Amb les sabates apunt, alguns amb Salomon, altres amb waterproof “wachikei”, altres amb algunes North Face falses però que “dónen el pegu”, altres amb algunes Decathlon, i els porters de l’Abril i el Marcel (coneguts com a xerpes) amb xancletes “playeres” i més àgils que ningú. Tots apunt per començar. Tots 9 (déu ni do amb la colla) apunt per començar 4 dies d’un meravellós trekking pel cor de l’Himalaia. El Marcel, simpàtic, preciós, entremaliat i el més petitó amb només 2 anys i mig, enfilat en una de les cistelles carregades pels porters.
L’Abril, guapíssima i riallera com ella sola, caminant en alguns moments i desitjant ésser portada en bona part del camí com el seu col·lega de viatge, el seu estimat Marcel. L’Emile i la Dúnia, de 12 i 14 anys respectivament, novells en les caminades (i sobretot amb desnivell, acostumats amb les immenses planures holandeses), amb algunes cares llargues inicials canviades per contingudes mostres d’alegria en l’arribada i en les baixades o pujades pronunciades.
I un Bernat espectacular, radiant, valent i amb ganes d’encarar les muntanyes amb l’optimisme que el caracteritza. Amb un ritme lent i constant en les empinades pujades, amb corredisses desenfrenades a les baixades, i amb uns jocs incansables de policies en “check points” en els trossos més planers. És inevitable fer aquesta més que merescuda menció especial a aquest “nanu” de 6 anys enfilant aquest trekking de 3 dies amb 4000 metres de desnivell acumulat. Sortint dels 2300 per pujar als 2600 i tornar a baixar als 1700, ascendint als 3100 per tornar a baixar als 1500.
Tot solet, amb il·lusió, entusiasme i amb unes ganes de viure la natura que ens fa molt i molt contents. Bravo Bernat! i Bravo Marcel i Abril!!! Sou uns petits grans muntanyencs!!! Uns pares amb agulletes després de baixar el darrer dia els 1700 metres que ens separava la bàsica Guesthouse del pont penjant que atravessava el riu i la carretera que ens portaria de tornada a Kathmandu.
Uns dies preciosos, amb molta tranquil·litat, sense gaires turistes, atravessant valls properes als 6000, 7000 i 8000’s. Amb un bany termal calentó amb família com a recompensa final del dia més llarg recorregut, amb sobretaules d’espelmes en un alberg a 3100 metres, amb alguna escapada amb el Fred per assolir un 3600 i poder per veure de més aprop les muntanyes Tibetanes, amb un parell de pastissos d’aniversari per la preciosa tieta Elena que només en fa 20, amb llargues converses gràcies a les maratonianes tirades, amb algun casament o dança d’espontanis locals trobats pel camí, amb paisatges i paisatges espectaculars, d’immenses muntanyes sense fi, amb unes nits brillants i estrellades, …
Un plaer físic i mental, una satisfacció per a una Karina riallera que aprecia com mai les recompenses que et dóna la muntanya i el seu entorn. I un servidor que disfruta com ningú veient a la seva família pujant i pujant muntanyes, arribant per sobre els 3000, mentres les veïnes s’enfilen i s’enfilen sense compassió.
Ara de nou a Katmandú descansant després del trekking d’uns dies de jocs i visites amb família. El trapella Marcel corrent amunt i avall amb un somriure d’orella a orella, jugant a tot i amb tots, amb les seves frases en francès divertidíssimes (il est cassé!), les seves precioses i innocents expressions, amb les seves caigudes, les seves carinyoses reaccions infantils, i amb un caràcter i bitxeria propi només d’ell mateix. L’Abril i el Bernat, un cop més aprofitant les aigües, aquesta vegada, d’una piscina transparent i neta com la de Santpedor.
Arxiu de la categoria: Vivències
Gatlang, un poble ètnic himalaienc.
8 hores de cotxe ens separen de la interessantíssima capital nepalesa del parc nacional de Langtang, una joia natural enmig de l’Himalaia. La primera parada, Gatlang, un poble ètnic himalaienc de postal però amb les dures conseqüències de viure isolats en un paradís natural d’alta muntanya. Situat a 3 hores de camí del proper centre sanitari, segurament similar al CAP dels anys 20 a Gòsol (si és que n’hi havia un) i a 6 o 7 en cotxe de la capital (si és que tenen temps d’arribar-hi, i si tenen diners suficients per pagar-ho).
Un autèntic problema vital per a les seves famílies. Tot i això, amb una escola, uns punts d’accés d’aigua públics provinents de pous muntanyencs construïts gràcies a una ajuda d’una ONG, corrent elèctrica, una pista forestal, i 2 o 3 guesthouses molt bàsiques per començar a oferir un primer servei a un turista amb ganes de trepitjar una de les zones muntanyenques recentment marcades en els mapes. Una població que conserva totes les tradicions i manera de viure pròpies dels Tamang, però amb l’imminent conversió per l’entrada de nous turistes que pot proporcionar-los una nova i esperada font d’entrada d’ingressos que els ajudi a millorar el seu estàndar de vida.
Amb totes les cobertes de fusta negra que camufla un poble en l’horitzó d’una preciosa vall, enmig de plantacions de cereals (tant per la pròpia elaboració de pa, com per la venda a fabricants nacionals de cervesa), enmig de preocupants boscos mig deforestats (tant pels incendis com per la mala gestió forestal i tala descontrolada) i d’unes muntanyes amb immenses roques negres que rodegen a una cultura mil·lenària. Les cases amb parets de pedra i façanes de fusta amb talles el·laboradíssimes. Detalls sorprenents en un etorn molt rural, amb una permanent convivència entre humans i animals dins i fora de casa, on el temps sembla passar lentament entre el tallant vent dels 2300 metres.
Un vent que deixa senyals dures als rostres dels nens, amb cares tallades, inclús amb crostres, mocositats assecades, tos cròniques, … Amb conseqüències fatídiques per a una canalla (com la nostra) amb ganes de viure vivències al màxim. Uns nens, que desafortunadament, des de ben petits, des dels 5 o 6 anys, ja porten una vida d’adults, carregats amb sacs o cistelles plenes de fusta (per cremar i escalfar-se dels freds vespres), o de fems per abonar els camps, o de les tiges dels cereals per alimentar al bestiar, o d’algun germà petit, o inclús de pedres o roques per construïr o reparar els seus habitatges, …
Uns nens que perden bona part de la seva infantesa jugant a ser grans, a reproduir les mateixes accions dels seus antecedents, per ajudar a la seva dura vida familiar, … Una llàstima per a uns vailets que abandonen ràpidament els estudis, i amb unes ganes boges de jugar quan el Bernat i l’Abril corren i corren a pilla pilla per l’única pista forestal que voreja el poblat. Neixen i als 5 o 6 anys ja treballen, als 14 es casen, i als 24 ja tenen 4 o 5 fills, … Un fet que es repeteix en tantes i tantes poblacions ètniques i isolades arreu del món (i que també passa a la Índia, i en aquest cas sense haver de viure en un indret ni isolat ni desemperat).
