reportatge, salvant tot tipus de brossa natural i química enmig d’una col·lecció variada de bestiar. 
La recepció serveix de parada pel Bernat i l’Abril amb la companyia de la seva riallera mama mentres intento aconseguir un allotjament amb millor relació qualitat-preu, cosa que aconsegueixo! Ja estem a Varanasi!!! ens mirem emocionats amb la Karina mentre els dos rossets estan descansant en un sofà mirant una peli índia d’una petita i atrotinada televisió abans d’emprendre l’última caminadeta cap a la guesthouse que ens farà de casa a Varanasi.
Aquesta arribada també es podria narrar així:
“Són les 12:00h. del migdia, arribem amb temps de sobres per buscar un allotjament per fer estada llarga a un dels destins més interessants de l’India. Els nens no paren d’obrir uns ulls desperts per l’intens moviment de l’entorn. Animals passant pel costat amenitzen una recerca de guest-house pels estrets carrerons del centre de Varanasi. L’escenari és brutal: edificis amb una decoració al més pur estil indi, una deixadesa en l’entorn que li dóna un encant especial, unes botiguetes estretes i amb personalitat, gent i gent al carrer, cabres i vaques passejant com a senzills vianants compartint un espai reduit, …
En pocs minuts trobem una entrada única d’una de les millors Guesthouse econòmiques de la zona amb una entrada digne de National Geographic. Uns darrers metres amb les parets blaves i edificis històrics donaven la benvinguda a l’establiment. Finalment aconseguim allotjar-nos en una altra guesthouse per aconseguir una millor relació qualitat preu”.
Ara, estirat al llit, apunt d’anar a dormir, amb campanes i tambors sonant pel carrer, des de les dues petites finestretes de la nostra guesthouse es veu un dels ghats més importants de Varanasi, apunt per descobrir noves sensacions. 
De moment veiem a desenes i desenes de persones dormint al carrer, molts amb minusvalúes, altres vestits de taronja creient i practicant una fe arrelada com un arbre mil·lenari, tots davant d’un Ganges apunt per rebre demà de nou a milers i milers de visitants amb ganes de purificar les seves vides. Tota una experiència apunt de viure amb els nostres dos petits rossets que es passegen per Varanasi escapant-se de les càmeres i telefòns dels indis que no paren de voler-se fer fotos amb ells, i els pobres ja estan una mica atabalats de tanta foto…
Arxiu de la categoria: Vivències
Contrastos de l’Índia.
Un paissatge sec i dur. Un entorn poc animador per a una societat amb molt pocs recursos. Chennai, Tirupati o Anantapur, són poblacions amb un alt nivell de pobresa i amb la desgràcia afegida de no oferir grans atractius paissatgístics ni culturals i de tenir un clima molt sec que poc ajuda a poder cultivar les terres. Òbviament, són destinacions poc freqüentades per turistes (ni per backpackers i evidentment menys pels grans grups turístics). El nivell d’oferta de serveis és molt limitat, i basat en satisfer una gran massa de població local d’un baix nivell de vida. 
A més, les seves àmplies diferències culturals amb occident, les seves fortes i arrelades creences i tradicions, acaben de convertir-lo, segurament, en el lloc on ens ha costat més adaptar-nos al seu tipus de vida. Durant gairebé 8 mesos viatjant amb un pressupost baix, hem passat per moltes zones poc turístiques, que han omplert els nostres sentits d’un atractiu encantador i hem pogut compartir més que mai els serveis públics i privats que ofereixen i disfruten els mateixos habitants de cada país. Aquí a l’Índia hem fet 700 quilòmetres per vies de tren i carreteres atravessant una “tierra de nadie” , sense paper higiènic, ni pràcticament menjar no picant pels peques, amb porqueria per tot arreu, ni una cafeteria o supermercat amb “condicions” … 
Un autèntic repte pel viatger amant de noves experiències i un pas més,superat amb rialles i dosis de paciència i jocs, per una família amb ganes d’aprendre d’un món tan diferent. Finalment, arribem a Bangalore, la captial del I+D+I de l’Índia, un oasis fins ara no vist en un país on per fi veiem una societat mitja que pot i té ganes de disfrutar de nous serveis,inèdits per a una majoria de la societat relegada en una tercera, quarta, cinquena, o sisena, o … posició (depenent de la casta). Uns “pedazo” Doughnuts cremosos i increïbles a preu indi entre unes boques infantils obertes de bat a bat com mai amb ganes de tastar “capritxos”, algunes passejades per algun carrer comercial (contenint-se en la compra, sobretot les dones, per seguir amb el pressupost diari marcat inferior si és possible a 15 euros per cap -allotjament, àpats, transport, …), 
un viatge amb el nou skytrain de la ciutat amb somriures i crits d’alegria dels nens per pujar-hi, jocs de “pilla-pilla” sobre asfalt en zones privades sense cotxes, pujades i baixades per escales mecàniques, passejos amb autorichshaws sota una intensa pluja, alguns dibuixos animats fantàstics en anglès a la televisió de l’habitació de l’hotel, plats deliciosos en sopars a bons restaurants i econòmics, … Tastos de luxes en un zona, on ara sí, es viuen i veuen els grans contrastos de l’Índia. Tota aquesta modernitat de la capital de TEKENAKA no pot amagar la realitat social d’aquest país.
Dues converses que podem aprofundir ens reconfirmen aquesta diferència cultural tan accentuada: el taxista que ens porta a l’aerport per una banda,que també es va casar en matrimoni concertat, que no accepta intercanvis de castes diferents i que pensa seguir la tradició amb el seu fill; i l’altre noi més jove i modern amb qui parlem que pensa casar-se també de forma concertada i rebre la dot ja que la seva futura esposa s’haurà de quedar a casa sense treballar fora per tal de cuinar,netejar la casa i cuidar d’ell i dels fills…(aquest darrer és un noi jove amb texans i ben vestit treballant en una botiga moderna a l’aeroport internacional de la ciutat).
Convençuts, portes en fora assegurant que el matrimoni concertat és el millor pels fills i que l’experiència del pare és sempre positiva a l’hora d’escollir la dona amb qui haurà de compartir el seu fill la resta de la seva vida, i portes endins per poder rebre una bona dot que faciliti la vida de la família del marit durant uns quants anys. Ens separa un món amb aquesta societat tan i tan complexa…
La incansable lluita contra la “dot”.
La visita a la casa del nen apadrinat és una de les experiències especials que tot visitant al RDT pot viure dins de les activitats organitzades per mostrar els innombrables beneficis socials que ofereix la Fundació Vicenç Ferrer. L’apadrinament és una simbologia personificada que ajuda a sortir de la pobresa a un gran col·lectiu discriminat d’aquesta societat tan sectària i cobrir-los en l’aspecte sanitari, educació, microcrèdits, per tal d’anar millorant les seves inicialment molt precàries condicions de vida. Tot i això, l’apadrinament en sí comporta uns beneficis extres directament al nen i a la seva família, una família que parteix d’unes condicions molt i molt bàsiques. 
