Amb les sabates apunt, alguns amb Salomon, altres amb waterproof “wachikei”, altres amb algunes North Face falses però que “dónen el pegu”, altres amb algunes Decathlon, i els porters de l’Abril i el Marcel (coneguts com a xerpes) amb xancletes “playeres” i més àgils que ningú. Tots apunt per començar. Tots 9 (déu ni do amb la colla) apunt per començar 4 dies d’un meravellós trekking pel cor de l’Himalaia. El Marcel, simpàtic, preciós, entremaliat i el més petitó amb només 2 anys i mig, enfilat en una de les cistelles carregades pels porters. L’Abril, guapíssima i riallera com ella sola, caminant en alguns moments i desitjant ésser portada en bona part del camí com el seu col·lega de viatge, el seu estimat Marcel. L’Emile i la Dúnia, de 12 i 14 anys respectivament, novells en les caminades (i sobretot amb desnivell, acostumats amb les immenses planures holandeses), amb algunes cares llargues inicials canviades per contingudes mostres d’alegria en l’arribada i en les baixades o pujades pronunciades. I un Bernat espectacular, radiant, valent i amb ganes d’encarar les muntanyes amb l’optimisme que el caracteritza. Amb un ritme lent i constant en les empinades pujades, amb corredisses desenfrenades a les baixades, i amb uns jocs incansables de policies en “check points” en els trossos més planers. És inevitable fer aquesta més que merescuda menció especial a aquest “nanu” de 6 anys enfilant aquest trekking de 3 dies amb 4000 metres de desnivell acumulat. Sortint dels 2300 per pujar als 2600 i tornar a baixar als 1700, ascendint als 3100 per tornar a baixar als 1500. Tot solet, amb il·lusió, entusiasme i amb unes ganes de viure la natura que ens fa molt i molt contents. Bravo Bernat! i Bravo Marcel i Abril!!! Sou uns petits grans muntanyencs!!! Uns pares amb agulletes després de baixar el darrer dia els 1700 metres que ens separava la bàsica Guesthouse del pont penjant que atravessava el riu i la carretera que ens portaria de tornada a Kathmandu. Uns dies preciosos, amb molta tranquil·litat, sense gaires turistes, atravessant valls properes als 6000, 7000 i 8000’s. Amb un bany termal calentó amb família com a recompensa final del dia més llarg recorregut, amb sobretaules d’espelmes en un alberg a 3100 metres, amb alguna escapada amb el Fred per assolir un 3600 i poder per veure de més aprop les muntanyes Tibetanes, amb un parell de pastissos d’aniversari per la preciosa tieta Elena que només en fa 20, amb llargues converses gràcies a les maratonianes tirades, amb algun casament o dança d’espontanis locals trobats pel camí, amb paisatges i paisatges espectaculars, d’immenses muntanyes sense fi, amb unes nits brillants i estrellades, … Un plaer físic i mental, una satisfacció per a una Karina riallera que aprecia com mai les recompenses que et dóna la muntanya i el seu entorn. I un servidor que disfruta com ningú veient a la seva família pujant i pujant muntanyes, arribant per sobre els 3000, mentres les veïnes s’enfilen i s’enfilen sense compassió.Ara de nou a Katmandú descansant després del trekking d’uns dies de jocs i visites amb família. El trapella Marcel corrent amunt i avall amb un somriure d’orella a orella, jugant a tot i amb tots, amb les seves frases en francès divertidíssimes (il est cassé!), les seves precioses i innocents expressions, amb les seves caigudes, les seves carinyoses reaccions infantils, i amb un caràcter i bitxeria propi només d’ell mateix. L’Abril i el Bernat, un cop més aprofitant les aigües, aquesta vegada, d’una piscina transparent i neta com la de Santpedor.