De fet, segons una estadística de l’UNICEF, gairebé la meitat de matrimonis al sud d’Àsia són concertats amb menors d’edat. Sigui per les dures tradicions hinduistes, per l’extrema pobresa, sigui per la vida en l’aïllament social en les altes muntanyes, o per les llargues tradicions ètniques, … els infants i adolescents de mig món s’exposen a dures vides.
Per molts es tracta de cultures diferents, per altres un atac als drets humans, per mi… per mi, senzillament em fa mal cada cop que veig a un nen carregant quilos i quilos a l’esquena, o quan veig joves noies adolescents embarassades i amb un fill a l’esquena… Són d’aquells llocs que quan passeges, quan hi dones una volta a les 6 del matí (mentres els nens acaben de fer el darrer son), veus tot un món tan i tan diferent al que estem habituats.
Una realitat tan difícil per als nostres ulls. Inclús després de veure zones i zones pobríssimes durant el nostre viatge, de veures zones amb una forta vida ètnica, inclús de conviure jocs i jocs amb els nens de tants països … aquest lloc, aques poble tan pintoresc, és un reportatge de National Geographic en viu sorprenent, turísticament atractiu, però humanitàriament dur. Segurament amb unes condicions de vida millors que en molts barris marginals indis o de poblats sense agricultura ni ramaderia del sud-est asiàtic, però amb un clima dur que castiga dia rera dia, nit rera nit, una salut feble i malnutrida.
Una nena esclavitzada per uns ideals.
Kathmandú, una ciutat desestructurada, contaminada i caòtica, amb senyals evidents de pobresa, adjectius contradictoris al que tothom pot pensar d’una capital d’un país ple de natura en estat pur i d’esports de muntanya. De camí, venint de Pokhara, el petit i preciós poblet de Bandipur és una parada perfecte. Una pintoresca població enclavada sobre una muntanya, plena de cases senyorials amb talles i treballs de fusta, herència d’un treball artesanal d’una antiga colònia nepalí, potent i rica pel comerç entre Tibet i la Índia. Amb un carrer peatonal i grata sorpresa, regal per a una família amb ganes de veure als nens corrent amunt i avall i jugant amb altres nens sense perill de cotxes.
Un d’aquells llocs per deixar passar el temps i conviure amb les famílies i els seus nens, amb els seus jocs i les seves il·lusions, tot un parèntesis dins de les atapaïdes localitats del centre-sud del país. Una parada perfecte entre Pokhara i Kathmandú, per gaudir d’un, dos, tres, … dies i disfrutar igualment de l’entorn prehimalaienc. En aquesta ocasió, l’esperada arribada de l’Elena, Marcel, Fred, Dúnia i Emile el 29 d’abril a la capital nepalí ens fa seguir endavant amb el viatge, i una peculiar, anual i “teòricament espiritual” festa rave (amb DJ’s provinent d’arreu del planeta) que començava el dia següent ens fa abandonar aquesta tranquil·la i solitària localitat després de passar-hi només una nit.
Curiós, sobretot al veure una quantitat interessant de joves personatges vestits de forma peculiar, alguns d’ells inclús disfressats. Una barreja realment curiosa tenint en compte que es tracta d’una festa amb música “màquina”.Interessant, però difícil d’amenitzar amb dos criatures de 4 i 6 anys. La passejada al centre de Kathmandú, sobretot a la Dubar Square, no pot deixar indiferent. Un conjunt de temples envolten un antic i imponent palau reial. Una zona diferent a la resta de llocs on hem estat. Una arquitectura basada en temples de rajol i talles de fusta, amb decoracions de tot tipus (inclús amb relleus d’imatges sexuals), amb referències hindus, budistes i ètniques, amb un caliu humà que recorda a l’Índia, i amb un claustre que mostra al món la complexa cultura hindú del Nepal. Un país que molts el coneixem per les seves muntanyes o pels temples budistes.
I que segurament el desconeixem per la seva majoritària i arrelada creença hindú. El “Kumari Chowk” és un preciós claustre situat a la part sud de la plaça principal, elegant i detallista, i que amaga entre els petits forats de les treballades gelosies de fusta un petit secret devotiu i romàntic. Una herència centenària d’una creença ètnico-hinduista. Un tresor pels locals hindús, una atracció pels milers de turistes de la ciutat. Una petita i tendra imatge que benera a milions d’ànimes. L’entrada per la petita i estreta porta condueix a un petit i bonic pati interior, plataforma perfecte perquè centenars de turistes observin dia rera dia una inacabable tradició. Tots, amb les seves càmeres apunt, intentant esquivar als controladors de la zona per poder fotografiar sense permís el gran moment esperat.
Sense reflexions, sense ganes de criticar o valorar una autèntica aberració humana. Només amb el desig de seguir tenint la foto més preuada. Sense canviar el seu blanc, seriós i inexpresiu rostre al ser coneixedors de la brutal i inhumana tradició, seguint amb la mateixa expressió facial que quan se’ls explica el segle que va ser construït l’edifici o el curiós contingut dels relleus de les finestres. Unes finestres d’una petita i cèntrica presó, d’una gàbia amb un ocellet humà capturat per ser adorat com una reencarnació divina. Amb una nena, una preciosa nena, una nena plena d’il·lusions frustrades, una nena esclavitzada per uns ideals portats a l’extrem per algun il·luminat que mai va pensar que això li podia passar a la seva filla, una nena escollida per representar la nova imatge divina de Taleju (Deesa hindú).
Una nena que als 4 anys va ser arrancada de casa seva per enterrar-se en aquesta tomba, sense poder-ne sortir fins a la seva primera menstruació, símbol de la seva impuresa terrenal i amb unes conseqüències futures horribles a nivell psicològic i temibles a nivell de prejudicis socials. Per exemple, quan torni a la vida “teòricament normal” i pugui tornar ambla seva família ja feta una noia (això es produeix quan tenen la primera menstruació), la graciosa llegenda diu que si té un marit, aquest es morirà de jove,sent així evitada per la majoria dels homes. D’aquesta manera, a més de tenir un maltractament mental provocat pels prop de 10 anys d’isolació social i de reclusió física en plena edat de creixement, tindrà un futur lligat a una forta creença que l’exclou d’una possible nova vida amb una nova persona.