10 anys després i tornem a entrar al poble (aproximadament d’uns 3000 habitants i situat a uns 40 minuts d’Anantapur), atravessant carrers desestructurats de terra i plens de bots, amb cases precàries, animals per tot arreu, enmig d’una terra seca i desagraïda. Ja a l’arribar, tot un seguit de gent ja estaven a l’espera, drets mig conversant, formant un grup de persones amb més colors vius que l’habitual. Enmig d’ells veiem un rostre conegut, una cara alegre, la seva mare amb la mateixa il·lusió que ens va transmetre durant la nostra primera visita.
Al darrera, un Shivakumar fet un home, 17 anys amb salut l’han convertit amb un noi fort i fibrat, i amb un somriure preciós heredat de la seva mare. De la multitud finalment trobem a un pare més tímid i relegat a un segon o inclús tercer pla, curiosos veïns, familiars varis i uns tiets omnipresents. Les abraçades es multiplicaven, i sobretot en aquesta ocasió, que ja érem 4 en aquesta experiència. 
El Shivakumar entregadíssim i amb una intensitat en els braços que encongia encara més la nostra sensibilitat del moment. Era una sensació que barrejava la pròpia emoció de la visita amb el fet que ja havia passat una dècada d’aquella trobada amb un nen petit i innocent. Una dècada on ell s’ha fet mig home, nosaltres ja del tot, i amb uns patufets rossets que eren aixecats i abraçats per mig poble. Per ells, evidentment, és un moment especial, un dia que sobretot el Bernat que és més gran i conscient de tot el què això representa, tampoc crec que oblidi de la seva ment.
Per la família, aquesta simbòlica aportació els ha suposat entrar en aquesta comunitat protegida per la Fundació i directament els ha suposat poder estar coberts mèdicament (gratuïtament per ell i amb un cost de només el 25% de qualsevol assistència per part dels seus pares), haver tingut accés a un microcrèdit per la compra de bestiar, així com el suport en la construcció de la seva senzilla i bàsica vivenda (ja que abans vivien en una barraca). Per a ells aquest dia és com rebre la visita del Vicenç Ferrer i constatar que aquesta ajuda humanitària tan essencial per les seves vides segueix viva. 
Per nosaltres… per nosaltres… és una prova més d’humilitat, és un nou exemple del què es pot arribar a fer amb tan poc, és un exercici de moralitat increïble que inclús els nostres petits se n’adonen al només entrar a la seva casa. Ells et personalitzen un etern agraïment cap a un gest que no suposa cap esforç especial per a la majoria de catalans. Veus l’entorn on estan, les condicions en les que viuen i t’adoren com a un salvador… És una sensació estranya la que et surt durant els primers minuts. Sense fer gairebé res durant aquests 14 anys d’apadrinament (només 15 euros al mes), per a ells els ha suposat un canvi extraordinari en la seva vida. 
El Shivakumar va poder estudiar fins als 12 anys (impensable en un passat on la majoria de nens de la casta dels “intocables” no hi tenien accés), una assistència mèdica a una mare que encara es troba amb tractament per un problema de tos crònica, un pare amb diabetis, … Són temes essencials al nostre país, i inclús a data d’avui poc valorats. Aquesta vegada però, la visita va ser molt i molt diferent. No en teníem prou amb els somriures, abraçades, i petons inicials. Volíem saber més, molt i molt més. Assentats a l’estret portxo i asseguts en unes cadires de plàstic amb rotllana vam començar a conversar i conversar… Primer amb un formalisme lògic d’agraïment i d’emocions vàries. Posteriorment vàrem entrar en matèries més personals, fins arribar a temes més profunds i en alguns casos delicats. Amb les ganes de saber molt i molt més sobre la seva vida i el seu futur, no vam parar de fer preguntes. Un cop confirmat aquest primer canvi generacional amb estudis fins als 12 anys, assistència mèdica, … vam seguir profunditzant en temes més rellevants en aquesta complicada societat:
– Tens nòvia?? – li comentem
– No. – confima tot avergonyit
– Però hi ha alguna noia que t’agradi? – Insistim
– No. Faré cas als meus pares i em casaré amb la persona que ells em diguin. – Comenta tranquil·lament i educadament la resposta que tothom vol sentir. Al costat un tiet dominador que va parlant abans i després de cada petita frase del Shivakumar.
Surt doncs un dels temes que tan obstaculitza a aquesta civilització. Amb el pretext que els pares són més adults i tenen més experiència, els fills entren en un “intercanvi de cromos” provocat pel mal més gran del país: “Les dots”. Les dots són una quantitat de diners o en espècies (animals, joies, etc.) que la família de la dona ha de pagar a la família del marit i moltes vegades durant anys (la dona se’n va a viure a casa dels pares del marit) i sol tractar-se d’ una quantitat elevada o una quantitat difícil de pagar per una família pobre, i és font de moltes dificultats i problemes per la família .Arrel de la seva resposta seguim indagant:
– ShivaKumar, quan vas deixar els estudis??
– Fa 5 anys. – Ens comenta en veu baixa.
– I ara vols seguir estudiant oi?
-Sí, tinc ganes d’estudiar.
– Per cert, quan es va casar la teva primera germana?
– Fa uns 5 anys. – Confirma mentres m’estreny més fort la mà. Una mà allargada, negra i preciosa, amb uns dits joves, sans i fibrats plens d’il·lusions frustrades. Una mà que ens tocàvem contínuament (culturalment molt habitual a l’Índia) canviant la intensitat segons el contingut de la conversa, i compartint uns sentiments de complicitat i proximitat curiosos per ser només el segon cop que ens véiem.
És en aquell moment quan comencem a lligar caps… Els seus pares també van demanar durant aquest temps un microcrèdit per comprar dos xais, engreixar-los i vendre’ls per obtenir un benefici. El Shivakumar va deixar els estudis per venir a treballar en un camp que van llogar els seus pares. Tot, tot, per pagar la maleïda dot de les seves germanes apunt de casar-se. Una dot que marca les vides sobretot de les dones, però també dels pares i inclús dels germans que han d’abandonar els estudis per començar a treballar per tal de poder-lo pagar. Unes dots que els obliguen a tots a seguir immersos en una esclavitut autopropulsada per ells mateixos en una cadena difícil d’aturar.
Després d’una xerrada intensa amb el Moncho, fill del Vicenç Ferrer i nou cap visible de la Fundació conjuntament amb la seva mare Anna Ferrer, veiem que la seva prioritat, un cop assolits grans objectius en un primer nivell d’assistència mèdica i suport en altres àrees com l’educativa, ecològica, financera, …se centra en un necessari canvi de mentalitat generacional a través de la conscienciació de que la dot no és el camí. Un canvi molt i molt i molt i molt difícil en una societat que durant centenars d’anys de tradició ha castigat els seus cervells amb uns regals desorbitats de casament que hipotequen part o la totalitat de la seva vida. Un Moncho amb un caràcter positivíssim per seguir lluitant per un nou repte igual d’ambiciós: La incansable lluita contra la dot, aquesta és ara la seva prioritat, després d’haver aconseguit erradicar els casaments infantils a la zona.