8 hores de cotxe ens separen de la interessantíssima capital nepalesa del parc nacional de Langtang, una joia natural enmig de l’Himalaia. La primera parada, Gatlang, un poble ètnic himalaienc de postal però amb les dures conseqüències de viure isolats en un paradís natural d’alta muntanya. Situat a 3 hores de camí del proper centre sanitari, segurament similar al CAP dels anys 20 a Gòsol (si és que n’hi havia un) i a 6 o 7 en cotxe de la capital (si és que tenen temps d’arribar-hi, i si tenen diners suficients per pagar-ho). Un autèntic problema vital per a les seves famílies. Tot i això, amb una escola, uns punts d’accés d’aigua públics provinents de pous muntanyencs construïts gràcies a una ajuda d’una ONG, corrent elèctrica, una pista forestal, i 2 o 3 guesthouses molt bàsiques per començar a oferir un primer servei a un turista amb ganes de trepitjar una de les zones muntanyenques recentment marcades en els mapes. Una població que conserva totes les tradicions i manera de viure pròpies dels Tamang, però amb l’imminent conversió per l’entrada de nous turistes que pot proporcionar-los una nova i esperada font d’entrada d’ingressos que els ajudi a millorar el seu estàndar de vida. Amb totes les cobertes de fusta negra que camufla un poble en l’horitzó d’una preciosa vall, enmig de plantacions de cereals (tant per la pròpia elaboració de pa, com per la venda a fabricants nacionals de cervesa), enmig de preocupants boscos mig deforestats (tant pels incendis com per la mala gestió forestal i tala descontrolada) i d’unes muntanyes amb immenses roques negres que rodegen a una cultura mil·lenària. Les cases amb parets de pedra i façanes de fusta amb talles el·laboradíssimes. Detalls sorprenents en un etorn molt rural, amb una permanent convivència entre humans i animals dins i fora de casa, on el temps sembla passar lentament entre el tallant vent dels 2300 metres. Un vent que deixa senyals dures als rostres dels nens, amb cares tallades, inclús amb crostres, mocositats assecades, tos cròniques, … Amb conseqüències fatídiques per a una canalla (com la nostra) amb ganes de viure vivències al màxim. Uns nens, que desafortunadament, des de ben petits, des dels 5 o 6 anys, ja porten una vida d’adults, carregats amb sacs o cistelles plenes de fusta (per cremar i escalfar-se dels freds vespres), o de fems per abonar els camps, o de les tiges dels cereals per alimentar al bestiar, o d’algun germà petit, o inclús de pedres o roques per construïr o reparar els seus habitatges, … Uns nens que perden bona part de la seva infantesa jugant a ser grans, a reproduir les mateixes accions dels seus antecedents, per ajudar a la seva dura vida familiar, … Una llàstima per a uns vailets que abandonen ràpidament els estudis, i amb unes ganes boges de jugar quan el Bernat i l’Abril corren i corren a pilla pilla per l’única pista forestal que voreja el poblat. Neixen i als 5 o 6 anys ja treballen, als 14 es casen, i als 24 ja tenen 4 o 5 fills, … Un fet que es repeteix en tantes i tantes poblacions ètniques i isolades arreu del món (i que també passa a la Índia, i en aquest cas sense haver de viure en un indret ni isolat ni desemperat). De fet, segons una estadística de l’UNICEF, gairebé la meitat de matrimonis al sud d’Àsia són concertats amb menors d’edat. Sigui per les dures tradicions hinduistes, per l’extrema pobresa, sigui per la vida en l’aïllament social en les altes muntanyes, o per les llargues tradicions ètniques, … els infants i adolescents de mig món s’exposen a dures vides. Per molts es tracta de cultures diferents, per altres un atac als drets humans, per mi… per mi, senzillament em fa mal cada cop que veig a un nen carregant quilos i quilos a l’esquena, o quan veig joves noies adolescents embarassades i amb un fill a l’esquena… Són d’aquells llocs que quan passeges, quan hi dones una volta a les 6 del matí (mentres els nens acaben de fer el darrer son), veus tot un món tan i tan diferent al que estem habituats. Una realitat tan difícil per als nostres ulls. Inclús després de veure zones i zones pobríssimes durant el nostre viatge, de veures zones amb una forta vida ètnica, inclús de conviure jocs i jocs amb els nens de tants països … aquest lloc, aques poble tan pintoresc, és un reportatge de National Geographic en viu sorprenent, turísticament atractiu, però humanitàriament dur. Segurament amb unes condicions de vida millors que en molts barris marginals indis o de poblats sense agricultura ni ramaderia del sud-est asiàtic, però amb un clima dur que castiga dia rera dia, nit rera nit, una salut feble i malnutrida.