Aquesta preciosa nena amb un rostre seriós i podríem dir infeliç que ha tret el cap durant poc més de 2 minuts per la galeria de fusta del pati central del claustre, no pot sortir mai d’aquest preuat edifici, mai a excepció de la setmana de festes de Indra Jaatra, on es portada amb un tro per mitja ciutat, símbol d’aquesta imatge divina i per evitar a la vegada que els seus peus toquin el terra de l’exterior del claustre (una altra prohibició per a una reencarnació divina).
Una història, que es repeteix en uns 12 monestirs (o més…) i que es va reproduint amb noves nenes tot just quan la seva predecessora ha tingut la seva primera menstruació. Mentrestant, els locals aferrats a aquesta maquiavèl·lica tradició, i la majoria de turistes passejant i escoltant una història curiosa com l’anècdota de les escultures eròtiques d’alguns temples de la plaça Dubar. I els que intentem captar i reflexionar sobre tot contingut i tradició, comencem a estar una mica farts de la frase típica que ja ens comença a fer mal “és un tema cultural”… Collons, també ho era la lluita de gladiadors dels romans, o els esclaus, o l’Apartheid, …
L’Abril i el Bernat s’han mostrat sorpresos i a la vegada dolguts amb el fet que aquesta nena de només 8 anyets faci més de 4 anys que està tancada a dins d’un claustre i no pugui sortir a jugar al carrer amb altres nens, ells amb la seva jove edat crec que han captat molt més que molta gent que ha passat pel claustre amb la càmera apunt per fotografiar el moment en que la Kumari surt per la finestra, igual que farien per captar la foto dels orangutans de Malàisia… No hi ha dret! deia l’Albril, ella sempre reivindicativa, mentre el Bernat ens feia mil preguntes.
Amb la gran sort d’haver nascut a Europa i saber valorar tot el què tenim, amb dos nens preciosos i una dona formidable, estem il·lusionats per encarar uns dies inoblidables amb l’arribada del Marcel, de la tieta Elena, tiet Fred, Emile i Dunia. Apunt per disfrutar junts i amb una llibertat sana i envejable, d’uns dies de família en una ciutat vibrant i unes muntanyes i un entorn natural únic al món.
Posta de sol brillant sobre l’Himalàia.
Apunt de girar cua i tornar cap a Pokhara després d’estar dos dies seguits amb pluja i tempestes de forma gairebé continuada… Perfecte per fer un petit “paron” en el lodge d’alt standing en construcció, en la nostra “pedazo” habitació a preu de ganga amb vitralls immensos per banda i banda on poder presenciar durant bona part del dia unes valls plenes de vegetació i de densos núvols amb ganes de descarregar aigua i més aigua.
De tant en tant, alguna aparició divina d’uns pics majestuosos que s’enfilen sobre els núvols amb ganes d’exhibir-se des de l’horitzó. Contemplant el paisatge, jugant amb els nens, pintant i fent els nostres tès… les hores passaven ràpid esperant que la pluja parés.Dos dies complerts de jocs “indoors” continus, omplint un temps i un petit espai preciós, amb salut, amb plena energia i tots quatre junts. Amb pintures dibuixant pastissos d’aniversari, paisatges, camps de futbol o senzillament línies de colors…
Llegint contes, explicant històries, cantant i ballant, jugant a jocs de pistes, fent-nos abraçades i petons, dient tonteries, menjant, dormint, disfrutant plegats de dos dies obligats de descans. Amb ganes de seguir caminant i veient aquestes meravelles naturals, però a la vegada gaudint d’un espai familiar en una gran habitació amb sostre de fusta sota un parell de dies de tempestes. Avui, amb un cel ben tapat, plovisquejant, dubtant de seguir endavant o abandonar l’expedició pre-himalaia dels Solà-Sobré 2013.
Quan ja estàvem apunt de la retirada, una mirada de complicitat amb la Karina ens fa seguir endavant, canviar de plans i seguir caminant sota la petita pluja, dirigint-nos cap al nostre destí : el petit poblet de Damphus. Endavant! Teòricament 2 horetes mal comptades de no res, però amb 500 metres de desnivell, plovisquejant, amb uns núvols amenaçadors de noves tempestes, sense tenir el camí clar del tot, sense més pantalons llargs de recanvi pels nens després que el Bernat caigués ben llarg sobre l’humit i dens fang després d’un dels seus rapidíssims sprints (es nota que bona part d’aquest viatge principalment tropical no els hem necessitat els pantalons llargs…), sense res reservat per dormir ni sabent el tipus d’allotjament que ens trobaríem, i amb l’Abrileta de 4 anyets per ser portada sobre l’esquena durant bona part de la pujada. Una pujada dreta i entretinguda; amb algunes cases disperses, gent local saludant als dos rossets : Namaste!! Namaste!!!, una Abril que amb la motxil·la i les dretes escales ja comença a pesar, un Bernat increïblement fort com un roure marcant el pas a tota la família, i una mare amb un gran somriure al veure un tímid sol guanyant a l’espessa i densa capa de núvols.
La recompensa no podia ser millor que arribar a aquest preciós i tranquil poble situat al capdamunt d’aquesta muntanya als peus del Machapuchara, plena de guesthouses construïdes pels mateixos pagesos de la zona. Una experiència perfecte per compartir una tarda preciosa de jocs actius i dinàmics amb els peques (pilla-pilla i aranya i fent el cabra amb els llargs salts del Bernat) enmig de búfals, gallines i pollets. La gent molt i molt agradable, oberta a l’arribada de famílies amb nens, i amb un preu d’escàndol. Tot en un entorn únic, i amb un cel sorprenentment clar que ens brinda un final de dia espectacular, amb una posta de sol brillant sobre l’Himalàia, amb uns pics vertiginosos que treuen el cap per sobre dels darrers i persistents núvols.
Ara, estirat al llit des de la millor habitació de la guesthouse, senzilla amb tres llits, aigua calenta i neta i nova de “trinca” per només 3,7 euros (la més econòmica del viatge). Amb la panxa pleníssima després d’haver sopat “momos”, “spring rolls”, sopetes, “chicken curry”, “macarrons”, … i amb ganes que sigui demà i despertar-nos i obrir els ulls des del llit per poder veure a través de les dues finestrestes la preciosa cara sud del Machapuchara, o altrament dit el “Fish tale” (cua de peix). Mentrestant, una lluna minvant potent il·luminant unes immenses muntanyes nevades en una nit clara i tranquil·la.