Segurament desconeguda o incomprensible de la seva importància des d’occident, la seva força encara és vigent en la majoria de cases índies. Al darrer any ja han aconseguit aturar els casaments infantils pactats, molt i molt freqüents arreu de l’Índia. Ara voldran lluitar per reduir el 80% de casaments acordats que es produeixen, respecte el 20% que es fan per amor. Un 20% que malhauradament encara segueix practicant-se amb la dot. Segurament, la força de la Fundació Vicenç Ferrer a la província els permetrà començar a ser més agressius contra aquesta activitat tan discriminatòria i a la vegada tan incomprensiblement arrelada en aquest país. 
Durant aquests dies, els nostres caps encadenen sentiment rera sentiment, canviant el nostre estat anímic segons els inputs que anem rebent: Passes de tristesa a satisfacció, d’impotència a respecte, i sobretot d’admiració contínua davant una feina tan i tan complexa. La incansable lluita contra la dot precisa de molt i molt suport moral per tal d’arribar mica en mica i dia a dia, a consienciar la part més baixa de la població. 
Un treball menys visible però igual de costós o més. Aquest objectiu passa per recollir un fruit que creix lentament després de regar-lo i regar-lo i regar-lo constantment.Mentrestant, ara al vespre, un ginecòleg voluntari de 63 anys explicava la seva jornada laboral en un dels hospitals de la Fundació. Una feina impressionant, on es compagina l’ensenyament a altres metges locals amb el propi col·lapse de l’atenció diària de pacients. Ens destaca les correctes instal·lacions dels centres de Vicenç Ferrer comparats amb les pobríssimes condicions que estan sotmesos els pacients de la medicina pública del país (com per exemple amb lligadures de trompes de 2 minuts, sense enestèssia i amb període de recuperació estirant a les dones després de l’operació directament al terra d’una sala). També tot i la seva llarga i consolidada experiència reviu amb paraules casos totalment inèdits al nostre país. En general, un desplagament increïble per una obra social impressionant i immensament lloable. Un imperi humà que està canviant pas a pas i mica en mica una vida passada marcada per la pobresa, el dolor, la tristesa i la desil·lusió.
Ara, un present amb més salut i educació, … i un futur esperançador per aconseguir un canvi de mentalitat i conscienciació en la desaparació de la dot i altres tradicions que discriminen totalment a la dona i castiguen durament a la seva família. Només tenim paraules d’ADMIRACIÓ per tothom qui treballa i col·labora a la Fundació Vicenc Ferrer i lluita per un futur millor i una vida digne dels indis i índies d’aquesta zona tan castigada. Moltes gràcies Fundació Vicenc Ferrer i cadascuna de les persones que hi treballen i col·laboren o hi posen el seu granet de sorra ja que la suma de tots es converteix en una gran muntanya!!!
Fundació Vicenç Ferrer, un autèntic imperi humanitari.
Un somni fet realitat,un miracle d’un senyor que va destinar tota la seva vida a intentar ajudar a un col·lectiu marginat en un injust i sofert sistema de castes. Només trepitjar l’Índia durant una setmana, es fa realment molt complicat imaginar-se com Vicenç Ferrer va poder introduir-se a la complexa societat índia i tenir el poder de convicció suficient com per reintroduir socialment a la casta més desafavorida. 
Dia a dia, pas a pas, abraçada rera abraçada, maó a maó, somriure rera somriure, omplint un present ple de treball i decisions per aconseguir un futur inimaginable per a una de les zones més pobres d’aquest complicat estat asiàtic. Va ser capaç de convèncer a un poble oprimit dins d’unes incomprensibles normes socials, i poder excavar un llarg pou ple d’aigua, esperances i noves il·lusions. És especialment en aquest moment inicial on ens deixa més al·lucinats, quan havia de foradar aquesta intrencable barrera cultural. 
Amb la seva capacitat brillant d’empatia,una ferma decisió de lluitar per una causa dura i real, per intentar solucionar uns problemes presents i palpables en el dia-dia, i un treball incansable. ADMIRABLE és poc!!! És un adjectiu que es queda molt i molt curt!! Actualment estem parlant que la Fundació Vicenç Ferrer, coneguda a Andhra Pradesh com la RDT (Rural Development Trust) és com un mini-estat dins d’una zona pobríssima i semi-desèrtica, oferint uns necessaris serveis socials subvencionats per unes contribucions, que enlloc de provenir d’uns tributs d’una població que ho abona a un govern que fins fa poc els tenia completament oblidats, provenen d’unes lloables i ben invertides ajudes solidàries de 130.000 espanyols (55.000 dels quals són catalans).
Aquests serveis van destinats per cobrir les necessitats bàsiques socials d’un col·lectiu de castes més marginats; “els dàlits” (intocables), “els grups tribals” i els “grups chenchu” (que ocupen els boscos centrals de l’estat d’Andhra Pradesh). Pel què al nostre país són persones, aquí són gent de classe social molt baixa, amb pocs estudis, pocs recursos econòmics, i amb una forta i soferta tradició cultural que els priva d’evolucionar i que pateixen un injust càstig continu de rebuig i marginació de la mateixa societat. 
No obstant, en els últims anys, amb l’accés a l’educació i noves oportunitats de feina, la situacio socio-econòmica dels “dàlits” ha millorat molt, gràcies al treball constant de la RDT.Les dones amb una dosis extra de sofriment per l’incomprensible “dot” (aportació econòmica o material que ha d’aabonar la família de la dona a la família de l’home en el moment del seu casament), i que és en molts casos,el principal problema que les pot portar a l’esclavisme moral o inclús a la mort (en cas de famílies que no poden acabar de pagar la dot, la família de l’home les pot arribar a matar per tal de tornar-se a casar i rebre una nova dot). Persones discapacitades abandonades i marginades. Nens petits desnutrits, en estat d’extrema pobresa en condicions de vida inhumanes, amb la falta d’algun membre familiar, amb un elevat nombre de germans, i en un entorn envoltat de misèria. 