Apunt de girar cua i tornar cap a Pokhara després d’estar dos dies seguits amb pluja i tempestes de forma gairebé continuada… Perfecte per fer un petit “paron” en el lodge d’alt standing en construcció, en la nostra “pedazo” habitació a preu de ganga amb vitralls immensos per banda i banda on poder presenciar durant bona part del dia unes valls plenes de vegetació i de densos núvols amb ganes de descarregar aigua i més aigua. De tant en tant, alguna aparició divina d’uns pics majestuosos que s’enfilen sobre els núvols amb ganes d’exhibir-se des de l’horitzó. Contemplant el paisatge, jugant amb els nens, pintant i fent els nostres tès… les hores passaven ràpid esperant que la pluja parés.Dos dies complerts de jocs “indoors” continus, omplint un temps i un petit espai preciós, amb salut, amb plena energia i tots quatre junts. Amb pintures dibuixant pastissos d’aniversari, paisatges, camps de futbol o senzillament línies de colors… Llegint contes, explicant històries, cantant i ballant, jugant a jocs de pistes, fent-nos abraçades i petons, dient tonteries, menjant, dormint, disfrutant plegats de dos dies obligats de descans. Amb ganes de seguir caminant i veient aquestes meravelles naturals, però a la vegada gaudint d’un espai familiar en una gran habitació amb sostre de fusta sota un parell de dies de tempestes. Avui, amb un cel ben tapat, plovisquejant, dubtant de seguir endavant o abandonar l’expedició pre-himalaia dels Solà-Sobré 2013. Quan ja estàvem apunt de la retirada, una mirada de complicitat amb la Karina ens fa seguir endavant, canviar de plans i seguir caminant sota la petita pluja, dirigint-nos cap al nostre destí : el petit poblet de Damphus. Endavant! Teòricament 2 horetes mal comptades de no res, però amb 500 metres de desnivell, plovisquejant, amb uns núvols amenaçadors de noves tempestes, sense tenir el camí clar del tot, sense més pantalons llargs de recanvi pels nens després que el Bernat caigués ben llarg sobre l’humit i dens fang després d’un dels seus rapidíssims sprints (es nota que bona part d’aquest viatge principalment tropical no els hem necessitat els pantalons llargs…), sense res reservat per dormir ni sabent el tipus d’allotjament que ens trobaríem, i amb l’Abrileta de 4 anyets per ser portada sobre l’esquena durant bona part de la pujada. Una pujada dreta i entretinguda; amb algunes cases disperses, gent local saludant als dos rossets : Namaste!! Namaste!!!, una Abril que amb la motxil·la i les dretes escales ja comença a pesar, un Bernat increïblement fort com un roure marcant el pas a tota la família, i una mare amb un gran somriure al veure un tímid sol guanyant a l’espessa i densa capa de núvols. La recompensa no podia ser millor que arribar a aquest preciós i tranquil poble situat al capdamunt d’aquesta muntanya als peus del Machapuchara, plena de guesthouses construïdes pels mateixos pagesos de la zona. Una experiència perfecte per compartir una tarda preciosa de jocs actius i dinàmics amb els peques (pilla-pilla i aranya i fent el cabra amb els llargs salts del Bernat) enmig de búfals, gallines i pollets. La gent molt i molt agradable, oberta a l’arribada de famílies amb nens, i amb un preu d’escàndol. Tot en un entorn únic, i amb un cel sorprenentment clar que ens brinda un final de dia espectacular, amb una posta de sol brillant sobre l’Himalàia, amb uns pics vertiginosos que treuen el cap per sobre dels darrers i persistents núvols. Ara, estirat al llit des de la millor habitació de la guesthouse, senzilla amb tres llits, aigua calenta i neta i nova de “trinca” per només 3,7 euros (la més econòmica del viatge). Amb la panxa pleníssima després d’haver sopat “momos”, “spring rolls”, sopetes, “chicken curry”, “macarrons”, … i amb ganes que sigui demà i despertar-nos i obrir els ulls des del llit per poder veure a través de les dues finestrestes la preciosa cara sud del Machapuchara, o altrament dit el “Fish tale” (cua de peix). Mentrestant, una lluna minvant potent il·luminant unes immenses muntanyes nevades en una nit clara i tranquil·la.