Sol matiner espatarrant sobre l’Annapurna.
Una nit extra a Sarangkot ens permet encarar un primer dia de caminada amb l’Abril gairebé al cent per cent. Novament, un sol matiner espatarrant sobre l’Annapurna Range amb una calentona tassa de te boníssima ens torna a donar el bon dia. Encarem els primers metres amb la panxa plena d’un chapati amb ous ferrats, un esmorzar híbrid Nepalí-Europeu excel·lent per començar un dia sensacional.
Els dies previs a Pokhara ens van servir per fer unes compres vàries i demanar informació sobre la zona, perfecte per començar en solitari aquestes passejades per les petites serralades prehimalaienques: un forro polar doble per l’Abril, sabates pels dos peques, unes ulleres de sol per la Karina, un gorro per l’Abril, fundes per protegir les motxil·les de l’aigua i un mapa de la zona per poder-nos moure amb tranquil·litat. La proximitat de la zona del trekking a Pokhara (cal tenir en compte que l’Annapurna està només entre 20 i 30 kilòmetres de la ciutat) i la quantitat de petits poblets i aldees amb diversos bàsics allotjaments hotelers, ens facilita prendre la decisió de fer el recorregut al nostre aire, sense “porters” ni guies.
Sense marcar-nos dies (sense un mínim ni un màxim), amb una ruta més o menys marcada, però totalment oberta al què anem trobant o segons la manera que ens anem sentint. Vaja, com anem fent durant tot el nostre viatge, però ara caminant…, i reduint l’equipatge a la meitat (ara només amb una motxil·la gran i una de petita).
Un pes perfecte per poder disfrutar de curts recorreguts com el d’avui, que finalment ha sigut d’unes 4 hores.
Pel camí, ha donat temps a fer moltes coses, parlar i parlar,jugar i jugar, cantar, riure, tirar pedres a un llac,jugar a botiguetes de pedres precioses, fer de pastor d’algun búfal perdut pel camí, o fer de “Porter”(portador, o com diem des de Catalunya, “Sherpa”,que correspon al primer grup ètnic que va decidir acompanyar a muntanyencs). Per una pista forestal, seguint la cresta de la mateixa serralada, passant poble rera poble, o millor dit, grups de cases rera grups de cases. Amb un tipus de vida totalment rural, amb conreus de secà, quatre cabres a cada petit corral i un paisatge boscós que amaga les preuades i immenses muntanyes perdudes entre els grans núvols del proper horitzó.
Pel camí, tots els locals ens van saludant al pas dels dos petits caminaires: Uns senyors esperant el bus de les 09:00 (quan ja eren les 10:00), famílies assegudes als característics porxos de les típiques cases nepalís de muntanya, nois jugant al típic joc nepalí de taula amb fitxes, dones portant fems amb un cistell penjat pel cap amb una cinta, nens jugant pel camí, joves mares cuidant nadons mig despullats, un senyor colant grans de blat de moro, dones grans esperant que sigui l’hora de canviar de posició, …
Una caminadeta molt agradable, matinera i perfecte per arribar a un destí d’in petit poblet, que poc hauríem pensat d’assolir, tenint en compte l’estat dels darrers dies de la nena més bitxa i riallera que coneixem. Ja a l’arribar, tenim la sort de caure en gràcia al manager d’un establiment hoteler de primer nivell a un mes de ser inaugurat, podent aconseguir la millor habitació al preu que nosaltres estàvem disposats a pagar (o sigui, uns 13 euros).
Tot i estar ultimant la zona ajardinada de l’establiment, que disposarà d’unes 24 habitacions a un preu mòdic d’uns 120 USD, la seva ubicació és excepcional,les seves vistes a través dels dos grans finestrals a costat i costat de l’habitació són espectaculars, i els seus detalls i decoració molt per sobre del nostre estàndar de nivell hoteler d’aquest viatge,i amb l’esmorzar portat a l’habitació per poder assaborir la tassa de te matinal des de la terrassa tot contemplant les omnipotents muntanyes himalaienques. Una agradable sorpresa que ens permet gaudir aquest cop, d’un nou balcó natural amb tastos de luxe.
Un balcó natural himalaienc.
Són les 6:00 h. del matí, sona un tímid i fluix despertador en una petita i acollidora habitació situada a la cara nord de Sarangkot. Els nens encara dormen mentres un potent raig de sol taronja comença a sortir del fons de l’horitzó. No hi ha pressa, cap tipus de pressa per començar el dia tan aviat…només il.lusió. De fet, teníem decidit prendre’ns un dia tranquil perquè l’Abril acumulés unes forces de reserva per encarar millor uns dies de petits trekkings. Alguna cosa especial, i tan especial ens fa llevar d’hora per guanyar al sol en aquesta cursa matinal. Just davant, davant nostra, tenim la companyia de l’Annapurna, el Machapuchare i altres imponents muntanyes 7000´s i un 8000 amb la total plenitud. En un dia serè i clar, com encara no havíem vist durant aquesta primera setmana al Nepal.
Un inici espectacular en un balcó natural himalaienc, perfecte per donar-nos la benvinguda a uns dies de caminades entre pobles i boscos de la zona. Una immensitat dura i salvatge, amb uns pics omnipresents que podrien explicar durant dies i dies, infinites històries tràgiques d’intrèpits alpinistes. Al cap de poca estona, els nens comencen a treure el cap per la finestra, sent conscients que l’espectacle, ara, està a fora. El Bernat sorprès per l’altura de les muntanyes, demanant en tot moment si alguna d’aquestes és l’Everest. L’Abril, sortint més tímidament i a poc a poc, no en fa gaire cas…li agraden més les cabretes… Dos tes amb llimona boníssims amb la millor companyia i dos tasses de llet preparats pel propietari rus de la casa on estem allotjats (que encara no sabem si és una guesthouse o és ben bé la seva pròpia casa) ens escalfen el cos del lleuger fred matinal .
El propietari de la casa on estem allotjats és tot un personatge, mig hermità i que viu a Rússia mig any i l’altre mig davant l’Annapurna, i molt amable, conservant això sí, el seu definit i clàssic estil rus, amb la seva ampolla de Whisky a sota el llit.