Per tota aquesta massa social i en especial per aquests col·lectius més desfavorits, s’ha anat construint mica en mica un autèntic imperi humanitari que segurament ni el mateix Vicenç Ferrer hauria sigut capaç d’imaginar-s’ho el dia que va arribar per primera vegada a l’Índia. Múltiples centres sanitaris, 3 dels quals hospitals generals, centres especials d’atenció pels discapacitats (amb tallers, obradors, …), impuls social i econòmic per a fomentar l’escolarització, treballs educatius continus en reforç per primària i subvencions amb beques per l’accés universitari; programes socials per a la sensibilització cap a la dona i cap al seu corresponent reforçament moral per lluitar contra la discriminació que pateix la dona en una societat masclista i abusiva; multitud de programes ecològics (construcció d’embassaments, reforestació, excavació de nous pous, …); subvenció en la construcció de vivendes dignes; … 
Tota una xarxa de serveis que arriben a cobrir una immensa àrea, dels quals 2.500.000 de persones se’n poden beneficiar (ho he repassat vuit cops i no sobre cap 0). Només 15 euros al mes per un apadrinament… Una simbologia que va significar el cop de Marketing perfecte per aconseguir un capital necessari per mantenir unes instal·lacions i uns serveis (que en un país desenvolupat són teòricament públics) per a un col·lectiu desenterrat de la pura misèria. Veure l’Hospital, les seves sales, els nens en incuvadores, pares abraçats amb els ulls plorosos esperant que el seu fill se’n pugui sortir, nens en ple tractament mèdic lluitant per un futur amb possibilitats, … 
Totes les infrastructures i serveis mèdics i assistencials què al nostre país considerem normal. Normal… i inclús en constant crítica… No ens oblidem!! No és normal!! És un autèntic privilegi!! Un privilegi que hem de lluitar per conservar!! És inevitable pensar en la injustícia d’un món tan i tan desigual… i per què a nosaltres sí i a uns altres no… Uns altres que també tenen cares i ulls, que tenen uns noms, uns pares i mares, germans, amics, una casa, una salut…i en molts casos un cor immens…La força d’aquest lloc, 10 anys després de la nostra primera visita, aquell cop evidentment sense nens, contínua sent viva. Ara però, sense el Vicenç Ferrer, sense el “Father” com li deien aquí… 
Sense el seu caminar pausat, les seves bromes, les seves frases planeres i a la vegada, plenes de sentit, … Això sí, amb la mateixa essència, il·lusió i energia per seguir fent realitat la seva gran obsessió. A cada centre, sigui el que sigui, impera un respecte impressionant al professor, metge, professional, … Una herència d’un treball amb una metodologia i uns valors que poca gent al món ha sabut divulgar tant i tant intensament. Fa gairebé 4 anys de la seva mort, i hi ha frases seves o inclús xerrades que continuen sortint en boca dels seus col·laboradors:
– “Pobresa i sufriment no estan per ser enteses, sinó per ser resoltes”
– “Em van enviar els Jesuites per batejar als cristians de l’Índia. Vaig arribar i no hi havia aigua… Vaig pensar immediatament que havíem de construir algun pou per trobar-ne… finalment no vaig gastar ni una gota per cap bateig…”
La seva presència continua viva també a l’ànima de molta gent que ha vist que gràcies al seu treball i esforç, ell i els seus poden viure, i poden viure amb unes condicions socials dignes (molt i molt diferents de les que tenien abans de la seva arribada). Per això no és d’estrenyar que molts habitants de la zona situïn a la figura de Vicenç Ferrer per davant de la de Déu (tot i saber la importància que representa l’hinduisme per a tots ells). Ell va deixar l’ordre jesuita per la gent, no volia “trabes”, ni trampes burocràtiques o missatges religiosos confosos. Es va convertir segurament en un nou profeta, aquest cop humanitari. 
Qualsevol qualificatiu és poc, quan veus la quantitat i quantitat i quantitat de gent, de famílies, de persones, de cares humanes en patiment però amb la il·lusió de veure com un fill pot seguir endavant… El projecte segueix viu, ara dirigit per la seva dona Anna Ferrer i el seu fill Moncho, persones vitals per un projecte real d’una “embergadura” espectacular. Una realitat amb les portes obertes a tot visitant que vulgui palpar i comprovar de primera mà, que cada senzill euro es destina a famílies i famílies amb nous somriures d’eterna il·lusió i agraïment.
9 hores de tren a l’Índia donen per molt…
L’objectiu de la Fundació Vicenç Ferrer està aprop… Deu anys després i estem apunt de tornar a visitar la Fundació Vicenç Ferrer, coneguda a Andhra Pradesh com la “Rural Development Trust”. Continuem completament fora de zona backpaker turística, sense l’aparició de cap turista durant la darrera setmana, i menys dels típics adolescents intrèpits de cervesa que tant abundaven en certes zones del sud-est asiàtic. 9 hores de tren per les terres semi-desèrtiques de l’interior del sud de l’Índia ens serveixen per saber una mica més d’aquesta societat immensa, a tots els nivells. Famílies amb nenes petites vestides com princeses admirades pels ulls de la nostra petita rosseta.
Cada cop que veiem nenes a la Índia ens surt un sentiment especial de protecció i estima, efecte directe de la brutal discriminació (pels tributs a abonar en els casaments) que encara pateixen en certes zones del país. Nenes precioses, amb el cabell curt, amb els ulls negres i grandiosos, amb totes les ganes innocents de viure una vida plena d’il·lusions. En molts casos, per sort, aquesta dura tradició ja forma part del passat, desencadenant per fi un futur lligat a un deute impagable. Dins del tren, moviment i més moviment… 
Nois joves universitaris tornant a la seva població natal, algun home de negocis, grups i grups de dones amb els seus saris brillants i de colors, famílies i més famílies compartint els estrets espais del tren, venedors ambulants suant la gota gorda pels 40º de justícia mentres carrossegen grans galledes o cistells amb tot tipus de menjar “picant”, visites esporàdiques de persones desafortunades amb alts graus de discapacitació física i diferents grups de dones… 
Alguns d’aquests grups intentant aconseguir diners precisament després de pagar els desorbitats dots matrimonials de les seves filles. Altres grups amb la intenció de recolectar diners per a les seves cerimònies. En aquests casos, algunes d’elles amb un nivell d’agressivitat bastant desagradable, provocant alguns moments de tensió inclús amb alguns dels passatgers del vagó. Són moments on s’agraeix la paciència, tranquil·litat, comprensió i en alguns casos inclús la indiferència. 9 hores de tren a l’Índia donen per molt, segurament per molt més que en cap altre recorregut. No és l’àrid paissatge el que ajuda a passar ràpid les 5 hores teòriques de trajecte per 0,5 euros (convertides a 9 hores després de retards, obres i parades …), sinó el color de la gent, la seva mobilitat, l’energia, el calor, els tardans somriures, les expressions, les converses, … Converses de tot tipus, des de les més comuns “where are you from?”, passant pel cricket i acabant amb un noi sobre meditació. 
El hinduisme, per molts, és més una filosofia d’entendre la vida que una religió. Gairebé a tot Àsia, tant en la zona budista com hinduista, molta gent exercita la meditació per conèixe’s a sí mateix, obviar tots els inputs materials i assolir el seu objectiu espiritual. Avui, un dels participants al debat al tren tenia el convenciment que la persona qui assoleix l’estat pur de l’ànima pot arribar a realitzar miracles. Una opinió entre mil, que tot i això, també coincidiran amb la importància de l’autorealització interna com a assoliment de l’estat pur. Ara, ja al capvespre, a l’habitació, els dos petitons carregats fins dalt amb la paperera i bosses plenes jugant a ser venedors ambulants de calcetes i sostens per una banda, i de samosa (tipus de croqueta arrebossada de verdura) i d’altres especialitats índies. 