Una nit extra a Sarangkot ens permet encarar un primer dia de caminada amb l’Abril gairebé al cent per cent. Novament, un sol matiner espatarrant sobre l’Annapurna Range amb una calentona tassa de te boníssima ens torna a donar el bon dia. Encarem els primers metres amb la panxa plena d’un chapati amb ous ferrats, un esmorzar híbrid Nepalí-Europeu excel·lent per començar un dia sensacional. Els dies previs a Pokhara ens van servir per fer unes compres vàries i demanar informació sobre la zona, perfecte per començar en solitari aquestes passejades per les petites serralades prehimalaienques: un forro polar doble per l’Abril, sabates pels dos peques, unes ulleres de sol per la Karina, un gorro per l’Abril, fundes per protegir les motxil·les de l’aigua i un mapa de la zona per poder-nos moure amb tranquil·litat. La proximitat de la zona del trekking a Pokhara (cal tenir en compte que l’Annapurna està només entre 20 i 30 kilòmetres de la ciutat) i la quantitat de petits poblets i aldees amb diversos bàsics allotjaments hotelers, ens facilita prendre la decisió de fer el recorregut al nostre aire, sense “porters” ni guies. Sense marcar-nos dies (sense un mínim ni un màxim), amb una ruta més o menys marcada, però totalment oberta al què anem trobant o segons la manera que ens anem sentint. Vaja, com anem fent durant tot el nostre viatge, però ara caminant…, i reduint l’equipatge a la meitat (ara només amb una motxil·la gran i una de petita). Un pes perfecte per poder disfrutar de curts recorreguts com el d’avui, que finalment ha sigut d’unes 4 hores. Pel camí, ha donat temps a fer moltes coses, parlar i parlar,jugar i jugar, cantar, riure, tirar pedres a un llac,jugar a botiguetes de pedres precioses, fer de pastor d’algun búfal perdut pel camí, o fer de “Porter”(portador, o com diem des de Catalunya, “Sherpa”,que correspon al primer grup ètnic que va decidir acompanyar a muntanyencs). Per una pista forestal, seguint la cresta de la mateixa serralada, passant poble rera poble, o millor dit, grups de cases rera grups de cases. Amb un tipus de vida totalment rural, amb conreus de secà, quatre cabres a cada petit corral i un paisatge boscós que amaga les preuades i immenses muntanyes perdudes entre els grans núvols del proper horitzó. Pel camí, tots els locals ens van saludant al pas dels dos petits caminaires: Uns senyors esperant el bus de les 09:00 (quan ja eren les 10:00), famílies assegudes als característics porxos de les típiques cases nepalís de muntanya, nois jugant al típic joc nepalí de taula amb fitxes, dones portant fems amb un cistell penjat pel cap amb una cinta, nens jugant pel camí, joves mares cuidant nadons mig despullats, un senyor colant grans de blat de moro, dones grans esperant que sigui l’hora de canviar de posició, …
Una caminadeta molt agradable, matinera i perfecte per arribar a un destí d’in petit poblet, que poc hauríem pensat d’assolir, tenint en compte l’estat dels darrers dies de la nena més bitxa i riallera que coneixem. Ja a l’arribar, tenim la sort de caure en gràcia al manager d’un establiment hoteler de primer nivell a un mes de ser inaugurat, podent aconseguir la millor habitació al preu que nosaltres estàvem disposats a pagar (o sigui, uns 13 euros). Tot i estar ultimant la zona ajardinada de l’establiment, que disposarà d’unes 24 habitacions a un preu mòdic d’uns 120 USD, la seva ubicació és excepcional,les seves vistes a través dels dos grans finestrals a costat i costat de l’habitació són espectaculars, i els seus detalls i decoració molt per sobre del nostre estàndar de nivell hoteler d’aquest viatge,i amb l’esmorzar portat a l’habitació per poder assaborir la tassa de te matinal des de la terrassa tot contemplant les omnipotents muntanyes himalaienques. Una agradable sorpresa que ens permet gaudir aquest cop, d’un nou balcó natural amb tastos de luxe.