Tots 4, davant d’aquesta serralada única al món, entre jocs de soldats, curses, dibuixos i pintures, alguns deures, i convivint amb un poble que sobreviu bàsicament de petits conreus, poc bestiar i dels 4 turistes que passem per la zona. Els nens aprofitant el lloc per compartir la vida quotidiana de la zona, donant menjar a les cabres, preparant una espessa i divertida massa de pa per fer el chapati per esmorzar, jugant amb nens, o perseguint enriulats uns pollets que agafaven de dins d’unes gàbies de bambú. La Karina i jo, mentres no feiem de papes, profes o companys de jocs, intentant trobar un moment per observar l’atracció natural per excel·lència del Nepal, l’Himalàia.Ja a la tarda, com moltes vegades passa a la muntanya, i sobretot en aquesta zona i en aquesta època de l’any, els núvols van agafant presència.
Creixent, sumant-se, multiplicant-se, aconseguint un volum del no res, pujant unes tonalitats irreconeixibles durant l’enganyosa eterna pau matinal. L’entorn canvia, el vent comença a bufar amb força, les fulles dels arbres trenquen un silenci gairebé absolut, els grisos i blaus foscos dels núvols es barregen amb la de les roques i neu dels famosos pics. Apareix una altra vida, aquest cop més dura i difícil per a uns habitants que viuen i sobreviuen entre penyasegats salvatges.
Unes dècimes de boira.
Unes 5 hores de tren, 3 hores de bus local i unes 7 hores més de carretera amb vots i revolts ja dins de Nepal és el següent “tute” que ens ha portat de l’atapeïda Varanasi a la himalaienca Pokhara. Un transfer llarg, tan necessari com factible ( promogut pel poc interès turístic i cultural del trajcte), i de baix cost, comparat amb les cares combinacions aèries entre aquests dos atractius turístics tan diferents.
La nostra arribada és acompanyada per uns dies de dècimes de febreta de la nostra Abril amb un constipat d’aires calents i de calors agobiants d’aquest darrer mes. Una parada obligada en un lloc perfecte, Pokhara, una ciutat als peus del Parc Nacional d’Annapurna (Himalaya) amb tots els serveis necessaris per tot tipus de turisme (supermercats amb productes internacionals, restaurants de tot tipus, botigues,bakerys,etc, …). Uns dies de calma… una calma que ens costa païr òbviament per la falta de plenitud al veure la petitona en baixa forma, així com per la necessitat d’activitat que demanen els nostres cossos. Uns dies de passejos curts, de tardes de jocs de taula,de passejos amb barca, de cafès tranquils o de compres necessàries.
Per exemple, unes compres d’unes sabates de trekking (de caminar) pels nostres fills que ha costat gairebé igual que trobar un lleopard al Yala National Park. Visitem un parell de dotzenes de botigues d’equipament muntanyenc de l’epicentre turístic de la ciutat sense tenir cap tipus de resultat positiu, amb una sensació frustrant en una de les capitals del trekking. Curiós veure com els centenars de botigues d’equipament esportiu de muntanya repeteixen i repeteixen una oferta basada només amb falsos productes per adults. Finalment i sense adonar-nos, seguim protagonitzant un autèntic anunci televisiu per Decathlon, amb una segona “intentona” aquest cop al centre de la ciutat, visitant una cinquantena de botigues d’oferta clavada amb productes econòmics i de baixa qualitat. Enmig de l’impossible es troba el possible, més fàcil al Decathlon…
Uns dies de relax i de calma, sota un cel gris, tot esperant que l’Abril es posi a cent per cent. Uns dies amb unes dècimes de boira, amb unes ganes de tornar a explotar d’alegria i d’il·lusió per descobrir més i més d’aquest preciós món. Avui, ja de remuntada, dia especial pels voltants del llac. Mini-Trekking matiner d’un servidor amb ganes de cremar, i de presenciar després d’un plugim netejador, unes vistes espectaculars d’uns quants 7000 i un 8000 (Annapurna I), amb uns moments de solitud i de tranquil·litat, al capdamunt d’un turó privilegiat amb la World Peace Stupa, tribuna d’una de les parts més característiques de la serralada més alta del món. Una immensitat que s’aixeca cap al cel, enfilant-se sobre teu des de l’infinit, amb ganes d’exhibir la majestuositat d’una força natural sense possibles còpies falses. Preludi d’una segona pujada a la muntanya-mirador, des d’una altra ruta i aquest cop amb la millor companyia possible, un Bernat amb botes noves i amb ganes de començar a devorar muntanyes, mostrant aquesta immensa i sorprenent força infantil.
Un dia intens, acabant-lo d’amenitzar amb uns “caballitos” amb menys mesures de seguretat que el cotxe de l’inspector Gadget, i un passeig en barca amb tota la family mentres coincidim amb el moment “freaky” del dia (o millor dit de la setmana): “Un parell de novells piragüistes s’exhibeixen al nostre pas pel llac, un d’ells amb un estil ja força competitiu intentant “colejar” de forma poc agraciada uns cons flotadors ficticis enmig del llac Phewa. Al veure que els seus moviments capten l’atenció d’uns seguidors catalans, el noi es creix i segueix forçant uns moviments cada cop més… més… perillosos. De sobte, en una girada brusca es tomba i s’enfonsa cap per avall, amb la dificultat afegida que són d’aquelles piragües on es col.loquen les cames a dins. El noi, tot nerviós treu el cap de forma intermitent fins que aconsegueix sortir de la petita embarcació. Llavors comença a abraçar un kayak apunt d’omplir-se d’aigua i d’enfonsar-se al fons d’aquest preciós llac, pou d’energia pels locals de Pokhara. Mentrestant ens hi acostem el més ràpidament possible (o sigui, a un nus i mig) amb la nostra barca de rems per aconsellar-lo que deixi el kayak i que pugi a la nostra barca.
Enmig de l’intent de suport ens comenta que no sap nadar!!!. Vaja!!! bon esport a fer sense saber nadar campió!!! Finalment aconsegueix pujar a la nostra barca, la barca de Noé. És en aquell moment quan surt el Kayak superheroi, el campió mundial del malabarisme kayakí. Un jove nepalí capaç d’aixecar el kayak carregat d’aigua, sacsejar-lo fins a deixar-lo completament buit (com si fos una pilota de basquet), tot mentres continua dins l’aigua i dins del seu propi kayak. Un autèntic especialista que ens acaba oferint tot un espectacle gratuït de circ aquàtic.