Els nens imiten el què veuen, i fins i tot l’Abril jugava “a demanar diners”… L’espectacle visual continua fins a l’hora d’anar a dormir. Sense descansar, amb el dinamisme i l’energia que caracteritza a aquest parell de baldufes que no paren i que aguanten tot transfer amb un positivisme i alegria impensable.
La intensitat de l’entorn t’absorveix.
Només trepitjar el carrer i la intensitat de l’entorn t’absorveix. Gent i més gent omplen els pleníssims carrers de Tirupati. Aquesta població, propera al temple de Tirumala,un dels més sagrats pels hindús, és el nostre primer pas en aquest viatge sobre les terres d’Andhra Pradesh. Em llevo un pèl més dora que la quitxalla per fer alguns temes varis senzills i per agilitzar el matí. Primer per buscar un restaurant que ens puguin fer un esmorzar més o menys occidental o no spicy per tal d’omplir les panxes dels nostres vailets ja de bon matí (òbviament, dormint en hotels d’alt standing aquest pas no seria necessari… però segurament no tan interessant). 
En cap de la dotzena de locals que entro ofereixen torrades amb melmelada, ou ferrat, truita o cap derivat dels típics “Continental Breakfast i English Breakfast” (ostres, no els hi he demanat si tenien pa amb tomàquet i pernil… potser en tenien “jabugo” i tot…). Tots els plats que preparen és en base als seus estofats vegetarians o salses vàries (delicioses i picants però difícils per la nostra canalla i més a primera hora del matí…). La solució la trobo amb uns envasos individuals de melmelada comprats en una espècie de colmados i que ho barrejarem amb el seu boníssim paratha (pa artesanal). Això amb un suc de taronja natural… Per llepar-se els dits!!! La segona gestió de bon matí era aconseguir paper higiènic. Els indis fan les seves necessitats fisiològiques com en molts països musulmans i es renten les extremitats amb aigua. 
El nostre hotelet no ofereix paper higiènic, tan normal i essencial pels occidentals. Tampoc aconsegueixo trobar-ne en cap dels comerços del voltant… la solució passarà tranquil·lament per uns tovallons de paper també difícils d’aconseguir (els indis no acostumen a utilitzar-ne ja que després dels àpats es renten les mans a l’aixeta directament, o senzillament s’espolsen els dits de les mans…). Una altra gestió era saber l’hora de sortida del tren que al dia següent ens hauria de portar a Anantapur, base de la seu central de la Fundació Vicenç Ferrer. No m’acostuma a ser difícil saber l’hora de sortida d’un tren, encara que a vegades a l’Índia no tot és tan fàcil.
Aquesta ocasió em comenten amb una seguretat contundent un horari diferent al que em van comentar ahir també de forma certa just a l’arribada de l’estació. 
No hi ha manera…com que tenim l’estació just al darrera de l’hotel hi tornaré per reconfirmar-ho… Pel camí, deu mil rostres, milions de moviments, colors que es mouen amb intensitat i dinamisme, olors i pudors que no deixen tranquil un olfacte occidental acostumat a descansar durant bona part del dia, petites topades amb gent mentres camines tot buscant un estret passadís entre les onades de persones que s’acumulen als vorals de la carretera, pitades i pitades dels tuk-tuks, cotxes i autobusos destartalats que competeixen per ser el primer de la cua… El tracte amb la gent també és molt curiós i sorpren contínuament. Un caràcter d’entrada més seriós, directe, amb afirmacions que no tenen fiabilitat, negacions facials que representen afirmacions, un accent anglès difícil d’entendre, un tracte impersonalitzat provocat per l’excés de població, … 
Inclús la forma com demanen fer-se una foto amb els dos petits artistes també és molt diferent de la que estàvem acostumats al sud-est asiàtic. Cares amb tímids somriures demanant als nens d’una forma autoritària i en alguns casos imperativa que es posin al costat per la foto. Amb un rostre seriós agafen de forma poc tendra als nostres petits famosos i flash!!! Un estil força diferent i poc motivador per a dos nanos que s’han fet tantes fotos com el Messi passejant per la Rambla Catalunya. 
Per cert, posteriorment s’ensenyen la foto entre ells i llavors, en la seva intimitat, deixen anar les rialles més exhultants de satisfacció. L’Índia sempre et manté al 100%. Cap dels altres països t’exigeix tant per adaptar-te a una nova cultura. Inclús per aquests purs i simples tràmits matinals et demana introduir-te completament al seu entorn i adaptar-te al seu propi estil. De fet, veient aquesta manera de viure tan pròpia, ens fa reflexionar com ens hem acostat tant als altres països que hem visitat i com ha afectat la globalització (amb tot el bo i dolent). 
Ens referim òbviament a la forma de vida en grans pobles o ciutats, sense entrar en les zones tribals o molt rurals que encara viuen en diferents parts del sud-est asiàtic. Un bus atrotinat ens porta cap a Tirumala, centre religiós de primer nivell pels hindús. Algunes fonts confirmen que compta amb més visitants que la Meca o el Vaticà. Desconeguda per la majoria de terrestres, és el temple sagrat per excel·lència del sud de l’Índia. Aquest cop aglomeracions de persones es disposen a fer hores i hores de cua per poder disposar de 4 segons d’oració concentrada davant d’una representació dorada divina hindú benaurada com cap altra en aquesta zona del planeta. 
Famílies senceres buscant el “Darshan” (el seu moment de benedicció) per tal de gaudir d’un bé espiritual que els permeti fer complir uns desitjos confessats al seu Déu. Alegria, cares d’admiració o contemplació, inquietud i tensió en alguns casos, mostres d’unitat familiar, nervis en el tram final d’espera, … Mentrestant, els únics blanquets del multitudinari pelegrinatge, amb els ulls ben oberts observant l’explosió de sensacions, enmig de famílies i famílies índies que també quedaven bocabadats pel seu color blanc de la pell i daurat dels seus cabells, creant un intercanvi preciós i tendre de rialles infantils i mirades paternals.
Règim social de castes.
Són molts els tòpics que defineixen l’ Índia, i segurament fins que no hi ets, no t’adones o no recordes que es queden curts. 10 anys després de la nostra primera experiència al país (aquell cop sense nens) tornem a l’Índia amb la mateixa il·lusió i ganes. Chennai és el nostre port d’entrada amb el vol més econòmic des de Colombo (Sri Lanka). Només arribar a l’aeroport, la terra dels impactes et va esprimint el cap de sensacions molt i molt fortes. Una ciutat que s’ha menjat els voltants de la terminal, on només sortir es respira de forma immediata l’excés de població del país.
