La relació amb la gent de la casa on estem allotjats és molt entranyable. Cada dia surt un tiet nou o una filla de cosina que treballa a la capital o una filla que ve de visita, o … Els que sempre estan per casa són dos germans amb les seves corresponents famílies. El més gran dels dos és l’artista (pintor, músic i xòfer dels turistes com nosaltres) i un més jove que coordina el tema de l’allotjament (amb una nena preciosa de 2 anys que ja s’ha començat a fer col·lega de l’Abril). Avui abans de fer la sortida amb cotxe, les dues estaven jugant a cuinetes al porxo del nostre palauet.El Bernat, en canvi, busca més activitat i ja té vàries persones al poble que li fan algun combat de lluita lliure quan el veuen. La seva actitud és vital per l’èxit total del viatge. Ell és el germà gran que dona exemple a la petita, és el qui ha de controlar els impulsos d’energia desenfrenada, o mostrar interès per les sortides o activitats de cada dia. El Bernat va creixent, cada dia s’obre més amb l’altre gent, pregunta quan abans s’avergonyia, ironitza amb qualsevol del carrer utilitzant alguna frase en anglès o s’encarinya amb qui li demostra afecte. L’altre dia va guanyar 10.000 Rupies (sí, sí, 10.000 Rupies) tocant la flauta pel carrer mentres la seva germana i la seva mare se’ls gastaven amb un vestit.El to de l’instrument no era gaire afinat però la seva gràcia va captivar a una jove americana que es va entendrir al veure’l i va acabar abonant més del què pretenia, suposo que per salvar com més ràpid millor un moment de desconcert enmig d’un soroll estrident mentres buscava sense èxit els diners en el fons del bolso. Bé, en total estem parlant de 0,80 cèntims d’euro però per aquí es comença. Igual algun dia ho provem bé en una zona d’entrada massiva de turistes en hora punta. Amb un autocar d’americans forrats de dolars jo diria que li caurien al Bernat 5 o 6 euros més… De moment s’ho ha gastat amb algun xiclet i algun Sprite. La família dels Nyoman són realment molt afables i avui ens han convidat a anar a una cerimònia hindú oferint-nos la roba adequada i ajudant-nos a vestir. Primer la Karina amb unes faldilles i blusa clareta i després un servidor fent la seva fila amb un tipus de faldilla feta amb vàries capes de tires de roba i un mocador nosat al cap. Mig poble estava en aquesta festa que la celebren 2 vegades a l’any.Sense cap problema hem entrat en una primera part del recinte a cel descobert on hi representaven una obra de teatre amb danses i càntics on els maquillats protagonistes lluien una vestimenta molt carregada de colors i brillants. Més endins s’entrava en un temple públic adornat per l’ocasió i de mides reduïdes tenint en compte l’elevat número de persones. Amb el Bernat hem aprofitat un canvi d’oració amb rotació de gent per colar-nos-hi i viure de primera mà una pregària hindú balinesa enmig d’una cerimònia sagrada. Érem els únics blanquets occidentals en l’apretat pati rodejat de tribunes enportxades amb figures divines.De fet, uns senyors a l’exterior del carrer bloquejaven l’accés de tot turista o persona que no anés adequadament vestida. En el moment de la pregària tothom (homes i dones barrejats) s’han assentat, han desat les ofrenes al seu costat i tot posant-se les mans juntes al davant del front han inclinat el cap, mentres el repicar d’una campeneta marcava els canvis d’oració i la benedicció de les diferents flors de l’ofrena.Al darrera un grup de músics tocant amb instruments locals, a l’esquerra una dona cantant amb un to greu, al centre un home beneïnt a la gent amb aigua i fent repicar la daurada campana sobre un podi adornat barrocament, i al davant de tot un senyor (invisible pels nostres ulls) amb una veu seca dominava el ritme de la sessió. Una cerimònia relaxada, sense crits, amb moviments tranquils i pausats, inclús amb alguns instants de descans amb tertúlia, i amb la presència de tots els integrans de la família (de tots els sexes i edats) convivint de forma natural aquest moment tan especial i sagrat.