Entre els shows més aclamats hem de destacar les flexions a 90º, sí, sí, a 90º (o sigui mig Kayak a dins l’aigua cap per avall) i el número estrella; el mortal. Sí senyor!!! Un mortal amb un kayak!!! Mentrestant la Karina recull una sabata del noi dins l’aigua amb l’ajuda del rem i l’Abril li agafa el mitjó apunt d’enforsar-se, i el jove es posa al kayak de nou i segueix pel llac, tot tranquil i tot moll, i el més important i sorprenent : sense saber nedar!
Sota els saris d’alegres colors…
A tots els països on anem intentem conèixer no només els principals atractius arquitectònics i paisatgístics del país sinó també la seva història i gastronomia, algunes paraules en la seva llengua, la seva cultura, la seva forma de vida, les seves tradicions, costums… parlar amb la gent local del país, profunditzar en la seva vida i en el seu dia a dia i no quedar-nos només amb la part superficial que es veu a les fotos i postals, sempre intentant aprendre alguna cosa positiva de cadascun dels països que coneixem i de les persones que ens anem trobant al llarg del camí. Cambodja, Myanmar, Malayisa, són exemples de països on la gent és molt agradable i sent els dos primers països molt pobres, sorpren veure com sempre tenen un somriure als llavis i estan disposats a ajudar i compartir moments agradables amb la gent local i els que venim d’altres indrets, sense buscar res més a canvi que compartir una bona estona.
És sobretot en aquests països menys desenvolupats on aprenem a donar valor a tot el què els països desenvolupats tenim i gaudim, i a la vegada aprenem a disfrutar i assaborir les petites i senzilles coses de la vida que són les que més en omplen. Algunes vegades sentim a dir que a Europa hem perdut alguns valors amb tanta modernitat i progrés, valors de la família, del respecte, de la solidaritat, de l’esforç… Quan viatges per alguns d’aquests països que comentava és quan t’adones que molta gent que té molt més poc és molt solidària i que vivint en unes condicions molt bàsiques es mostren contents, riallers i molt agraïts.
Viatjar és un enriquiment constant i esperem que els nostres fills s’enriqueixin amb tot el què veuen i viuen i puguin empapar-se d’aquests valors tan importants com són la solidaritat, el respecte i igual tracte a tothom, la família, la llibertat, i aprenguin a valorar tot el què tenim, sobretot la salut. El nostre llarg viatge en família no és només estar de vacances i conèixer nous llocs, nova gent, paisatges de somni, platges idíliques, disfrutar de bons àpats a restaurants, de cafès relaxats, de gelats dolços, d’hotels amb piscina, de safaris i animals, muntanyes i d’un etern estiu… que també, sinó que també és gaudir del preuat temps per nosaltres i disfrutar de la família viatjant, enriquir-nos tots quatre amb cada vivència i unint encara més els nostres vincles com a família i com “equip” que som. Parlant de l’Índia… és típic sentir que l’Índia no et deixa indiferent i és ben cert.
És típic sentir que l’ Índia és un país de contrastos, referint-se al gran contrast entre l’extrema pobresa i la modernitat i gent rica, i és ben cert. L’Índia és …diferent, en molts sentits. L’Índia m’ha generat en aquest segon viatge, segurament amb una visió més madura i crítica que quan vam venir fa 10 anys, un sentiment contradictori d’amor i de ràbia a la vegada. No és només els colors dels saris i la mirada profunda dels negres ulls dels indis, els fascinants paisatges, els temples, la seva espiritualitat i el caos frenètic dels carrers on sembla que s’estigui rodant constantment un reportatge del National Geographic, no és només amb la postal de l’India amb què ens volem quedar, si intentes produnditzar una mica en la societat i la seva cultura, quan comeces a parlar amb les persones i conèixer les seves costums sobre el discriminatori sistema de castes i la terrible dot que ha de pagar la família de la dona a la familia del futur marit, quan puges a un bus local o tren local i veus i vius les fortes empentes de la gent per agafar lloc i el poc respecte per les persones i el constant desordre, quan puges a un richshaw i veus que un policia amb un bastó està a punt de picar al pobre noi que pedala amb la suor al front i que vol passar per un carrer i el policia li prohiberix el pas només perquè és d’una casta inferior, quan veus i vius aquestes situacions i moltes d’altres… neix un sentiment de ràbia i impotència, veus que sota el sari d’alegres colors… es viu una vida molt dura i totalment injusta, molt més per les dones i per les persones de castes baixes.
D’aquestes situacions també aprenem, aprenem i expliquem al Bernat i a l’Abril a com no s’ha d’actuar a la vida i lo important que és respectar a tothom i no discriminar a ningú perquè sigui ni més pobre ni més ric, ni d’un color diferent de la pell, ni perquè parli una altra llengua o tingui una altra religió, sinó valorar i respectar a tothom pel què és i per com actua com a persona. Un altre tòpic de lIndia també gira entorn a l’espiritualitat de la seva gent. Sí, potser sí que resen molt, fan molts rituals i ofereixen flors als rius sagrats i als seus Déus, però jo em pregunto que de què serveix resar tan si després no respecten a les persones, no dónen llibertat als fills perquè escullin el seu futur i venen a les pobres filles com pura mercaderia, i quan hi ha una terrible desigualtat envers la dona que fins i tot porta a la seva mort en moltes ocasions quan la família del marit demana més diners en concepte de dot i la família de la dona no pot arribar a pagar.
En alguns casos maten a la dona per poder-se tornar a casar i rebre una nova dot. Resar i respectar, hauria d’anar sempre unit. L’Índia és molt impactant en tots els sentits, i hi ha gent molt maca i segurament que volen que aquestes injustícies vagin desapareixent mica en mica per poder viure en un món més just per tothom, però la societat índia és molt complexe per dins, en el què no es veu a la foto dels colors bonics del sari, i d’aquesta societat poc es pot aprendre o ensenyar als teus fills.
Com els pots explicar que venen els fills com mercaderies, que cremen a les dones per poder guanyar més diners, que no respecten a les persones més pobres o de castes baixes i les tracten pitjors que animals i en canvi adoren i beneeixen a les vaques, que no respecten cap ordre en els busos i transport públic i t’aixafen si cal, i als nens igual, per tal de poder agafar un seient, un seient que segurament és d’un altre que haurà pagat, que t’agafen fort pel braç i per la força per fer-se una foto amb els nens (quan la nostra manera d’educar-los és no utilitzar mai la força sinó les paraules), que no dónen generalment les gràcies, i que en molts casos intenten enganyar-te per treure més diners.