Són les 6:00 h. del matí, sona un tímid i fluix despertador en una petita i acollidora habitació situada a la cara nord de Sarangkot. Els nens encara dormen mentres un potent raig de sol taronja comença a sortir del fons de l’horitzó. No hi ha pressa, cap tipus de pressa per començar el dia tan aviat…només il.lusió. De fet, teníem decidit prendre’ns un dia tranquil perquè l’Abril acumulés unes forces de reserva per encarar millor uns dies de petits trekkings. Alguna cosa especial, i tan especial ens fa llevar d’hora per guanyar al sol en aquesta cursa matinal. Just davant, davant nostra, tenim la companyia de l’Annapurna, el Machapuchare i altres imponents muntanyes 7000´s i un 8000 amb la total plenitud. En un dia serè i clar, com encara no havíem vist durant aquesta primera setmana al Nepal. Un inici espectacular en un balcó natural himalaienc, perfecte per donar-nos la benvinguda a uns dies de caminades entre pobles i boscos de la zona. Una immensitat dura i salvatge, amb uns pics omnipresents que podrien explicar durant dies i dies, infinites històries tràgiques d’intrèpits alpinistes. Al cap de poca estona, els nens comencen a treure el cap per la finestra, sent conscients que l’espectacle, ara, està a fora. El Bernat sorprès per l’altura de les muntanyes, demanant en tot moment si alguna d’aquestes és l’Everest. L’Abril, sortint més tímidament i a poc a poc, no en fa gaire cas…li agraden més les cabretes… Dos tes amb llimona boníssims amb la millor companyia i dos tasses de llet preparats pel propietari rus de la casa on estem allotjats (que encara no sabem si és una guesthouse o és ben bé la seva pròpia casa) ens escalfen el cos del lleuger fred matinal . El propietari de la casa on estem allotjats és tot un personatge, mig hermità i que viu a Rússia mig any i l’altre mig davant l’Annapurna, i molt amable, conservant això sí, el seu definit i clàssic estil rus, amb la seva ampolla de Whisky a sota el llit. Tots 4, davant d’aquesta serralada única al món, entre jocs de soldats, curses, dibuixos i pintures, alguns deures, i convivint amb un poble que sobreviu bàsicament de petits conreus, poc bestiar i dels 4 turistes que passem per la zona. Els nens aprofitant el lloc per compartir la vida quotidiana de la zona, donant menjar a les cabres, preparant una espessa i divertida massa de pa per fer el chapati per esmorzar, jugant amb nens, o perseguint enriulats uns pollets que agafaven de dins d’unes gàbies de bambú. La Karina i jo, mentres no feiem de papes, profes o companys de jocs, intentant trobar un moment per observar l’atracció natural per excel·lència del Nepal, l’Himalàia.Ja a la tarda, com moltes vegades passa a la muntanya, i sobretot en aquesta zona i en aquesta època de l’any, els núvols van agafant presència. Creixent, sumant-se, multiplicant-se, aconseguint un volum del no res, pujant unes tonalitats irreconeixibles durant l’enganyosa eterna pau matinal. L’entorn canvia, el vent comença a bufar amb força, les fulles dels arbres trenquen un silenci gairebé absolut, els grisos i blaus foscos dels núvols es barregen amb la de les roques i neu dels famosos pics. Apareix una altra vida, aquest cop més dura i difícil per a uns habitants que viuen i sobreviuen entre penyasegats salvatges.

Unes 5 hores de tren, 3 hores de bus local i unes 7 hores més de carretera amb vots i revolts ja dins de Nepal és el següent “tute” que ens ha portat de l’atapeïda Varanasi a la himalaienca Pokhara. Un transfer llarg, tan necessari com factible ( promogut pel poc interès turístic i cultural del trajcte), i de baix cost, comparat amb les cares combinacions aèries entre aquests dos atractius turístics tan diferents. La nostra arribada és acompanyada per uns dies de dècimes de febreta de la nostra Abril amb un constipat d’aires calents i de calors agobiants d’aquest darrer mes. Una parada obligada en un lloc perfecte, Pokhara, una ciutat als peus del Parc Nacional d’Annapurna (Himalaya) amb tots els serveis necessaris per tot tipus de turisme (supermercats amb productes internacionals, restaurants de tot tipus, botigues,bakerys,etc, …). Uns dies de calma… una calma que ens costa païr òbviament per la falta de plenitud al veure la petitona en baixa forma, així com per la necessitat d’activitat que demanen els