Gent per tot arreu… amb tuk-tuks, richkshaws, motos, cotxes de l’època britànica colonial, busos carregats fins dalt, gent caminant, altres d’asseguts conversant, altres d’estirats dormint al terra, … Una rata en sprint ens dóna ràpidament la benvinguda, introduint-nos a l’epicentre d’aquesta espècie animal. Porqueria i més porqueria ens acompanya vorejant les nostres primeres passes per aquest impactant país. Ja de capvespre, la foscor predomina a la ciutat, la falta de llum i les baixades de tensió es fan presents ja només entrar al tren (aquesta vegada menys ple de l’esperat).
Policies interrogant als més desafavorits i en certs casos fent-los fora de certes zones públiques. Els dos petitons rossets obren els ulls com mai només sortir de l’estació tot veient un moviment frenètic enmig d’un ordre caòtic típic que segurament només l’Índia et pot oferir. Ja informats per nosaltres sobre el país i advertits que aquest país intensificaria les seves emocions, miren cautelosos tot el què els envolta, segurament com en cap altre lloc on hem estat. La recerca de l’allotjament és el reflexe pur de la mateixa societat amb les seves pròpies diferències. Hostals bruts i força deixats completament plens. Hotels cars (massa cars per nosaltres) amb habitacions disponibles, i un punt mig difícil de trobar però que finalment trobem amb un hotel 2*, sorprenent guanyador de l’establiment Hoteler de l’any de la seva categoria a tot l’India. 
Diferències socials ràpides i evidents es palpen a l’acte només trepitjar un país castigat per un històric i injust sistema de castes. Zones rurals o inclús certs barris urbans desestructurats continuen convivint segmentats per unes normes de joc socials tan i tan difícils d’entendre per als occidentals. Avui, en un dels nostres trajectes amb tren per la ciutat, tonelades i tonelades de bassura rodejaven un barri format per “xavoles” petites i desestructurades, entre carrerons de 40 centímetres d’amplada plens de brutícia i excrements, mentres el riu (si encara pot mantenir aquest nom) vorejava l’urbanització tot transportant lentament bona part de tots els residus fisiològics i químics de la petita ciutat de 6 milions d’habitants. 
Una de les primeres converses profundes al país s’escau amb un jove enginyer de 24 anys, fill de Cochin (ciutat de la regió de Kerala que justament vam visitar fa 10 anys, amb uns canals preciosos entre palmeres) que està treballant durant uns 6 mesos en un Call Center d’una empresa d’informàtica, guanyant uns 150 euros (fixe més variable), amb un objectiu clar d’assolir més experiència i poder tornar a la seva preciosa terra natal amb més oportunitats laborals. Coincidim en uns moments de relax en un Mall del centre de la ciutat, mentres ell passa part del seu dia de festa setmanal. Ens confirma la persistent segmentació social provocada per l’existència de les castes. Tot i ser inferior que fa molts anys, encara és vigent en la vida quotidiana de molts i molts pobles i barris indis, i inherent en el comportament de bona part de la societat.
El Govern ja va començar a prohibir tradicions tan injustes i que comportaven tants problemes socials, com els incalculables i desorbitats tributs que encara paguen les famílies d’una núvia en el moment del seu casament. Només pel fet de ser dona, la seva família s’ha de fer càrrec dels exagerats costos del casament (que en molts casos duren 4 i 5 dies) i de dotacions i regals materials per a la família del marit. Molts cops aquests pagaments no es poden fer front abans de l’acte, fet que provoca a aquestes famílies a arrossegar un deute impossible d’abonar durant els següents anys. Com a represàlia, milers de dones índies que no han pogut pagar el seu dot acaben sent maltractades i inclús assassinades. També com a resultat, es produeixen milers i milers de desafortunats aborts d’embarassos amb fetus femenins per tal d’evitar aquestes situacions futures… 
La força i intensitat dins de la societat d’aquest règim social de castes fa difícil la seva desaparició. Un simple exemple d’aquest tracte diferencial segons el grup social es pot palpar només a l’entrar en un comerç, on continues veient un tracte classista de superioritat del personal de l’establiment envers a la senyora que els porta els cafès per exemple. Segurament un tracte marcat per una diferència cultural abismal amb la del nostre país i,segons el meu punt de vista, un tracte arrogant i amb poca consideració envers a una persona que, pel fet de tenir una feina de menys responsabilitat, no és ni menys ni més important que una altra persona. 
El respecte als altres sí que fa que una persona sigui més persona, no pas el seu estatus a la feina o el seu nivell econòmic. Ara, a les 22:00 h, quan els nens ja estan en el primer son després d’un dia intens, m’acosto a la botiga més propera per intentar comprar una cerveseta fresqueta (ja que al nostre hotel piquen una mica fort…). Només en el recorregut d’uns 200 metres, coincideixo amb desenes i desenes de persones tirades al carrer… dormint al carrer sense absolutament res. Una dona remenant la brutíssima brossa acumulada en un voral de la carretera, vaques sagrades intocables passejant, un senyor sense cames assegut mentres sacsejava el cap sense romb, un altre aquest cop ben vestit orinant al mig d’un carrer atapaït de tot tipus de porqueria i més, gent i gent dormint pel terra sobre una vorera negra, … 
Una dècada després de la nostra primera visita no ha sigut suficient per canviar aquestes diferències socials del país, potser al contrari… Continuem veient molta gent vivint molt per sota del llindar de la pobresa, en unes condicions higièniques totalment precàries, i un elevat número de gent discapacitada tractada de forma marginal, vivint en un carrer pleníssim. Pleníssim de tot, de gent, d’excrements, de porqueria, de sensacions, …
Un primer salt de Turcs i Cavallets!
La platgeta de Negombo ha sigut la nostra “parada i fonda” durant uns dies de relax, descansant del ritme intens de visites amb els avis backpakers de St. Joan i esperant la llarga i burocràtica setmana necessària per obtenir el visat de la Índia. Aquest viatge està farcit d’activitats, trasllats, visites culturals, canvis d’allotjament, … tot amb un ritme elevat i dinàmic, moltes vegades sense massa temps per descansar, així que uns dies de més tranquilitat es posen molt bé.
L’energia dels papis per veure i descobrir nous llocs, o el fet de voler compartir contínuament noves vivències amb la gent del món, sumat als jocs incansables dels nostres dos vailets amb més gasolina que el F1 del Vettel i que amenitzen tot moment ( sigui el que sigui i a on sigui…)… Sempre s’agraeix uns dies de “parón”. De fet, amb un parell de dies un servidor ja en té de sobres… Tot i que algun altre membre de la família, descendent dels rèptils, a qui li encanta el sol i la platja, agraeix més dies de contacte continu amb el sol entre remull.
Compartir petits espais en els baratíssims i atapaïdíssims mitjans de transport públic forma òbviament part del nostre viatge. Els passos administratius tampoc en són una excepció, com per exemple l’obtenció del visat de la Índia. Després de presentar la primera sessió de formularis típics… avui tocava la corresponent recolecta. 