Sí, insisteixo que hi ha molta gent maca i agradable a l’Índia i que ens l’hem trobat al llarg dels nostres 22 dies al país, de fet hi ha molta gent a l’Índia, potser per aquest mateix motiu, per aquest grau d’impersonalització barrejat amb una història i cultura molt arrelada junt amb l’extrema pobresa de bona part de la societat, potser per tot això també el seu tracte és en general més sec, seriós i poc personal. -Així és la cultura de lÍndia¨i s’ha de respectar i entendre, em diu un jove backpaker francès de 25 anys al tren de Varanasi camí de Nepal després que jo intervingués en una conversa que ell estava mantenint amb un noi jove indi assegut al seu costat que li deia que ell es casaria amb la dona que escollissin els seus pares i que la seva família rebria la dot. -Sí, nosaltres respectem a totes les cultures i ens agrada conèixer-les i intentem transmetre als nens la respectuositat i amabilitat envers tothom i cadascuna de les persones que coneixem en cada país, això per suposat, li responc al noi backpaquer, però també crec que en certes cultures hi ha una part negativa que s’hauria d’intentar canviar si no respecta o és injusta per molta gent.
Em diu el noi “la nostra cultura a Europa també és molt materialista i falta de valors”, sí, està clar, li responc, però al nostre país no venem els nostres fills com si fossin mercaderia i els donem llibertat per triar el seu futur i la persona amb qui volen compartir la seva vida, a la nostra cultura no traiem els nostre fills de l’escola perquè hagin de treballar per poder pagar la dot de la germana que es casa, a la nostra cultura intentem respectar a tothom per igual i no discriminar a la dona ni cremar-la per guanyar més diners (i ecara tenim molt recorregut a fer en igualtat de drets però s’ha avançat molt respecte fa molts anys). Em sento molt privilegiada i amb una gran sort per haver nascut on hem nascut. NO val el “és la cultura del país”, per actuar sense respecte i cometre totes aquestes atrocitats en nom de la “cultura”, la cultura i les tradicions que no són justes han d’anar evolucionant i canviant, igual que han fet molts països mica en mica i fins i tot Catalunya on fa unys endarrera la dona no treballava o es trobava en una situació desigual envers l’home però això ha anat canviant mica en mica per la força i voluntat i ganes de canviar-ho de la gent.
Em pregunto si la societat índia vol canviar-ho, no ho tenim clar. Amb l’Albert hem parlat amb molta gent indagant si volen aquest canvi i et quedes sorprès de la majoria de gent que ja els està bé o es “resignen” a aquest sistema de castes i de dots, gent pobre i gent rica, de tot tipus. Només hem detectat algun grup de persones joves amb ganes de canviar i evolucionar cap a un món més juts, alguns nois que ja s’han casat per amor i escollint a la seva parella i que no han volgut fer del matrioni un negoci de mercaderia, alguns nois que diuen esperençats que mica en mica va canviant i anirà canviant… Però queda moolt per fer i recórrer… Fa 10 anys vam venir amb l’Albert i ara que hi hem tornat hem vist un país igual, igual de brut i deixat, de caòtic i sorollós, igual d’ijust i sectari, però el pitjor de tot és que poc ha canviat la mentalitat de la societat. És molt complexa la societat índia, són moltes preguntes les que hem hagut de respondre al Bernat i Abril sobre la seva manera de ser i les seves costums i tradicions, però de tots els països i de totes les vivències s’aprèn, i aquí el Bernat i l’Abril espero que aprenguin a com no s’ha de ser i lo injust que és que una pesona neixi en una casta i només perquè sigui una casta inferior ja no tingui ni dret a ser respectada per les altres persones.
Espero que aprenguin i entenguin i s’impregnin dels valors del RESPECTE, la LLIBERAT, la IGUALTAT i la SOLIDARITAT.º Quina sort que hem tingut d’haver nascut a Catalunya i d’haver rebut l’educació que ens han donat els nostres pares, una educació basada en el respecte i la llibertat per triar el nostre camí a la vida. Si haguessin nascut a l’India segurament el Bernat i l’Abril no existirien ja que els nostres pares haguessin triat la nostra parella per un intercanvi de diners, amb lo bonic que és triar la persona amb qui vols compartir la teva vida i crear una família amb AMOR, un altre dels valors que sí respirem a Europa i que la majoria dels indis només coneixen per les pel.lícules de Bollywood… Aquest escrit l’he fet al tren de Varanasi camí de Nepal mentre els nens jugaven esbojarrats amb un jove i simpàtic indi a les lliteres del tren. Karina
Atapeït…
Segurament una de les paraules que et vénen al cap movent-te pels carrers de Varanasi és “atapeït”. Atapeït de gent, de vaques, de brutícia, de crits i de soroll, de colors vius i forts, d’olors i de pudors, de porcs, búfals i cabres enmig dels carrers, de contacte continu provocat pels xocs amb la gent local, de monjos hindús, de persones amb alguna discapacitat, de persones demanant caritat que viuen al carrer, … Si les imatges més conegudes de Varanasi es troben als vorals del riu sagrat, als famosos ghats, la part del darrera no té desperdici.
Una allau de persones es barregen diàriament en un entorn estret i condensat. Es fa difícil entendre com poden conviure amb aquesta densitat “de tot” tan elevada. Petits espais estrets vells plens de gent fent el seu tè amb llet o cafè, richshaws i autorichshaws amunt i avall, milers i milers d’habitants fent pas per la carretera, temples als vorals dels carrers per beneir encara més una zona totalment sagrada, petites botigues consecutives oferint productes similars, pobres esperant una racció de la gran parola diària d’arròs que se’ls prepara…
i sobretot de mig cos cap avall no et pots despistar ni un segon per no caure sobre algun bassalt negre, algun excrement d’animal o cloaca ambulant, tot entre continus tocs de “botzines” dels persistents vehicles que passen pel carrer i el mateix bullici de la multitud.
Tot i per tot arreu sembla no tenir cap ordre, sense cap destí ni orientació, un autèntic caos. Com un formiguer amb la reina de vacances. De fet, en la zona principal al voral del Ganges, les cerimònies i les vestimentes dels personatges sagrats encara ho fan més especial. Un entorn que a les 6 del matí ja està que bull i l’encierro de Pamplona ja s’està preparant.
La brutícia, les grans vaques i toros pasturant, el gran número d’homes amb vestimentes blanques, aquesta sensació que alguna cosa important s’està movent, amb el sol començant a apretar de valent, grupets de persones comentant la seva voluntat de viure com mai un encierro religiós que purifiqui unes ànimes entregades a un sol Déu, encara que amb diferents formes. I de tots, destacant la presència dels nagasadhus (gent devota dedicada a la pregària que viu i conviu la seva vida totalment despullat).
