Una nit extra a Sarangkot ens permet encarar un primer dia de caminada amb l’Abril gairebé al cent per cent. Novament, un sol matiner espatarrant sobre l’Annapurna Range amb una calentona tassa de te boníssima ens torna a donar el bon dia. Encarem els primers metres amb la panxa plena d’un chapati amb ous ferrats, un esmorzar híbrid Nepalí-Europeu excel·lent per començar un dia sensacional. Els dies previs a Pokhara ens van servir per fer unes compres vàries i demanar informació sobre la zona, perfecte per començar en solitari aquestes passejades per les petites serralades prehimalaienques: un forro polar doble per l’Abril, sabates pels dos peques, unes ulleres de sol per la Karina, un gorro per l’Abril, fundes per protegir les motxil·les de l’aigua i un mapa de la zona per poder-nos moure amb tranquil·litat. La proximitat de la zona del trekking a Pokhara (cal tenir en compte que l’Annapurna està només entre 20 i 30 kilòmetres de la ciutat) i la quantitat de petits poblets i aldees amb diversos bàsics allotjaments hotelers, ens facilita prendre la decisió de fer el recorregut al nostre aire, sense “porters” ni guies. Sense marcar-nos dies (sense un mínim ni un màxim), amb una ruta més o menys marcada, però totalment oberta al què anem trobant o segons la manera que ens anem sentint. Vaja, com anem fent durant tot el nostre viatge, però ara caminant…, i reduint l’equipatge a la meitat (ara només amb una motxil·la gran i una de petita). Un pes perfecte per poder disfrutar de curts recorreguts com el d’avui, que finalment ha sigut d’unes 4 hores. Pel camí, ha donat temps a fer moltes coses, parlar i parlar,jugar i jugar, cantar, riure, tirar pedres a un llac,jugar a botiguetes de pedres precioses, fer de pastor d’algun búfal perdut pel camí, o fer de “Porter”(portador, o com diem des de Catalunya, “Sherpa”,que correspon al primer grup ètnic que va decidir acompanyar a muntanyencs). Per una pista forestal, seguint la cresta de la mateixa serralada, passant poble rera poble, o millor dit, grups de cases rera grups de cases. Amb un tipus de vida totalment rural, amb conreus de secà, quatre cabres a cada petit corral i un paisatge boscós que amaga les preuades i immenses muntanyes perdudes entre els grans núvols del proper horitzó. Pel camí, tots els locals ens van saludant al pas dels dos petits caminaires: Uns senyors esperant el bus de les 09:00 (quan ja eren les 10:00), famílies assegudes als característics porxos de les típiques cases nepalís de muntanya, nois jugant al típic joc nepalí de taula amb fitxes, dones portant fems amb un cistell penjat pel cap amb una cinta, nens jugant pel camí, joves mares cuidant nadons mig despullats, un senyor colant grans de blat de moro, dones grans esperant que sigui l’hora de canviar de posició, …
Una caminadeta molt agradable, matinera i perfecte per arribar a un destí d’in petit poblet, que poc hauríem pensat d’assolir, tenint en compte l’estat dels darrers dies de la nena més bitxa i riallera que coneixem. Ja a l’arribar, tenim la sort de caure en gràcia al manager d’un establiment hoteler de primer nivell a un mes de ser inaugurat, podent aconseguir la millor habitació al preu que nosaltres estàvem disposats a pagar (o sigui, uns 13 euros). Tot i estar ultimant la zona ajardinada de l’establiment, que disposarà d’unes 24 habitacions a un preu mòdic d’uns 120 USD, la seva ubicació és excepcional,les seves vistes a través dels dos grans finestrals a costat i costat de l’habitació són espectaculars, i els seus detalls i decoració molt per sobre del nostre estàndar de nivell hoteler d’aquest viatge,i amb l’esmorzar portat a l’habitació per poder assaborir la tassa de te matinal des de la terrassa tot contemplant les omnipotents muntanyes himalaienques. Una agradable sorpresa que ens permet gaudir aquest cop, d’un nou balcó natural amb tastos de luxe.