Són les 6:00 h. del matí, sona un tímid i fluix despertador en una petita i acollidora habitació situada a la cara nord de Sarangkot. Els nens encara dormen mentres un potent raig de sol taronja comença a sortir del fons de l’horitzó. No hi ha pressa, cap tipus de pressa per començar el dia tan aviat…només il.lusió. De fet, teníem decidit prendre’ns un dia tranquil perquè l’Abril acumulés unes forces de reserva per encarar millor uns dies de petits trekkings. Alguna cosa especial, i tan especial ens fa llevar d’hora per guanyar al sol en aquesta cursa matinal. Just davant, davant nostra, tenim la companyia de l’Annapurna, el Machapuchare i altres imponents muntanyes 7000´s i un 8000 amb la total plenitud. En un dia serè i clar, com encara no havíem vist durant aquesta primera setmana al Nepal. Un inici espectacular en un balcó natural himalaienc, perfecte per donar-nos la benvinguda a uns dies de caminades entre pobles i boscos de la zona. Una immensitat dura i salvatge, amb uns pics omnipresents que podrien explicar durant dies i dies, infinites històries tràgiques d’intrèpits alpinistes. Al cap de poca estona, els nens comencen a treure el cap per la finestra, sent conscients que l’espectacle, ara, està a fora. El Bernat sorprès per l’altura de les muntanyes, demanant en tot moment si alguna d’aquestes és l’Everest. L’Abril, sortint més tímidament i a poc a poc, no en fa gaire cas…li agraden més les cabretes… Dos tes amb llimona boníssims amb la millor companyia i dos tasses de llet preparats pel propietari rus de la casa on estem allotjats (que encara no sabem si és una guesthouse o és ben bé la seva pròpia casa) ens escalfen el cos del lleuger fred matinal . El propietari de la casa on estem allotjats és tot un personatge, mig hermità i que viu a Rússia mig any i l’altre mig davant l’Annapurna, i molt amable, conservant això sí, el seu definit i clàssic estil rus, amb la seva ampolla de Whisky a sota el llit. Tots 4, davant d’aquesta serralada única al món, entre jocs de soldats, curses, dibuixos i pintures, alguns deures, i convivint amb un poble que sobreviu bàsicament de petits conreus, poc bestiar i dels 4 turistes que passem per la zona. Els nens aprofitant el lloc per compartir la vida quotidiana de la zona, donant menjar a les cabres, preparant una espessa i divertida massa de pa per fer el chapati per esmorzar, jugant amb nens, o perseguint enriulats uns pollets que agafaven de dins d’unes gàbies de bambú. La Karina i jo, mentres no feiem de papes, profes o companys de jocs, intentant trobar un moment per observar l’atracció natural per excel·lència del Nepal, l’Himalàia.Ja a la tarda, com moltes vegades passa a la muntanya, i sobretot en aquesta zona i en aquesta època de l’any, els núvols van agafant presència. Creixent, sumant-se, multiplicant-se, aconseguint un volum del no res, pujant unes tonalitats irreconeixibles durant l’enganyosa eterna pau matinal. L’entorn canvia, el vent comença a bufar amb força, les fulles dels arbres trenquen un silenci gairebé absolut, els grisos i blaus foscos dels núvols es barregen amb la de les roques i neu dels famosos pics. Apareix una altra vida, aquest cop més dura i difícil per a uns habitants que viuen i sobreviuen entre penyasegats salvatges.