nostres cossos. Uns dies de passejos curts, de tardes de jocs de taula,de passejos amb barca, de cafès tranquils o de compres necessàries.Per exemple, unes compres d’unes sabates de trekking (de caminar) pels nostres fills que ha costat gairebé igual que trobar un lleopard al Yala National Park. Visitem un parell de dotzenes de botigues d’equipament muntanyenc de l’epicentre turístic de la ciutat sense tenir cap tipus de resultat positiu, amb una sensació frustrant en una de les capitals del trekking. Curiós veure com els centenars de botigues d’equipament esportiu de muntanya repeteixen i repeteixen una oferta basada només amb falsos productes per adults. Finalment i sense adonar-nos, seguim protagonitzant un autèntic anunci televisiu per Decathlon, amb una segona “intentona” aquest cop al centre de la ciutat, visitant una cinquantena de botigues d’oferta clavada amb productes econòmics i de baixa qualitat. Enmig de l’impossible es troba el possible, més fàcil al Decathlon…

Uns dies de relax i de calma, sota un cel gris, tot esperant que l’Abril es posi a cent per cent. Uns dies amb unes dècimes de boira, amb unes ganes de tornar a explotar d’alegria i d’il·lusió per descobrir més i més d’aquest preciós món. Avui, ja de remuntada, dia especial pels voltants del llac. Mini-Trekking matiner d’un servidor amb ganes de cremar, i de presenciar després d’un plugim netejador, unes vistes espectaculars d’uns quants 7000  i un 8000 (Annapurna I), amb uns moments de solitud i de tranquil·litat, al capdamunt d’un turó privilegiat amb la World Peace Stupa, tribuna d’una de les parts més característiques de la serralada més alta del món. Una immensitat que s’aixeca cap al cel, enfilant-se sobre teu des de l’infinit, amb ganes d’exhibir la majestuositat d’una força natural sense possibles còpies falses. Preludi d’una segona pujada a la muntanya-mirador, des d’una altra ruta i aquest cop amb la millor companyia possible, un Bernat amb botes noves i amb ganes de començar a devorar muntanyes, mostrant aquesta immensa i sorprenent força infantil. Un dia intens, acabant-lo d’amenitzar amb uns “caballitos” amb menys mesures de seguretat que el cotxe de l’inspector Gadget, i un passeig en barca amb tota la family mentres coincidim amb el moment “freaky” del dia (o millor dit de la setmana): “Un parell de novells piragüistes s’exhibeixen al nostre pas pel llac, un d’ells amb un estil ja força competitiu intentant “colejar” de forma poc agraciada uns cons flotadors ficticis enmig del llac Phewa. Al veure que els seus moviments capten l’atenció d’uns seguidors catalans, el noi es creix i segueix forçant uns moviments cada cop més… més… perillosos. De sobte, en una girada brusca es tomba i s’enfonsa cap per avall, amb la dificultat afegida que són d’aquelles piragües on es col.loquen les cames a dins. El noi, tot nerviós treu el cap de forma intermitent fins que aconsegueix sortir de la petita embarcació. Llavors comença a abraçar un kayak apunt d’omplir-se d’aigua i d’enfonsar-se al fons d’aquest preciós llac, pou d’energia pels locals de Pokhara. Mentrestant ens hi acostem el més ràpidament possible (o sigui, a un nus i mig) amb la nostra barca de rems per aconsellar-lo que deixi el kayak i que pugi a la nostra barca. Enmig de l’intent de suport ens comenta que no sap nadar!!!. Vaja!!! bon esport a fer sense saber nadar campió!!! Finalment aconsegueix pujar a la nostra barca, la barca de Noé. És en aquell moment quan surt el Kayak superheroi, el campió mundial del malabarisme kayakí. Un jove nepalí capaç d’aixecar el kayak carregat d’aigua, sacsejar-lo fins a deixar-lo completament buit (com si fos una pilota de basquet), tot mentres continua dins l’aigua i dins del seu propi kayak. Un autèntic especialista que ens acaba oferint tot un espectacle gratuït de circ aquàtic. Entre els shows més aclamats hem de destacar les flexions a 90º, sí, sí, a 90º (o sigui mig Kayak a dins l’aigua cap per avall) i el número estrella; el mortal. Sí senyor!!! Un mortal amb un kayak!!! Mentrestant la Karina recull una sabata del noi dins l’aigua amb l’ajuda del rem i l’Abril li agafa el mitjó apunt d’enforsar-se, i el jove es posa al kayak de nou i segueix pel llac, tot tranquil i tot moll, i el més important i sorprenent : sense saber nedar!