A les 06:00 els carrers encara estaven buits, i semblava que no trobaríem ningú a l’estació de tren. Els nervis estaven a flor de pell per veure si arribaríem a temps a la plaça. Només un tren ens podia portar per arribar a l’hora pels visats. Tots els comparsistes començaven a aparèixer i la plaça St. Pere ja començava a estar pleneta. Ja en els darrers minuts, una allau de nous patumaires fan omplir de gom a gom el tren cap a Colombo. Ja només pujar, comencem un primer salt de Turcs i Cavallets. A la plaça ja no hi cabia ningú més, tots il·lusionats, amb l’energia de bon matí per a saltar el primer i més que desitjat ball de Patum. Les empentes, l’aglomeració, la il·lusió i l’emoció intensificava aquest moment. Els nans, gegants, masses, … tot a petar!!! 
Ja apunt d’arribar a Colombo, el moment amb més sentiment encara havia d’arribar amb el més que esperat salt de l’àliga. Novament una nova onada de patumaires desesperats se sumen a la festa i pugen a un tren que botava al ritme del timbal. Espectacular com sempre!! A l’arribada a la capital singalesa, la plaça St. Pere es trasllada a dalt d’un autobús. Un autobús dels anys 60 retra homenatge a aquesta festa centenària amb un atapaidíssim primer salt de plens. És en aquell moment quan ens adonem que estem a l’epicentre de la festa bergadana amb els nostres dos petitons. Déu meu quina festa!!! 
Gent de totes les edats, saltant unànimament els innumerables bots de la carretera mentres esquivem les espurnes dels plens i plens de la plaça. La calor es feia present i feia pujar una temperatura alta típica de finals de primavera. Finalment peta el darrer petard del darrer ple i la gent comença a abandonar una plaça que aniria perdent la seva vibrantor per moments. Mentres descansem de l’intens bullici de la patum, fem els tràmits corresponents per aconseguir el visat, visitem un xiquiparc petit d’un centre comercial i ens dirigim novament a una plaça que es resisteix a acabar un primer dijous de Patum. En aquest moment tenim la sort d’acompanyar la guita amunt i avall novament per l’autobús.
Ja se sap, moments de relax on sembla que la plaça està més buida que en cap altra moment, mentres que altres ocasions te la trobes de cara i tothom se t’amorra, buscant un espai impossible de trobar. Ja al tren podem viure els moments més especials del dia, amb el darrer salt de plens. Els patumaires ja ben suats, després d’un dia laboral ple de salts intensos, ens decidim tots junts a disfrutar d’aquest segon salt ple de melancolia i de records. Amb les panxes plenes de pollastres alast, patates fregides, rotis i com no amb més barreja a sobre que quan havíem començat el primer. SALTEM I SALTEM SENSE PARAR!! 
Els somriures rebentaven unes cares cansades de la llarga jornada però contentes de saber que un cop més podíem disfrutar d’una de les festes més maques del món. Tots junts, abraçant-nos i cantant una melodia única que el Bernat dirigia de forma excepcional. Ja a l’arribar, altra cop, moment més relaxat… el moment pels berguedans… el moment per uns tiravols amb més espai… i novament amb un solista que acompanyava aquest moment tan especial, un rosset català-català, mig Berguedà mig Bagenc, i amb ganes d’explotar d’alegria enèrgicament amb una nova Patum. 
Diem adéu a Sri Lanka recordant els camps de te, els temples, coves i més temples, els elefants i altres animals corrent lliures pel parc natural, les pluges tropicals, el sol radiant, les platges i les inoblidables postes de sol…saltant eufòrics per haver conegut un país encantador i divers, enmig d’un salt de plens…
A reveure avis!
Ens llevem tots quatre junts com cada dia, i trobem a faltar els avis…notem una sensació ambigua de felicitat per haver passat uns molt bons dies junts i a la vegada d’enyorança al veure que ja han tornat cap a casa. Novament els avis ens han acompanyat en una part d’aquest viatge tan especial. La seva simplicitat i la seva gran capacitat d’adaptació viatjant, ho ha tornat a deixar molt fàcil, aquest cop, en aquest país tan petit i a la vegada amb atractius tan diferents. Els seus jocs, xerrades i mirades amb els nens i les seves incansables ganes de veure món, competien per agafar lloc durant aquests apretats i intensos dies. 
Inclús en el darrer i teòric dia de descans, decidim fer una sortida ràpida a Colombo, la capital del país, una ciutat oblidada per les guies turístiques però que guardava algunes sorpreses pels vallencs voltaires. Aprofitem el desplaçament a la capital per anar a tramitar els quatre visats per la India, i després de realitzar tots els lents passos burocràtics obligatoris per la seva tramitació, decidim donar una volta per un dels barris més densos i amb més caràcter d’aquesta atapaïda i frenètica ciutat asiàtica.
Amb poca estona, el Joan i la Dolors amb els seus néts van poder admirar diferents formes divines visitant temples de diferents creences en hores punta de pregària. Primer, un dels temples hindús més típics del barri de Pettah, Kathiresan, enclavat en un carreró típic d’aquestes ciutats urbanitzades tal i com Vishnu va volguer fa uns centenars d’anys. Justament aquí, el meu sogre es va trobar en la seva salsa. El Joan va començar a buscar el seu millor espai entre uns músics tocant un soroll de trompeta i timbal estrident i els sacerdots hindús que començaven a adorar a les seves formes divines entre ofrenes i canelabres amb foc. La meva sogra amb una cara de sorpresa i d’anàlisi, mentres els dos petitons buscaven la primera fila per no perdre’s ni un moment de la vistosa i intensa pregària. Algunes noves cares s’acostaven per retre també homenatge a Vishnu, Shiva, Brahma o a Ganesh. Tot i això, poca gent comparant amb el següent temple religiós situat a uns centenars de metres. Just quan es feia fosc, quan els musulmans s’ajunten per realitzar una de les oracions principals del dia, omplint de gom a gom la “Gran Mesquita” de Colombo.
La intensitat de la pregària es notava i ens ho transmitien en cada oració que sentíem o cada moviment que observàvem. La sala principal plena d’homes amb un ritme coordinat i definit, desprenia una força especial. El respecte mutu seguia dominant qualsevol de les nostres visites en aquests epicentres religiosos. A menys d’un quilòmetre de distància, ens trobem amb una església plena de catòlics fent la pregària del dimarts. La barreja de religions convivint armònicament en poc espai omple de força aquest centre històric-cultural. En aquesta ocasió, el fet que ja tinguem més present les litúrgies de la religió cristiana ens fa saltar-nos la visita i seguir endavant amb aquest tast plurireligiós de la capital. Ja de camí de tornada, càntics budistes es camuflaven enmig d’un caos circul·latori amb el tuk-tuk com a protagonista.
Uns dies preciosos amb uns avis entregats. Una recompensa a una estimació sense fronteres. Uns jocs incansables plens de mirades de complicitat i estimació. Unes abraçades que tornaven a demostrar un amor familiar que com diu la meva dona, fan créixer com a persona!!!! Moltes gràcies avis per venir!!! A reveure avis! Ja us esperem de nou!