Novament, la passejada amb barca pel riu més sagrat del món ens ofereix un moment molt especial. Amb l’Abril un pèl excitada i enriulada i amb el Bernat assentat com un adult observant aquesta experiència tan sorprenent. Un riu ple de cendra dels morts cremats en els burning ghats, i de cadàvers sencers enfonsats amb una pedra al fons del Ganges (en aquest cas no es cremen quan són monjos, leprosos, nens, dones embarassades o homes amb picadures de serp). Una explosció de pensaments que ens deixa a tots 4 contínuament bocabadats.
Ja a la nit, amb els nens dormint novament, després de la cerimònia diària per excel·lència de la ciutat i que podem viure des de la mateixa finestreta de l’habitació de la guest house, seguim observant les desenes i desenes de persones que dormen diàriament al carrer.
Així per sobre i des del nostre punt de visió parcial des del darrera de la reixa de la finestra, comptem una cinquantena. Sense un lloc per dormir, directament al terra, i tot i així, segurament encara més higiènic que moltes i moltes vivendes que es poden veure per tot l’Índia i també, com no, a Varanasi. Tots ara buscant uns moments de descans, tots… els mateixos que durant el dia demanen caritat, discapacitats, monjos, creients de pocs recursos provinents d’altres zones del país, … tots protagonitzen un espai que a mitja nit comença a respirar una certa tranquil·litat.
Avui, un d’ells, un dels religiosos de la túnica taronja amb els cabells enrastats i amb els corresponents adornaments hindús, beneïa una vaca de tamany considerable acariciant-la de dalt a baix de forma molt carinyosa i efectiva. Com a contrapartida, l’enorme animal li recompensava amb unes llargues i suculentes llepades a la panxa peluda i descoberta. Una recompensa sagrada d’una vaca sagrada, en un lloc sagrat i per una persona sagrada.
Varanasi, 8 mesos de viatge, 10 anys després.
En pocs llocs al món et pots llevar i tenir la sort de treure el cap per una petita finestreta i veure una realitat tan i tan diferent. Milers i milers de persones s’ajunten al voral del Ganges, en unes escalinates que s’enfilen cap a uns temples al mig de la ciutat, per benerar i purificar de forma contínua les seves ànimes reencarnables.
Els colors es multipliquen, principalment són els saris femenins els que vitalitzen encara més un espai únic al món. Un riu ple de contingut religiós pels hindús i ple de merda pels turistes, unes escales plenes de cerimònies i càntics per celebrar aquests moments tan especials pels hindús, personatges religiosos vestits amb túniques taronja i amb tot de símbols hinduistes, grups d’indis provinents de diferents parts del país amb l’il·lusió desenfrenada de trobar-se en el seu lloc més sagrat, vaques pastorant tranquil·lament per aquest context tan religiós, edificis històrics d’una gran bellesa en estat previ a l’enderrocament, gent banyant-se en una aigua més negra que durant el “chapapote” a Galicia, numerosos desafavorits demanant diners a les entrades dels ghats…
I encara més impactant, els burning ghats (les escalinates crematori). Zones al voral del riu on incineren als morts per realitzar la darrera cerimònia religiosa i poder escampar la seva cendra sobre el seu riu sagrat. Aquest espai és l’exemple màxim de la culminació de la duresa de la vida, millor dit, la duresa de la mort, i en aquest cas amb la duresa de l’Índia. Unes escales rodejades de troncs de diferents diàmetres apunt per ser utilitzats per encendre fogueres a exposició pública amb els cossos de centenars i centenars de persones que volen ser incinerades al voral del riu Ganges.
Primer remullen els cossos amb l’aigua beneida del riu, els envolten amb uns llençols blancs i amb unes mantes dorades per ser posteriorment estirats sobre els llits de troncs de fusta. El fum ràpiament es torna el protagonista d’una zona amb uns edificis encara més deixats i deteriorats. Els temples del voltant, ja de color negre, són la conseqüència d’aquesta pràctica religiosa a l’aire lliure. Mentrestant, a uns 30 metres de distància enmig d’un dels grups que havia protagonitzat una cerimònia, ens assentem tots quatre en un estret banc vivint aquesta impactant experiència.
La serenitat dels nens en aquests moments ha sigut exemplar. Conscients del què estaven veient, del concepte de la vida i la mort, i respectuosos en un entorn marcat per una fredor poc usual per als occidentals en aquest tipus de cerimònies. Ja al capvespre, una tranquil·la passejada en barca ens dóna una nova perspectiva d’aquest espectacle hindú continu de sorolls, sensacions, olors i colors, protagonitzat per una multitud canviant, dinàmica i molt entregada.
Ara a les 00:00 de la nit, des de la nostra petita i acollidora habitació, situats al davant del main ghat (escales principals) les campanes segueixen sonant. Sense llums al carrer, desenes i desenes de persones dormen en unes escalinates sagrades, en uns moments de certa tranquil·litat mentres el sol descansa d’il·luminar als milers i milers de pelegrins que visiten cada dia aquesta ciutat sagrada. Varanasi, 8 mesos de viatge, i 10 anys després del nostre primer viatge a l’Índia. Una experiència aquest cop més rica que mai, amb la il·lusió de seguir aprenent d’un món tan diferent culturalment i amb tanta diversitat.
Amb el gran enriquiment personal de poder-hi anar amb els nostres dos bitxets i poder viure moments que sembla que no puguin ser reals de lo diferents que són de casa nostra. El Bernat i l’Abril obren uns ulls com taronges i ens fan moltes preguntes, algunes d’elles difícils d’explicar. Però sobretot són nens amb unes ganes de jugar incansables, sigui on sigui i amb qui sigui… Avui, l’Abril ha volgut tornar a mostrar les seves qualitats d’artista, aquest cop en un vídeo clip que estaven rodant en un dels ghats de Benarés. Sense pràcticament adonar-nos-en, el responsable del desplagament mediàtic l’ha convertit en l’actriu revelació, ballant durant uns 20 minuts enmig de la parella d’actors principals, amb un ritme completament indi, influenciat per aquests 15 dies que ja portem al país. Un espectacle més dins de l’infinit programa d’actes d’aquest híbrid entre “Fira de Tàrrega” i “San Fermines” a la hindú.
De fet, et trobes alguns turistes “frikis-hippys” que s’han volgut integrar en aquest món espiritual i que passen amb la multitud sense saber massa a on pertanyen… inclús observats per una comunitat índia que ja té prou color per sí sola.