Safari asiàtic amb família.
Una zona diferent, un altre país dins d’aquesta gran natura verda i rica que forma Sri Lanka. Només entrar al Parc Natural ja t’adones que alguna cosa especial hi ha entre aquests grans arbres, estanys, arbustos i camins enfangats. Yala National Park és un exemple de la vida salvatge animal, un espai protegit per assegurar la continuïtat d’espècies tan i tan perseguides. L’espectacle animal comença.
Una guineu després de caçar un conillet és l’aperitiu d’aquest Safari asiàtic amb família. Els 12 ulls no paren de donar voltes per intentar ser el primer en veure un nou animaló i poder-lo presentar a la resta de la família. Ocells de tot tipus ens donaven una benvinguda amb un sol radiant d’un diumenge amb famílies singaleses apunt per disfrutar d’un dia vibrant en el bosc salvatge del sud de la illa. Búfals estirats banyant-se en tolls d’aigua mentres uns ocells devoren el miler d’insectes del seu voltant. 
Tot d’una, el conductor del nostre 4×4 para el vehicle i tira enrera a la recerca d’algun ésser viu invisible per a la família catalana. Uns moviments suaus i lents movent les branques d’uns arbustos atapeïts són el preludi de la troballa del dia. Una família d’elefants digerint part dels seus kilos i kilos de menjar necessaris per satisfer la seva gran gana diària. Primer un elefant imponent, després dos de més petits seguint les passes de la mare, de la gran mare (mai millor dit). La nostra presència tranquil·la i silenciosa sembla passar inadvertida en un principi. Al cap d’uns minuts, un cop ja identificats, semblem amenitzar un àpat frondós i suculent. Els sogres ben distrets al veure com aquests animals salvatges, minut a minut, s’acosten cap al nostre vehicle. El Bernat no pot obrir més els ulls, mentres que l’Abril es pregunta on és el pare elefant… Resulta que els mascles van sols i només “vuelven por casa por Navidad” (és a dir quan busquen alguna cosa…). Aprop i més aprop… 
La meva sogra ja comença a tirar-se enrera i a dubtar de la pau d’aquestes bèsties tan grosses. “Oh!! però vols dir que no faran res…?”. Del silenci admirador anem passant cap a un silenci entre respectuós i temerós. La Karina i un servidor havíem vist “manades i manades” d’elefants en els nostres safaris a l’Àfrica, sobretot a Chobe National Park a Botswana, o a l’Etosha National Park del nord de Namíbia, però mai aquest animal en estat salvatge se’ns havien acostat tant i tant… De fet, la mare, la imponent mare (la mare que la va parir!!), se’ns posa finalment al davant del vehicle, amb una posició mostrant una actitud d’anàlisi envers al nostre vehicle i de prioritat sobre la nostra presència. El seu moviment plàcid i suau de la cua se substitueix per un moviment d’exploració d’una trompa gruixuda i ferma. De sobte, ens girem i veiem a una nova família elefantina acostant-se per participar amb aquesta festa sorpresa de final incert. 
Aquest cop una gran elefant amb un bebé seguint-la justa sota d’ella, protegit pel voluminós cos de la seva mare. Lentament, amb el seu moviment tranquil que els caracteritza, seguint un camí recte i directe cap a un cotxe carregat amb la família catalana. Finalment rodejats, amb tot d’elefants per tots els costats del nostre jeep obert per tot arreu, apunt per formar part d’un sandwich immens (en principi sempre m’havien dit que els elefants no eren carnívors…), o millor dit, d’un bon entrepà de pa amb tomàquet si tenim en compte els vermells braços de la meva sogra després d’un dia de safari amb un sol tropical radiant. M’aixeco per intentar gravar el moment quan la nova visitant em deixa anar un crit d’advertiment mentres protegeix a la seva cria.
El conductor repeteix ara amb un to ja més sec i suau que no ens movem cap dels 6 i restem inmòvils. Les grans potes, amb les seves immenses ungles tornen a moure’s, el cap es gira encarant novament una casa plena d’arbres i matolls, les orelles tornen a doblar-se endavant i enrera com les mans d’un director de música clàssica i la cua donant novament voltes. Tornem a la calma i descans inicial, la mateixa que transmet tot elefant en llibertat. Cocodrils, búfals, iguanes, un tipus de mofetes, porcs senglars, gasel·les i altres antíl·lop, galls d’indis i ocells i més ocells… El protagonista i el més buscat de la pel·lícula, el lleopard, se’ns amaga al nostra pas. Què hi farem… No tenim mai sort amb els felins… 
L’entorn espectacular, amb aigua per arreu, abres que recorden la sabana africana, baixos arbustos que omplen les grans panxes dels elefants, … un paradís per contemplar a una vida salvatge en estat pur que tan ens agrada. Ja fora el parc, dins la població més propera, un altre paisatge verd Srilanquès torna a fer-se present.
Plantacions d’arròs i d’altres vegetals, palmeres i palmeres, llacs naturals, un plaer continu i incansable per a un país que finalment ha retrobat una pau que omple d’actitud positiva a la seva població. Una població que ha hagut de conviure amb una guerra civil (com ha passat en molts països després d’un període de colonització) llarga i basada en atacs terroristes dels tigres tamils, perseguits per un poder singalès sense fre. Actualment, amb un nivell de vida molt superior al dels darrers països que hem visitat (com Myanmar o Cambodja) però encara amb un 20% de la població sota el llindar de la pobresa.
Tot i això, bona part de la gent poden gaudir d’una vida agradable (tot i no poder ser comparada amb el nivell estàndar europeu), amb vivendes ja més acceptables, i inclús en molts casos, ben acabades i amb un encant especial. A les 07:30, ja amb el sol per sobre les palmeres, brillant amb força mentres els núvols de l’horitzó preveuen un nou dia amb pluja tropical. En un camí de terra estret entre un gran llac ple de diferents tipus d’aus i plantes de lotus per una banda, i llargues plantacions d’arròs entre palmeres per l’altra.
La vida circulant amunt i avall, pares portant els seus nens a l’escola amb moto o bici o tuk-tuk, senyors amb els seus saris pedalant velles bicis, dones passejant amb un paraigua de doble funcionalitat, un senyor banyant-se amb sabó al costat de la resclosa, … Just abans d’un esmorzar amenitzat per una serp més llarga que el Bernat arrossegant-se pels jardins de la preciosa Guest House situada als vorals del llac.Ara, de camí llarg de tornada, 7 horetes dins d’una furgoneta. L’Abril s’estira buscant uns minuts de “nonetes” robats pel joc i carinyo dels avis d’aquests dies tan intensos. Mentrestant, el Bernat cantant unes cançons de manera apassionada, amb els ulls mig tancats i la cara amunt, tot un aspirant a la nova edició d’Operación Triunfo “Special Gangnam Style”, assegut entre els seus estimats avis amb qui ha jugat i fet infinitat de petons durant tots aquests dies.